En països civilitzats del nord van començar a construir l’estat del benestar fa més de cent anys. Aquí ja era molt tímid, es va desenvolupar durant la república i vam retrocedir a nivell de país pobre del tercer món per una dictadura de classe. La pressió fiscal per als rics era quasi inexistent, el grau de corrupció brutal i les polítiques econòmiques fonamentades en el nacionalisme espanyol de l’autarquia delirants. Molta gent s’hi va resistir de forma heroica i va fer certa l’afirmació d’Albert Camus, “los oprimidos no sólo quieren librarse del hambre, quieren también librarse de sus amos”. I es va començar a construir la nació, la democràcia i l’estat de benestar alhora.
Un dels serveis públics de creació més recent són els serveis a les famílies. La versió socialdemòcrata es fonamenta en el feminisme i en la conciliació d’horaris (qui diu que l’esquerra no defensa la família?). I un dels seus aspectes centrals són les escoles bressol, un plantejament pedagògic en l’etapa 0 a 3 anys. Encara hi ha indocumentats que ho veuen com una guarderia. La idea d’una etapa educativa als 0 als 3 anys és del Consell per l’Escola Nova Unificada de l’etapa republicana de 1936 a 1939, que reprèn 64 anys més tard el govern d’esquerres a la Generalitat. No són casualitats. Els científics ens diuen que l’etapa més important de la persona és des dels 0 als 3 anys, metafòricament és quan es construeixen els programes, a partir d’aquí només s’emmagatzema informació. Per tant, si és tan important aquesta etapa, com és que alguns polítics la consideren com la menys important? És aquí on hauríem de dedicar els millors mestres i els hauríem de pagar com el que més. En canvi, avui les escoles bressol públiques o d’iniciativa municipal estan a punt de desaparèixer. La consellera Rigau va dir que les escoles bressol eren un caprici dels Ajuntaments. Tots els serveis públics que poden ser negoci estan a punt de desaparèixer.
L’estat de benestar és un producte de la llibertat. Ha costat molt muntar-lo. Ara tot apunta que ens el volen desmuntar uns psicòpates neoliberals. Les societats es poden jutjar pel tracte que donen als seus nens. Vivim unes polítiques econòmiques sense ?entra??nyes, sense ànima, que no s’aturen ni davant les necessitats més bàsiques de les nenes i els nens. Tant els fa que es morin de gana o que no tinguin oportunitats en la vida. Les escoles bressol no són un servei més, són el símbol d’un món en perill. Educar és fonamentalment un acte d’amor, especialment quan són tan petits; si algú quan veu un nen d’un any l’únic que sap veure és una oportunitat de negoci, potser que s’ho faci mirar. Si els nens poguessin opinar…

M’he llegit el llibre de Said El KadaouiCartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé. Said va néixer a Beni Sidel, a Nador, Marroc, el 1975; és psicòleg i autor de diversos llibres. Estem assistint a la irrupció d’una generació de persones nouvingudes, els altres nous catalans, amb una preparació i bagatge impressionants que ens poden servir de brúixola davant dels dubtes que ens poden generar situacions i problemes nous. Fem-ne un tastet: “El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s’assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu foraster, però demà ho podria ser jo”. De fet, demà pots ser tu mateix. Alguns fins i tot ens sentim estrangers a casa nostra, no només als de fora els “toca mirar el món des dels marges”, de marges n’hi ha de moltes menes: lloc de naixença, de classe social, emocionals, sexuals, intel·lectuals, polítics, psicològics, etc.
He rigut quan explica que al seu pare -musulmà- li van fer un regal: dues ampolles de vi i un pernil de pota negra. En Said hi fa reflexions sobre la reacció del seu pare, jo sobre la patològica incultura del país. Mira que se’n poden arribar a regalar de coses!
Reconforta reafirmar idees que semblen no existir en la nostra vida pública: “La lluita per les llibertats individuals i per la igualtat de drets és patrimoni del món i en tots els seus racons es poden trobar persones valentes que han lluitat i lluiten encara per aconseguir que es respectin. No és patrimoni d’Occident.” Com si a occident no hi hagués hagut la Inquisició o l’holocaust, per exemple.
Normalment aquí quan parlem de diversitats ho fem amb una barreja de paternalisme o pretesa superioritat malentesa, en canvi Said ens diu que “deixem-nos de multiculturalitats, interculturalitats, diversitats i centrem-nos en la justícia social”. Correcte, ja que si no es pot “confondre el respecte a la diversitat amb la pèrdua de drets individuals”. Arribem a l’absurd de pensar que hem de respectar atacs als drets humans. És bona la reflexió que ens fa que “ja no es parla de lleis naturals. Ara es parla de cultures. A la merda la cultura!”. També coincideixo amb ell que “un món sense vels de cap mena seria millor”, però encara hi ha molts tipus de vel, a més dels de roba, especialment el de la indignitat humana, el del racisme en la ments de molts catalans.
És veritat com ens diu Said que d’una manera o altra tots som immigrants, però alerta que qui més mal ens fa sempre no són els “altres” sinó els “nostres”. Em sento mil vegades més a prop del Said nascut a Beni Sidel que de la major part de veïns de la meva escala. És el meu germà, el nou Francesc Candel.

Aquests dies hi ha un clam contra el Francesco Schetino capità del vaixell Costa Concordia. No puc entendre aquesta estranya forma de procedir contra ell, crec sincerament que està en contradicció amb la majoria de les opinions que es donen en relació amb tota la resta de temes. M’explicaré: Es diu que el capità es va apropar a la costa per saludar la gent i fer sonar les sirenes, sembla que va ser un gest cara a la família del maitre de l’hotel Antonello Tievoli, que vivia en aquella illa. Se’l critica dient que si el vaixell no era seu no podia decidir canviar la ruta, la qual cosa posava en perill tota la tripulació i el passatge. També es critica que fugís de bon principi. Diuen que li demanaran quinze anys de presó per naufragi i abandó del vaixell. Francament no ho entenc, és una gran hipocresia. Està en total contradicció amb totes les opinions que es donen per a tots els altres temes. Vegem-ho.
Per quina raó el capità del vaixell es podia apropar a la costa per saludar a qui li dóna la gana, quan a més el vaixell no és seu? Perquè sí. Els gestors de Lehman Brothers tampoc són els seus propietaris i fent tota mena de bestieses van fe encallar el banc. Es pot argüir que va posar en perill 4.229 passatgers dels quals 11 han mort. I què? Amb una tercera part del que va costar el primer dels tres sanejaments amb diner públic d’AiG es podia acabar amb la pobresa extrema al món, un dels objectius del mil·lenni de l’ONU, és a dir que no es moriria de fam ningú al món, com es pot veure, molts més morts que tots els passatgers del vaixell.
Però hi ha més, quant paguen al capità? Es suficient perquè arrisqui la vida per salvar el passatge? Crec que no. Si Schetino fa una avaluació del cost/benefici que li suposa o bé mantenir la feina o bé morir salvant la gent, el resultat és molt clar, més val estar a l’atur. Així pensen els neoliberals. No crec que el comportament del capità difereixi massa del dels directius del sistema financer mundial de Lehman Brothers, AiG, Goldman Sachs, Standard & Poor’s, BBVA, etc. Són gent que dirigeix unes empreses que gestionen uns patrimonis que no són seus i que estimben les empreses, obliguen els països a salvar-los injectant quantitats de diners pornogràfiques i després els critiquen que s’hagin endeutat per salvar-los i els imposen els deures d’acabar amb la sanitat pública i l’educació pública, amb la qual cosa acabarem per ser més pobres, més analfabets i a més es començarà a morir gent de malalties que es curen. El que passa als EUA. El capità al costat d’ells és un escolanet, un aprenent de neoliberal. Proposo que el facin comissari europeu de la Marina o vicepresident del Banc Central Europeu.

