En països civilitzats del nord van començar a construir l’estat del benestar fa més de cent anys. Aquí ja era molt tímid, es va desenvolupar durant la república i vam retrocedir a nivell de país pobre del tercer món per una dictadura de classe. La pressió fiscal per als rics era quasi inexistent, el grau de corrupció brutal i les polítiques econòmiques fonamentades en el nacionalisme espanyol de l’autarquia delirants. Molta gent s’hi va resistir de forma heroica i va fer certa l’afirmació d’Albert Camus, “los oprimidos no sólo quieren librarse del hambre, quieren también librarse de sus amos”. I es va començar a construir la nació, la democràcia i l’estat de benestar alhora.
Un dels serveis públics de creació més recent són els serveis a les famílies. La versió socialdemòcrata es fonamenta en el feminisme i en la conciliació d’horaris (qui diu que l’esquerra no defensa la família?). I un dels seus aspectes centrals són les escoles bressol, un plantejament pedagògic en l’etapa 0 a 3 anys. Encara hi ha indocumentats que ho veuen com una guarderia. La idea d’una etapa educativa als 0 als 3 anys és del Consell per l’Escola Nova Unificada de l’etapa republicana de 1936 a 1939, que reprèn 64 anys més tard el govern d’esquerres a la Generalitat. No són casualitats. Els científics ens diuen que l’etapa més important de la persona és des dels 0 als 3 anys, metafòricament és quan es construeixen els programes, a partir d’aquí només s’emmagatzema informació. Per tant, si és tan important aquesta etapa, com és que alguns polítics la consideren com la menys important? És aquí on hauríem de dedicar els millors mestres i els hauríem de pagar com el que més. En canvi, avui les escoles bressol públiques o d’iniciativa municipal estan a punt de desaparèixer. La consellera Rigau va dir que les escoles bressol eren un caprici dels Ajuntaments. Tots els serveis públics que poden ser negoci estan a punt de desaparèixer.
L’estat de benestar és un producte de la llibertat. Ha costat molt muntar-lo. Ara tot apunta que ens el volen desmuntar uns psicòpates neoliberals. Les societats es poden jutjar pel tracte que donen als seus nens. Vivim unes polítiques econòmiques sense ?entra??nyes, sense ànima, que no s’aturen ni davant les necessitats més bàsiques de les nenes i els nens. Tant els fa que es morin de gana o que no tinguin oportunitats en la vida. Les escoles bressol no són un servei més, són el símbol d’un món en perill. Educar és fonamentalment un acte d’amor, especialment quan són tan petits; si algú quan veu un nen d’un any l’únic que sap veure és una oportunitat de negoci, potser que s’ho faci mirar. Si els nens poguessin opinar…

M’he llegit el llibre de Said El KadaouiCartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé. Said va néixer a Beni Sidel, a Nador, Marroc, el 1975; és psicòleg i autor de diversos llibres. Estem assistint a la irrupció d’una generació de persones nouvingudes, els altres nous catalans, amb una preparació i bagatge impressionants que ens poden servir de brúixola davant dels dubtes que ens poden generar situacions i problemes nous. Fem-ne un tastet: “El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s’assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu foraster, però demà ho podria ser jo”. De fet, demà pots ser tu mateix. Alguns fins i tot ens sentim estrangers a casa nostra, no només als de fora els “toca mirar el món des dels marges”, de marges n’hi ha de moltes menes: lloc de naixença, de classe social, emocionals, sexuals, intel·lectuals, polítics, psicològics, etc.
He rigut quan explica que al seu pare -musulmà- li van fer un regal: dues ampolles de vi i un pernil de pota negra. En Said hi fa reflexions sobre la reacció del seu pare, jo sobre la patològica incultura del país. Mira que se’n poden arribar a regalar de coses!
Reconforta reafirmar idees que semblen no existir en la nostra vida pública: “La lluita per les llibertats individuals i per la igualtat de drets és patrimoni del món i en tots els seus racons es poden trobar persones valentes que han lluitat i lluiten encara per aconseguir que es respectin. No és patrimoni d’Occident.” Com si a occident no hi hagués hagut la Inquisició o l’holocaust, per exemple.
Normalment aquí quan parlem de diversitats ho fem amb una barreja de paternalisme o pretesa superioritat malentesa, en canvi Said ens diu que “deixem-nos de multiculturalitats, interculturalitats, diversitats i centrem-nos en la justícia social”. Correcte, ja que si no es pot “confondre el respecte a la diversitat amb la pèrdua de drets individuals”. Arribem a l’absurd de pensar que hem de respectar atacs als drets humans. És bona la reflexió que ens fa que “ja no es parla de lleis naturals. Ara es parla de cultures. A la merda la cultura!”. També coincideixo amb ell que “un món sense vels de cap mena seria millor”, però encara hi ha molts tipus de vel, a més dels de roba, especialment el de la indignitat humana, el del racisme en la ments de molts catalans.
És veritat com ens diu Said que d’una manera o altra tots som immigrants, però alerta que qui més mal ens fa sempre no són els “altres” sinó els “nostres”. Em sento mil vegades més a prop del Said nascut a Beni Sidel que de la major part de veïns de la meva escala. És el meu germà, el nou Francesc Candel.

Aquests dies hi ha un clam contra el Francesco Schetino capità del vaixell Costa Concordia. No puc entendre aquesta estranya forma de procedir contra ell, crec sincerament que està en contradicció amb la majoria de les opinions que es donen en relació amb tota la resta de temes. M’explicaré: Es diu que el capità es va apropar a la costa per saludar la gent i fer sonar les sirenes, sembla que va ser un gest cara a la família del maitre de l’hotel Antonello Tievoli, que vivia en aquella illa. Se’l critica dient que si el vaixell no era seu no podia decidir canviar la ruta, la qual cosa posava en perill tota la tripulació i el passatge. També es critica que fugís de bon principi. Diuen que li demanaran quinze anys de presó per naufragi i abandó del vaixell. Francament no ho entenc, és una gran hipocresia. Està en total contradicció amb totes les opinions que es donen per a tots els altres temes. Vegem-ho.
Per quina raó el capità del vaixell es podia apropar a la costa per saludar a qui li dóna la gana, quan a més el vaixell no és seu? Perquè sí. Els gestors de Lehman Brothers tampoc són els seus propietaris i fent tota mena de bestieses van fe encallar el banc. Es pot argüir que va posar en perill 4.229 passatgers dels quals 11 han mort. I què? Amb una tercera part del que va costar el primer dels tres sanejaments amb diner públic d’AiG es podia acabar amb la pobresa extrema al món, un dels objectius del mil·lenni de l’ONU, és a dir que no es moriria de fam ningú al món, com es pot veure, molts més morts que tots els passatgers del vaixell.
Però hi ha més, quant paguen al capità? Es suficient perquè arrisqui la vida per salvar el passatge? Crec que no. Si Schetino fa una avaluació del cost/benefici que li suposa o bé mantenir la feina o bé morir salvant la gent, el resultat és molt clar, més val estar a l’atur. Així pensen els neoliberals. No crec que el comportament del capità difereixi massa del dels directius del sistema financer mundial de Lehman Brothers, AiG, Goldman Sachs, Standard & Poor’s, BBVA, etc. Són gent que dirigeix unes empreses que gestionen uns patrimonis que no són seus i que estimben les empreses, obliguen els països a salvar-los injectant quantitats de diners pornogràfiques i després els critiquen que s’hagin