Estic fart aquests dies de sentir coses relatives a les revolucions als països del nord d’Àfrica. El comentari més repetit és aquest: com pot ser que després de fer una revolució quan poden votar votin els partits islàmics més conservadors? La gent no s’adona que nosaltres quan vam poder votar ho vam fer per semblar francesos, anglesos… Volíem ser europeus! Ells, en canvi, s’han hagut d’enfrontar igualment a dictadures sostingudes per França, Anglaterra o els EUA! Quins referents han de tenir els ciutadans del nord d’Àfrica si fins i tot un govern d’esquerres espanyol venia armes a dictadors per reprimir la població civil?

La resposta a la pregunta que feia a l’inici sobre el perquè del comportament electoral dels nord-africans és al meu entendre fàcil, sorprenentment no cal sortir de casa. Després de quaranta anys de dictadura feixista i nacionalcatòlica, l’any 1977 el poble espanyol va votar per primera vegada en quaranta anys i va guanyar… UCD, el partit dels neofranquistes que havien governat despòticament. L’any 1979, després de l’aprovació de la Constitució, es van tornar a celebrar eleccions generals i va guanyar… la UCD! No va ser fins 7 anys després de la mort de Franco quan l’any 1982 va guanyar el partit socialista, passant per un intent de cop d’estat l’any 1981.

Si analitzem la qüestió del perquè voten partits islàmics, també la respondrem sense sortir de casa. En aquells dies convulsos de la transició es va firmar un Concordat amb el Vaticà que donava tota mena de privilegis a l’Església catòlica, en previsió que la llibertat religiosa seria ineludible. Els quatre acords concordataris, actualització d’un Concordat firmat per la dictadura amb el Vaticà de l’any 1953, es van fer de pressa i corrents i amb procediments de dubtosa constitucionalitat, amb el format de tractat internacional. Pensem que es va aprovar la Constitució un 6 de desembre i es van firmar els acords el 3 de gener.

Tots aquests privilegis 35 anys després continuen vigents i qui els critica per vulnerar els més elementals principis de neutralitat de l’estat envers el fet espiritual continua essent titllat de radical.

Així doncs, tots aquells que creuen que els àrabs són gent rara que fan coses contradictòries o fins i tot que fan coses irracionals, el que haurien de fer és mirar-se al mirall. No s’adonen que han tornat a votar un partit que no pararà fins a tornar a convertir la Generalitat de Catalunya en una Diputación Provincial com en temps de Juan Antonio Samaranch! O algú sensat creu que els catalans no som gent rara?

Hi ha molt sovint en la mentalitat col·lectiva una mena de ressorgiment d’idees i conceptes que, tot i ser delirants, apareixen com a autèntiques propostes/miracle que ho resoldran tot. Una d’elles és la idea de recuperar els aprenents. Ja es va recuperar la idea del becari, que a la fi s’ha acabat convertint en un mecanisme on els joves -i no tan joves- fan pràctiques en empreses. A la pràctica, treballen per un sou miserable -perversió de la idea de beca- i sense contracte laboral.

La darrera ocurrència prové, pel que sembla, d’Alemanya i ens diu que cal tenir un contracte de 40 hores per 400 euros al mes.
En comptes de plantejar-nos per què tenim una classe empresarial tan precària i deficient, més pendent del poder que de la innovació, fotem les culpes de la crisi als treballadors. Brillant!

Però anem més enrere. No sé si algú encara vol tornar als gremis de l’època medieval, on hi havia aprenents, oficials i mestres. Només un ruc voldria tornar a aquells temps pretèrits, només un desconeixement sideral pot permetre tenir-ne nostàlgia.

Fem un salt i anem més endavant, situem-nos a inicis dels anys setanta. Anem a veure quines eren les condicions de treball dels aprenents: “En Barcelona más de 1.800 empresas han sido multadas -según la revista Criba- por tener trabajando menores de edad (…) en el textil los aprendices en un 21% empezaron a trabajar a los 13 años” i el “33% del ramo de la madera [...] en el ramo del metal, el 20%”. En “alimentación el 15% se incorporó a los 11 años y el 14%, a los 12 años (…)”. “La mitad de los aprendices trabajan más de 9 horas y un 35% no cobra estas horas extras [...] Más de la mitad de los aprendices (52%) trabajan sin contrato de trabajo”.

En una revista clandestina podem llegir: “Recientemente me enteré de que hay empresas (una de ellas es “Piquet” de Sardanyola) donde se contrata a menores de 14 años (cosa que ya sabía) pero suelen ser muchachos (cosa que me imaginaba), que solo cobran 900 ptas. semanales (cosa que ya sabía) pero que además trabajan doce horas diarias”.

Les amenaces que ronden els nostres caps són precisament que tornem a fa 40 anys amb treball infantil, jornades de 12 hores i sous de misèria. Anem al sistema americà, on es pot ser pobre treballant 40 hores i on no hi ha aturats sinó autònoms sense feina -i sense seguretat social-. Alguns dies sóc encara més malpensat i penso que ens volen fer tornar a l’època medieval, on hi havia senyors feudals i serfs de la gleba. Estem arribant al feudalisme capitalista.

Vam quedar la setmana passada en el punt en que a Esteve el lapidaven. Ara explicarem la gran peregrinació que van fer les seves despulles un cop mort. El van posar en una tomba a Cafargamala, al nord de Jerusalem. Cap a l’any 417 el porten a Jerusalem, a l’església de Sió, quan entra a l’església comença a ploure i es produeix el fi de la sequera.
Passa el temps i Alexandre, el senador de Constantinoble, va a Jerusalem amb la seva dona Juliana, allí es mor i l’enterren al costat de sant Esteve i en un taüt igual. Set anys després, com que les autoritats no fan cap cas de les despulles del senador, Juliana, emprenyada, se’l vol emportar a Constantinoble. Quan arriben a Jerusalem s’adonen que hi ha dos taüts, Juliana es tira a sobre el d’Esteve -s’equivoca-. Per tant, sant Esteve viatja cap a Constantinoble.
Passa el temps i Eudòxia, filla de l’emperador Teodosi, que viu a Roma, està turmentada pel diable. El seu pare la vol portar a Constantinoble perquè Esteve la curi. El diable no vol deixar marxar la noia i parla per la seva boca; al final, Teodosi, veient que és impossible que la seva filla viatgi, decideix portar sant Esteve a Roma. El poble de Constantinoble no vol deixar marxar el sant que fa tants miracles, al final proposa un canvi amb sant Llorenç. Es fa una consulta amb el papa sant Pelagi, que ho accepta. Al passar per Càpua, antiga capital de la Campania, prop de Nàpols, s’aturen i els campanesos o campanuts demanen una relíquia i es queden amb un braç. No sabem si quan els catalans els envaïm l’any 1282 fins el 1295 ens vam endur el braç a algun lloc. Per fi arriben a Roma i proven d’entrar a l’església de sant Pere, però els portadors queden immobilitzats. Eudòxia parla pel dimoni i diu que Esteve vol ser enterrat al costat de sant Llorenç. Obren el taüt de sant Llorenç i aquest riu, i es posa a un costat de la tomba. Però és clar, el pacte és el pacte i diverses persones intenten endur-se a Llorenç. Els que volen treure Llorenç es desmaien i moren al cap de 10 dies i tots els que diuen que Llorenç s’ha de portar a Constantinoble es tornen bojos i per tant es queda allí definitivament el 22 abril de 425.
El darrer episodi de la història té com a protagonista Mariano Rajoy. Vol canviar tots els dies de lloc. Es veu que els diumenges els vol passar a dilluns perquè ningú faci festa, el dia de cap d’any el posaran a la primavera així la gent està més animada i iniciarà l’any amb millor ànim. I per fi el dia de sant Esteve han decidit posar-lo el dia 26, però d’agost. No entenc aquest darrer canvi ja que la digestió, com tothom sap, és molt pitjor amb la calor. Bé, que ningú s’estranyi amb els canvis, no havíem dit que la mort es va produir el 3 d’agost i, en canvi, van posar la seva celebració unilateralment el 26 de desembre? Si ho va fer un papa, per què no ho pot fer Rajoy?

 Hi ha moltes teories sobre la significació del Nadal i per què ho celebrem aquests dies com ho fem. Faré una mi?ca de llum sobre aquesta festivitat tan assenyalada. D’entrada cal dir que ja cap lliurepensador proposa canviar res d’aquestes festes, abans llegíem articles proposant canvis de nom, de dies, de costums, jo era un d’ells. Si ho continuem dient vindrà un de l’FMI i considerarà essencial per donar confiança als mercats que treballem el dia 25 i 26 de desembre. I no cal dir que si se n’assabenta un de S&P o Goldman Sachs, són capaços de proposar que als desnonats a més se’ls pengi d’una creu.
Per celebrar les festes fem tot d’atemptats al medi ambient, posem molta llum al carrer per dilapidar energia, arrenquem trossos de bosc per fer una mena de maquetes i posem arbres de veritat dins de casa, la qual cosa si ens observés un marcià el tindria molt confós. Quins estranys costums tenen aquests terrícoles quadribarrats, pensaria. Tot i la crisi fem dues coses que semblen contradictòries amb la necessària austeritat que ens hauria ?d’acompa?nyar: comprem i mengem com posseïts. El marcià no entendria la delera amb què tothom es fa regals tot i que, en canvi, ens emprenya tant comprar-los. Tampoc no entendria que hi hagi tantes botigues que venen coses que no serveixen per a res, li diria que les coses útils ja les tenim i que per aquesta raó ens fem regals que no serveixen per a res i, és clar, això genera un gran comerç de botigues que venen coses inútils. I tampoc entendria que mengéssim de forma tan desmesurada. Tot l’any fent tota mena de dietes ?estra?nyes i de cop una disbauxa.
I per fi us explicaré el perquè celebrem de manera tan entusiàstica el dia de Nadal. Resulta que tenim una particularitat que fa de la nostra nació, una nació única al planeta, som el país del món amb una natalitat més baixa, no és broma. Ara amb la crisi, la gent encara està mes desorientada i desmotivada i resulta que no només no hi ha cap naixement sinó que hem arribat a un moment en el qual la gent no s’atreveix ni a fer-ho. Amb tot aquest dantesc panorama resulta que a un català se li va acudir de recordar-nos que fa més de 2.000 anys en un lloc anomenat Betlem va néixer un nen! I au, tothom a celebrar-ho, però en comptes d’intentar fer-ho de la manera tradicional, els catalans ens dediquem a regalar-nos coses i a menjar pels descosits. De qui és culpa tants despropòsits? De les farmacèutiques, en aquest cas d’Industrias Farmacéuticas Almirall Prodesfarma, S.L. la fabricant de l’Almax, el producte nadalenc més consumit. Mentre li explico tot això el marcià mig marejat se’n va volant com l’arcàngel Miquel.

Azar Nafisi ens deia fa uns dies a Barcelona que el primer que van fer els aiatol·làs a l’Iran va ser assetjar la universitat fins que van aconseguir eliminar les facultats d’humanitats. Aquí un conseller de la Generalitat va dir que qui vulgui estudiar llatí que s’ho pagui. Sentim a parlar cada dia d’acomiadaments massius a les universitats catalanes. També es parla que cal augmentar el cost de les matrícules i fer una política de beques ja que si no el sistema és injust. La gent desinformada que ho diu no comet altre delicte que repetir les ximpleries que diuen els que manen sense posar-s’hi a pensar una mica. L’exemple més clar de repeticions sense pensar són els que diuen que els mercats proposen alguna cosa racional. La gent informada que ho diu sap que menteix clamorosament. Francament, n’estic fart. Algú creu sincerament que amb les retallades, ara de sobte, es posarà una milionada sobre la taula per tal que els fills i filles de les classes populars tinguin un millor accés a la universitat?

El que ens diu la història és que cada vegada que algú sembla preocupar-se per l’accés universitari de les classes populars, en realitat el que ens proposa són uns augments al·lucinants de matrícules amb el que cada dia és més difícil que els millors arribin a la universitat. Quan sento parlar d’excel·lència universitària em poso la mà a la cartera. De fet els que parlen en aquests termes el que pretenen és una universitat mediocre a la qual només puguin arribar els nois i noies pallussos fils de rics. I on les ments privilegiades hauran de conformar-se a anar a una Formació Professional convertida al nostre país en un mite dels temps passats que mai van existir. Això sí, els gamarussos fills dels rics podran passejar-se per la universitat anys i anys. De fet com el Bush fill, o el fill de Gaddafi, Saif, que va estudiar a la London School of Economics. Casualment Saif Gaddafi es va doctorar copiant la tesi doctoral, això sí, fent una donació d’un milió i mig de lliures esterlines.

Potser al final aquesta catèrvola de neoliberals ens deixaran una petita universitat a Cervera -com la de l’any 1718-, i totes les altres tancaran per manca de diners. Això sí, la gran diferencia entre el 2012 i el 1714 és que llavors tothom va entendre que era el resultat lògic d’una derrota militar i la consegüent humiliació cultural. Ara no, ara ningú protesta i el més fotut de tot és que no ens cal un rei borbó, ens ho fem nosaltres mateixos. Almenys abans podíem posar el retrat del rei a l’inrevés. Un cop tancada la universitat ja podran dir sense embuts que ens retallen la universitat pel nostre propi bé i ens ho creurem. Aquesta és la nació que volem? Fa por.

Des del passat dia 20 de novembre les coses han canviat definitivament. D’entrada hi ha un detall que ha passat desapercebut totalment dels mitjans de comunicació, després de molts dies plovent per fi ha sortit el sol. Portem ja molts dies de bonança.
El diferencial entre el bo espanyol i l’alemany ha disminuït per sota de 10 punts. L’Angela Merkel s’ha tornat una persona amable, educada, que ja no considera que els espanyols són uns pòtols i que tenen un país fet una merda sinó que ha remarcat que, de fet, tots els alemanys el que volen -de fet ho sabíem tots- és venir a viure a Mallorca tot l’any.
Els gestors del Banc Central Europeu han decidit fer una operació massiva de suport al deute públic espanyol i ara en comptes de pagar el 6% anual, ja només paguem l’1,25%.
El que hom anomena com a mercats -eufemisme que amaga els amos de l’univers- han decidit no especular més, han entès que amb un nou cap de govern conservador a Espanya ja no paga la pena guanyar diners a cabassos a costa dels ciutadans més pobres.
Els espanyols i catalans rics han decidit repatriar els diners dels paradisos fiscals i començar a pagar les seves obligacions cíviques al nostre país. Ara el nivell d’ingressos dels rics comença a ser més alt que el dels pobres. Una cosa que pot semblar a primera vista normal però que fins ara no ho era.
Producte de tots els canvis ocorreguts a partir del dia 20 de novembre tots els aturats van a l’oficina de l’INEM i els ofereixen feines ben remunerades. De fet el govern es planteja seriosament tancar les oficines ja que es calcula que en tres mesos el nivell de l’atur serà com el suec.
Els bancs han tornat a donar crèdits a la petita i mitjana empresa i als particulars, tota la gent que no tenia pis ja en té i ja no hi ha ni bombolla immobiliària ni pisos buits.
La UE ha assegurat a Espanya que el futur està garantit i que es plantegen una nova etapa de serenitat i donar per acabada aquesta època de crisi i desconcert.
A més, i vinculat a tot plegat, la majoria de la població ha sortit a respirar tranquil·la, s’han acabat les males cares i les males maneres, tothom és feliç.

 Vivim uns temps d’incerteses que a poc a poc es van esvaint, ara ja sabem que la crisi ha vingut per quedar-se i que qui mana al món són els bancs, tant li fa que estiguin ben gestionats o no, manen tant que són capaços d’obligar els governs a donar-los tots els diners que volen. La política ja no és en mans dels polítics sinó en mans de gent de l’extrema dreta econòmica. Tothom s’ha rendit. Mentrestant la Unió Europea (primer CEE), que va néixer d’una idea brillant com era la d’aconseguir la cooperació entre els països de forma positiva per prevenir una tercera i última guerra mundial, ha esdevingut part del problema. Estan segrestats igualment pels bancs.
I a casa nostra tenim les eleccions generals a tocar. Les enquestes donen uns resultats espectaculars a la dreta, que no solament no s’ha centrat en aquesta campanya sinó que té el desvergonyiment de no fer un programa de govern (qui diu que no serveixen de res els programes?), cosa que en països de més tradició democràtica suposaria immediatament l’acomiadament del candidat. Aquí no, aquí algú es presenta a unes eleccions sense dir el que farà i pot arribar a aconseguir un resultat històric.
En podem treure unes algunes conclusions. Vivim en un país amb molt poca cultura democràtica i per tant el desinterès de la ciutadania per la política -pels problemes de la comunitat- fa possible l’actual situació.
La segona, i vinculada a aquesta, és que fins i tot quan es protesta raonadament, tampoc significa tenir millors alternatives. La paradoxa és que amb la indignació tampoc solucionem la brutal hegemonia de les idees neoliberals a casa nostra.
Potser l’única cosa que penso que es pot fer és tractar d’analitzar què ha fet l’esquerra malament per arribar a aquesta situació i què ha fet bé la dreta. Una part de l’esquerra, perquè en l’exercici de govern s’ha oblidat del poble i l’altre sector de l’esquerra que no ha sabut convèncer el poble dels seus postulats.
Vénen temps durs, cal que ens calcem. Això no durarà quatre dies. Cal tornar al carrer, però no per protestar -que també- sinó a tornar a reconstruir una societat civil d’esquerres, que sigui capaç de reil·lusionar als joves -i als grans- a un gran esforç de reflexió i acció cívica que resitui els valors de la racionalitat, el compromís, la perseverança, l’organització i la reflexió en aquest nou escenari mundial d’un capitalisme devorador que no té aturador.

Aquests dies s’ha parlat molt del Gerard Quintana en referència al sensacional programa de l’Albert Om El convidat. El tema s’ha centrat en si ha de parlar en català sempre i en tots els moments amb els seus fills o no. Trobo l’argument i el debat una mica reduccionistes. En aquest país, quan parlem d’alguna cosa sempre ens hem de referir a la “qüestió nacional”. Per exemple, si fas un llibre sobre espiritisme, has de fer un capítol que digui: “Els fets amagats i Catalunya”. Si el fas sobre els dofins, “Els dofins i Jaume I”. Si els fas sobre el sexe: “La passió d’Esparreguera”. I què, altres tenen la passió turca, no?

Jo, en canvi, vaig trobar que va ser molt bestial l’explicació de qui era el seu pare. Qualsevol hauria entès que no ho digués. I en canvi Gerard va ser valent i ens va explicar una història sensacional. Un pare policia nacional, dels grisos, que en arribar la democràcia vota el Carrillo, a Girona devia ser el PSUC, a qui li surt un fill rocker i independentista, no sé què és pitjor. Brillant.

En aquests casos em torno patriota radical. Quin orgull ser d’un país on passen unes coses que si les escrivís un guionista seria directament despatxat pel mateix Albert Om.

Seguint les explicacions d’una part d’opinadors que reclamen coherència, podríem arribar a la conclusió que el que va començar a fer-ho malament va ser el pare navarrès Quintana. En comptes de votar al PSUC havia de votar al Blas Piñar, el seu fill en comptes de ser rocker s’hauria d’haver fet Guàrdia Civil i en comptes d’independentista català hauria de tenir una bandera monàrquica amb el toro. Això sí que seria coherència i integritat!

Els nacionalistes més radicals s’han d’adonar que si volen la independència -jo només sóc independentista els dimarts i els dijous- hauran de vendre’ns un país on la pretesa “incoherència” sigui la norma. Que la gent s’aturi una estona i pensi en la seva esfera personal i familiar, quins usos, costums i llengües practica i s’adonarà que en major o menor grau la vida catalana està plena de dobles usos, contradiccions i barreges de tots tipus, però aquesta barreja els propers anys encara serà més clara. Fins ara ho era amb el català i el castellà, ara ho serà amb 200 llengües i cultures més. Que vagin prenent til·la o un vàlium, si no la immensa majoria de catalans no comprarem un país que només existeix en ments obtuses que ens acabarien preguntant en quin idioma parlem quan fem l’amor; això sí, primer haurem de tenir amb qui fer-lo i després ens plantejarem si parlem. La propera Catalunya independent serà amb més Gerarditos Quintanas -com li deien de petit-, o no serà.

L’esquerra sempre se l’ha criticat de practicar l’utopisme, de somiar en móns que només son possibles en els somnis i impossibles de realitzar al planeta Terra. Però poc a poc hem anat descobrint que ja no és l’esquerra la de que practica la utopia, sinó que ara és la dreta la que de millor forma ho porta a terme.

Ara veiem com els països es van ensorrant mentrestant hi ha empreses que guanyen molts calés. Principalment els grans bancs.

La borsa puja cada vegada que s’anuncia un pla d’acomiadaments en massa. El món al revés.

El primer venedor d’ordinadors als EUA resulta que ha tancat totes les fàbriques als EUA i que no paga ni un dòlar d’impostos. Això sí, amb els impostos dels ciutadans li han de comprar els seus productes.

Els economistes ens estan venent unes motos impressionants. Els mateixos economistes que ens han dut a la ruïna ara continuen dient el que cal fer i a més, en comptes d’anar a viure en una comuna neorural d’Olot, amagats del món, ens van pontificant.

Si el mercat mundial en comptes de ser un casino manat per ludòpates embogits de ràbia contra la humanitat fos o bé una empresa o una institució pública, passarien les següents coses: Si fos una empresa privada de les que estan en camí de desaparèixer, és a dir una empreses que fabrica i/o dóna algun servei útil a alguna persona, després de diversos fracassos monumentals, serien acomiadats per raons objectives que qualsevol jutge acceptaria amb entusiasme: “Miri, senyor jutge, tenim un forat econòmic brutal, la meitat per burro i l’altra meitat se l’ha embutxacat i encara ens diu que vol que li pagui l’estat”. Si fos uns institució pública, a les següents eleccions no el votaria ni la seva àvia.

De què serveix sortir de la crisi i tenir un creixement del PIB si l’atur és de 7 milions de persones?

Els capitalistes d’avui pretenen una utopia impossible, volen fer negocis en un món sense treballadors o treballadors sense sous, sense gent que pugui comprar els seus productes o els seus serveis, en fi voldrien un món en el qual uns pocs poguessin fer negocis això sí, sense habitants a la terra. Com s’ho farien? Ni ells ho saben, però estan tan cecs, són tan insensibles al dolor dels altres, que més que agents de l’economia, els podem anar considerant psicòpates del mercat mundial.

Cada vegada es fa més anguniós el desprestigi de la política. Em sorprèn molt tot el que es diu en aquests dies. Qualsevol cosa que ve de l’àmbit de la política és analitzada i vista com a sospitosa. Sospitosos de la crisi són el Govern espanyol, el Govern de la Generalitat i els ajuntaments.

Al final la gent dóna com a bones accions com treure una paga extraals alts càrrecs de la Generalitat. Se sap per altra banda que els diners resultants no serviran per tapar res, en fi.

Tothom sap també que el deute públic espanyol és molt baix, el 65% del PIB, la meitat del italià. El governador del banc central italià l’han premiat amb el Banc Central Europeu. El deute dels ajuntaments encara és més baix, tres punts del PIB (quasi la meitat de tot el deute municipal espanyol de l’Ajuntament de Madrid).

Per altra banda és evident que la crisi l’han creat persones sense escrúpols i valors que dirigeixen el mercat financer mundial. Són el tipus de gent que sempre han dit que els polítics i els governs no s’han de posar a controlar els bancs i els mercats. Rodrigo Rato, ministre de l’Aznar, va passar a ser el director gerent de l’FMI (quan s’estava covant la crisi) i posteriorment de Caja Madrid i ara Bankia. Sembla doncs que quan els “mercats” diuen que els polítics no es fiquin als bancs, es refereixen que els polítics d’esquerres no es fiquin a l’economia perquè de dretes i d’extrema dreta ho són tots ells.

Els polítics d’esquerres efectivament han deixat de controlar els bancs i els mercats i d’aquí ha vingut la crisi. Per què hi ha un clamor contra els polítics i no contra els banquers?

I si en comptes de perdre’ns en cortines de fum no prenem decisions racionals? Per exemple, tornem a posar l’impost del patrimoni (2.100 milions d’euros), si anul·lem les rebaixes de l’impost de successions (2.552 milions d’euros), si es torna a apujar l’impost de les rendes superiors a 120.000 euros (2.500 milions), anul·lar la baixada de l’impost de societats a les empreses que facturen mes de 150 milions d’euros (5.300 milions d’euros) i ja no parlem de si es volgués reduir el frau fiscal de les grans fortunes de la banca i de les grans empreses (el 71% de tot el frau fiscal) s’aconseguirien 44.000 milions d’euros). És a dir, sense ser gaire exigents, arribant als nivells anteriors podríem aconseguir 56.000 milions d’euros, amb la qual cosa no caldria ni treure la paga extra als alts càrrecs de la Generalitat, ni sobretot, fer cap retallada.

Si ho diu el professor Vicenç Navarro, un socialdemòcrata, per què no ho diu la nostra esquerra institucionalitzada? Per què aquesta visió tant racional que prefereix el 80% de la ciutadania no és gens present als mitjans de comunicació? Per què tracten les retallades com si fos una cosa inevitable com una catàstrofe natural?

Sóc agnòstic i no m’agrada veure gent resant pels carrers perquè no tenen espais adequats. Als lluitadors pels drets civils ens ha costat molt poder-nos explicar amb claredat. Normalment la gent quan sent parlar de laïcitat arrufa el nas, pensa que està davant d’una idea contrària a l’espiritualitat i a les religions. No és veritat: la laïcitat és un valor que intenta aconseguir que pugui existir una societat on es pugui exercir la veritable llibertat de consciència. De fet només un estat laic permet la llibertat religiosa.
A Catalunya han calgut molts anys de consciència laica per tal que l’església catòlica accepti que hi ha gent que no es catòlica, que no es cristiana, que no creu en déu o que creu en altres religions.
Durant quaranta l’única religió possible era la catòlica i s’imposava amb el nacionalcatolicisme a tothom amb l’espasa.
Mentrestant la societat catalana s’ha anat allunyant de la jerarquia catòlica i una immensa majoria de catalans es declara no religiosa. Hi ha molta gent catòlica però no religiosa, coses d’aquest país. Els joves, especialment, han fet un canvi vertiginós. Si en la generació que va néixer abans de 1935 un 75% es declara com a persona religiosa, en els nascuts després de 1976 un 74% es declara com a no religiós o ateu.
Els poders públics en general han actuat com si res no hagués passat i fins i tot en el funeral d’estat de les víctimes del 11 de març de 2004, el van oficiar els bisbes catòlics de la Conferència Episcopal sense cap mena de respecte pels musulmans, evangelistes o ateus morts. Ara comencem a veure que hi ha molts musulmans que tenen problemes per trobar temples on resar. Una política laica sincera passaria per facilitar a aquesta comunitat que tinguessin espais de culte en condicions. En espais per entendre’ns on si s’hi cala foc, hi hagi extintors, sortides d’emergència, etc. Una política laica que defensi la llibertat de culte hauria de dir a la comunitat musulmana “estem al vostre costat i feu els vostres temples” ?seguint òbviament les normes legals, com tothom. Però com els neguem diners si en donem a cabassos a l’Església catòlica? Si els arreglem les seves esglésies, si mantenim als seus bisbes i capellans, si els paguem les seves escoles, els seus professors de religió, etc. No es podran fer polítiques laiques de debò amb les noves realitats religioses si no ens enfrontem d’un cop amb els privilegis d’uns quants, cada dia menys representatius de la societat catalana. Estendre els privilegis ens portaria a una política delirant.
Cal assegurar la neutralitat de les institucions públiques davant una societat on hi ha catòlics, protestants, musulmans, ateus, jueus o agnòstics i que respecti de la mateixa manera totes les opcions religioses o filosòfiques.

Als temps que ens toca viure l’esquerra està totalment contra les cordes i fins i tot ens roben les paraules, els conceptes i les victòries. Darrerament es critica que el pensament progressista no ha tingut mai en compte la família. La tesi que defenso és que gràcies a aquells que, amb raó, criticaven la família, avui les dones tenen drets. És més, fins i tot una dona molt conservadora avui no acceptaria el tipus de família que els pensadors progressistes van criticar.
Anem a una de les arrels del mal: Frederic Engels i el seu llibre: “L’origen de la família, la propietat privada i l’estat” de 1884. En aquest llibre critica tots els models de família que es coneixien en aquells moments, especialment la família burgesa, ja que es fonamentava en pragmàtics acords entre grans famílies. A Catalunya la noia noble posa el terreny i el marit burgès -nou ric- posa el capital per a la fàbrica i a la fi la dona li dóna els fills que asseguren l’estirp.
Engels ens descriu la situació: “La família monogàmica només és monogàmica per la dona (…) Essent el càlcul. Ara com abans el mòbil dels matrimonis”. Això, òbviament escandalitzava tothom. Però a més, reclamava el divorci i criticava la violència masclista. Escrivia que en el matrimoni “La dona és el proletari i l’home, l’amo” i proposava relacions sexuals lliures. Reclama que la dona en el matrimoni sigui igual a l’home i afirmava que “El matrimoni fundat en l’amor és l’únic moral”. És a dir, volia una família fundada en la igualtat i l’amor!
Així passem de De Marx i Engels a Toureau i el seu llac Walden i de Walden, passem per Narcís Monturiol, Ángeles Lopez de Ayala, Teresa Claramunt fins a arribar a l’exploració de límits a les comunes de Walden II. I d’aquí en surt el model de família democràtica i les polítiques socialdemòcrates als països nòrdics, que aconsegueixen els màxims d’igualtat i justícia per a les dones, amb més població activa femenina, millor relació de sous amb els homes, més nombre de fills que aquí i més protagonisme en la vida econòmica i política. Les dones manen més als governs i a les empreses privades.
Avui ni la dona més conservadora viuria en una família de les que criticava Engels o els hippies, no fotem. Qui diu que l’esquerra no ha cuidat la família?

Per què la utopia té mala fama? De fet Marx es va equivocar quan va titllar de socialisme utòpic les idees més interessants del moment. Engels el va rectificar. Per entendre’ns Pi i Margall -diputat per Sabadell- va ser considerat per Engels com el primer socialista espanyol.

Una utopia era acabar amb el servei militar i per escarni de l’esquerra ho va acabar el PP.

Una utopia era acabar amb les nuclears i la trotskista Angela Merkel ho acabarà en 10 anys.

Una utopia és posar un impost a les grans fortunes i ho ha proposat…. Artur Mas!

Una utopia és tornar a posar l’impost de successions i ho ha proposat… Warren Buffet!

Una utopia era dedicar la més gran operació financera de fons públics de la història de la humanitat i ho van fer per salvar els taurons criminals i delinqüents del bancs, George Bush!

Una utopia és especular amb diners electrònics prestats i inexistents a costa dels pensionistes grecs com ho deixa fer cada dia l’FMI.

Una utopia és muntar un règim comunista que només afecta els rics. Nacionalització de les pèrdues privades.

Una utopia és la redistribució de la riquesa, posar impostos als pobres per fer més rics els rics.

Una utopia és que el model d’èxit de l’economia mundial sigui un règim comunista amb un sistema econòmic de capitalisme salvatge

Una utopia és que ens venguin el projecte de convertir-nos en xinesos -60 hores a la setmana per 300 euros mensuals- i pretendre que estiguem contents.

Una utopia és pretendre mobilitzar els ciutadans humanistes i d’esquerres sense cap utopia.

Potser que l’esquerra després de tant entrenar-se amb la gestió torni a alçar el cap i s’adoni que no pot ser que vagi a remolc de tot, així ni se solucionaran els problemes ni engrescarem a ningú.

Com diu Concita de Gregorio-la exdirectora del diari L’Unità- “nosaltres ja som tercer món”. O socialisme o barbàrie!

Estic molt preocupat. He cantat amb convicció Els segadors dues vegades en dos dies. La primera, diumenge a l’acte commemoratiu a la meva ciutat de l’11 de setembre. Francament estava convençut que la Diada s’havia convertit en un necessari acte institucional però mancat d’emoció. Però ha faltat que a Badalona la deixin de fer per tal que torni a tenir el caràcter que tenia: un to de militància patriòtica. M’ha fet recordar les mítiques manifestacions de l’1 i 8 de febrer de l’any 1976, amb la diferència sortosament, de moment, que la policia està al nostre costat.

L’endemà, el dilluns, vaig anar a manifestar-me davant de l’Ajuntament en la convocatòria del “Som escola” reclamant que no es faci marxa enrere en la pràctica del “submarinisme” lingüístic de Màrius Serra. També es va acabar entonant Els segadors. M’ha fet recordar els temps de la pedagogia política del PSUC, amb allò d’”és català qui viu i treballa a Catalunya”, etc.

I el nas em diu que malauradament haurem de tornar a cantar moltes, moltíssimes vegades l’himne nacional, als propers anys. I estic emprenyat.

Digueu-me ingenu, però estava convençut que algunes coses no les tornaria a viure mai més, que estaven consolidades, que ningú s’atreviria a tocar-les.

El que tampoc no entenc és que alguns tinguin principis tan elàstics, no són principis líquids, sinó gasosos. Si no és una qüestió de principis per a un nacionalista que es deixi de fer la celebració de la Diada Nacional de Catalunya? Que baixi Déu i m’ho expliqui. Si per a un nacionalista no és suficient un recurs contra l’Estatut i contra la immersió lingüística, què és una qüestió de principis? Groucho Marx ja ho deia, aquí tens els meus principis i si no t’agraden en tinc uns altres.

Jo no sóc nacionalista, però el racisme, i la manca de respecte al poble de Catalunya és una raó suficient per anar al notari o per fer una moció de censura. Potser m’identifico millor en el patriotisme popular recordant Josep Termes.
Bauman ens parla de la modernitat líquida i ens porta fins i tot a “l’amor líquid” (El amor líquido. Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos 2007). A mi em sembla inacceptable del tot. M’agrada més la gent de pedra picada, digueu-me antic.

I el que m’emprenya encara més és que ens esperen uns temps en els quals haurem de dedicar moltes hores a manifestar-nos no per aconseguir un horitzó nacional i social millor, sinó per no perdre el que tenim.
És imperdonable.

Estem assistint aquests dies a una reforma exprés de la Constitució espanyola. Quan ja ens havien convençut que la Constitució era irreformable, ara resulta que no només es pot reformar, sinó que es pot fer en quatre dies. Sensacional.
Un dels acords constitucionals era fer una Constitució prou ambígua com perquè qualsevol govern que sortís guanyador de les urnes pogués aplicar el seu programa. Aquest principi s’està trencant. Estem fent una Constitució on només cabrà un govern neoliberal boig. M’explicaré.
Els mateixos bojos que van decidir que el dèficit públic no podia passar del 3%, vegeu el tractat de Masstricht l’any 1992, ara han decidit que només pot ser del 0,4%. En què quedem? Mai ningú ha dit el perquè del 3%, del 0,4% ni res de res. No espereu mai que ningú us ho expliqui. Joseph Stiglitz ja ens va avisar fa molts anys, l’any 2002, que aquesta gent que ara anomenem “mercats” es regien per la desraó, pel que ell anomenava “fonamentalisme de mercat”, és a dir, una nova mena de religió que es fonamenta en les creences irracionals. Per exemple, que reduint el dèficit anirem millor. Per exemple, aquesta gent hagués prohibit el Pla Marshall, per la qual cosa Europa en comptes de trigar cinc anys en assolir el mateix nivell de renda que a l’inici de la guerra, hagués trigat vint anys com Espanya.
Un dels possibles efectes de tantes retallades és la persistència de la crisi econòmica. On és el truc? Mentre la població s’està empobrint, les gran fortunes van augmentant de forma exponencial. Com més daltabaixos hi hagi en l’economia mundial, més possibilitats d’especulació. I qui són aquesta famosos “mercats”? Us ho explicaré, uns malparits folrats fins a l’infinit que pateixen ludopatia i que no tenen cap mena d’escrúpols. Creuen que l’únic valor possible és l’afany de lucre.
Mentrestant, sembla que José Luis Rodríguez Zapatero està patint l’anomenada síndrome de La Moncloa o ara més recentment la síndrome de Hibrys. Definida i explicada pel metge, diputat i ministre de molts governs británics David Owen a  En el poder y en la enfermedad (Siruela). Ja fa com Felipe González, esforçar-se fins a l’infinit per ensorrar tant com pugui al socialisme. Tan bé que va començar i tan malament com acaba, fent cafès al José M. Aznar! Fer una reforma constitucional sense explicar-ho al parlament, al PSOE, al candidat del PSOE i a la ciutadania no és una cosa presentable democràticament. Algú s’estranya que hi hagi indignats?

Aquest estiu estan passant tantes coses que he trucat al director del diari per tal que em deixi escriure una columna cada dia, o dues. Sortosament per a vosaltres m’ha dit que no.
Quan falla la família nuclear, quan falla la família dispersa, quan falla l’escola, quan falla la comunitat, quan falla tot, llavors intervenen els serveis socials i a voltes s’acaba concedint un PIRMI. Estem parlant de quantitats al voltant de 400 o 600 euros. Normalment es tracta de famílies amb fills. Es pot viure amb aquestes quantitats? Pagar un lloguer? Menjar i vestir?
Doncs bé, aquest estiu se’ns ha estat dient que hi havia molta corrupció en la recepció d’aquestes ajudes socials. Al·lucinant.
Vivim en un món que és a l’inrevés del que m’agradaria. Imagineu que teniu 34.000 persones que malviuen al límit de la societat amb un PIRMI. Imagineu que hi ha algun cas que fa trampa.
Imagineu que al mateix temps rebeu una llista dels 651 espanyols que se’ls ha descobert que tenien il·legalment diners a Suïssa. Penseu un moment i digueu-me qui investigaríeu primer, els defraudadors de la Hisenda pública o els receptors del PIRMI?
La resposta institucional ha estat brutal. Als delinqüents de Suïssa se’ls ha enviat una amable carta en la qual se’ls instava a regularitzar la seva situació amb la hisenda pública.
En el cas dels 34.000 PIRMIS, s’ha decidit al mes d’agost -poden fer vacances dels delinqüents multimilionaris però no els pobres que reben 400 euros, molt bonic- enviar-los un xec en comptes d’una transferència bancària. S’ha explicat que alguns pagaven amb el PIRMI determinades coses -no crec que sigui constitucional haver d’explicar en què es gasta la gent els diners- i que a més, el 27% són marroquins. Ahhhhh! Ja hem trobat els sospitosos habituals de Casablanca (Que consti que si s’han de revisar els PIRMI, que es revisin, però tranquil·lament al setembre o l’octubre).
Un d’aquests defraudadors és Emilio Botín i tota la seva família. Ha fet “voluntàriament” una liquidació a la hisenda pública de 200 milions d’euros. És a dir, 33.000 milions de pessetes. Sensacional! Deu equivaler a tot el programa d’atenció social a Catalunya. I sense que se l’investigui!
A partir d’estafar 120.000 euros, a Espanya es pot anar a la presó. Botín ha estafat 8.333 vegades aquesta quantitat i no és a la presó. Això sí, investiguem els del PIRMI. Brillant.
El que està passant és tan bèstia que no me’n sé avenir.

 Un cop celebrades les VII jornades de la UPEC amb gran èxit de continguts i de públic, se m’acudeixen algunes reflexions. Fa dos anys vam dedicar-nos a fer una anàlisi de la crisi sota el lema “Més enllà de la crisi”. L’any passat vam dedicar quasi tota la setmana a analitzar la desafecció prepolítica i la desafecció política. Algú s’estranya ara del que passa? A més vam analitzar i debatre sobre les conseqüències de la crisi i les propostes per sortir-ne, amb el lema “Les solucions passen per l’esquerra”. Aquest any hem analitzat les diferents formes d’enfrontar-se a la passió barroca pel diner amb el lema “Resistències”.
Potser el problema que tenim no és que l’esquerra no tingui solucions, sinó que han privatitzat la política i cal renacionalitzar-la. No hem deixat nosaltres la política, la política ens ha deixat a nosaltres.
Existeix, a més, una dificultat de connexió entre el món de les idees i l’acadèmic, amb el món de la política i d’aquests dos amb el món real, el carrer, i amb el món de les organitzacions socials.
Necessitem, a més, recuperar el to i la utopia. Què és una utopia? No ho sabem. Per exemple, ho va ser acabar amb el servei militar, que per a vergonya de tots els progres el va acabar Aznar. Això sí, amb l’ajuda de centenars de milers d’objectors.
És avui una utopia acabar amb les nuclears? Era una utopia fins que la trotskista radical Angela Merkel ho ha decretat mentre un descerebrat Joaquín Almunia ho continua predicant des de la UE en nom de l’esquerra!
L’esquerra s’ha de plantejar un nou horitzó nacional en el qual no tenim full de ruta. Ens movem entre un atzucac del federalisme al qual el TC li ha fet una botifarra monumental i un independentisme que comença a esdevenir hegemònic però que també ha de saber formular els seus camins.
I un darrer element, que és una paradoxa, és que els partits d’esquerres creuen que la culpa de la seva davallada es deu a haver pactat amb els altres partits d’esquerres. El cert, però, és que o jo m’equivoco del tot o l’esquerra continuarà essent als propers vint anys molt plural. Necessitem un nou paradigma, una nova estratègia.
Potser que ja des d’ara l’esquerra nacional que faci una llei òmnibus a aplicar el dia després del proper govern d’esquerres. On queden tants pactes nacionals i plans nacionals? A vegades els progres som molt passerells.

Tinc un amic, el Miquel, que em recrimina que sigui tan dur en els meus articles amb els banquers, especialment amb el dirigents d’algunes caixes. Com sempre que em fan una autocrítica -vell costum après en la militància comunista- faig veure que hi pensaré. L’intent és fer com els secretaris generals que jo vaig conèixer -en aquells temps no hi havia ni coordinadors generals, ni primers secretaris- que quan feien el resum repetien el que havien dit en iniciar la reunió, encara que aquesta hagués durat set hores.

Deixo passar uns dies i he de dir que quan parlo de banquers no penso en les caixes. Però per què estan punt de desaparèixer les caixes? La raó fonamental és que els mercats -eufemisme per referir-se als malparits que dominen les grans empreses financeres del món- consideren intolerable que existeixin les caixes. En primer lloc perquè unes entitats rares els prenen un tros important de mercat a Espanya. En segon lloc perquè aquestes caixes són empreses sense afany de lucre i pot ser un mal exemple demostrar a la ciutadania que es pot gestionar l’economia sense necessitat de tenir com a incentiu l’afany de lucre i la cobdícia, que hi ha d’altres valors com la responsabilitat social la vocació comunitària.

En què s’han equivocat els dirigents de les caixes? En gestionar malament? No, la major part d’empreses financeres del món que han fet fallida són amb afany de lucre. A més, encara que les haguessin gestionat millor que els bancs haurien acabat amb elles igualment. Fa molt temps que hi van darrere. Els dirigents de les caixes es van equivocar volent fer veure que eren com els bancs. Fins i tot parlaven el mateix llenguatge. Els dirigents de les caixes s’havien d’haver aliat amb les sindicats de classe i havien d’haver finançat els partits d’esquerres per tal que incloguessin en els seus programes electorals el blindatge de les caixes.

En fi, els dirigents de les caixes de fa temps s’havien d’haver fet comunistes radicals. Que us sembla una exageració? No.

Aquests dies he pogut llegir papers d’economistes francesos crítics amb el capital financer, per ells l’alternativa als grans bancs són entitats financeres sense afany de lucre, no pertanyents a l’estat sinó a la comunitat amb representants del territori on actuen els seus consell d’administració. Els antisistema han inventat les caixes!

O dit d’altra manera: Wall Street no sap diferenciar entre un antisistema i el president d’Unnim, per exemple

Fa un temps un treballador d’un banc suís es va endur un disquet amb la llista de milers de comptes corrents. D’espanyols n’hi havia 651. L’Agència Tributària els va enviar una carta demanant-los amablement que regularitzessin la seva situació amb la hisenda pública. Un comportament molt sospitós d’entrada. Ara resulta que un d’aquests era Emilio Botín i tota la seva família. Ha fet voluntàriament una liquidació a la hisenda pública de 200 milions d’euros. És a dir 33.000 milions de pessetes. Sensacional! Per als que no us feu una idea del que significa, només en cinc anys (més enrere ha prescrit) admeten que deuen a la comunitat una quantitat que equival a dos anys el pressupost de l’Ajuntament de Girona. O a pagar els 400 euros al mes durant un any a 400.000 aturats sense subsidi (abolit a causa dels banquers). Calculeu el que caldria que haguessin pagat des de 1936, i l’impost de successions vigent quan es va morir el propietari dels comptes. Fixeu-vos que a una de les persones més riques del país se li descobreix un compte en un banc suís i d’entrada ja admet aquesta xifra. I on no deu tenir més diners? Sembla que hi té més de 1.000 milions d’euros, és a dir, 166.000 milions de pessetes. A partir d’estafar 120.000 euros a Espanya es pot anar a la presó. Botín ha estafat 8.333 vegades aquesta quantitat i no és a la presó. A un pobre negre del top manta el foten anys a la presó. És bestial la manca de proporció segons l’interfecte. I diuen que no hi ha prou ingressos per mantenir l’estat del benestar! I si publiquen la llista dels 651 delinqüents fiscals? I si busquen a Suïssa altres barruts? Aquest individu no anirà a la presó sinó que, a sobre, desnonarà tots aquells que no puguin pagar la seva hipoteca. No només això, després de tornar el pis, encara els quedarà un deute derivat d’un joc de mans entre els mateixos bancs i les seves empreses de taxació. La violència exercida pels banquers contra la pobra gent que es queda aturada i no pot pagar el pis és inhumana. Allí sí que s’hi envien els serveis judicials i tota la força de la policia sense contemplacions. Ni que quedin al carrer nens o iaios, tant els fa. I no parlem de la violència exercida contra autònoms i petites i mitjanes empreses a qui neguen el crèdit o els el donen a interessos impossibles de més del 10% quan ells el tenen del Banc Central Europeu a l’1%. Perquè Alfredo Pérez Rubalcaba i Felip Puig no envien els antiavalots a casa dels Botín? Això sí que és un perill per a la democràcia i l’estabilitat del sistema! I si algú fa alguna cosa? El treballador de la banca, Rudolf El?mer, que va facilitar la informació a Wikileaks, sí que va ser detingut per la policia suïssa.
Vaig a buscar la tenda de campanya, el sac de dormir i, com a bon català, el piolet.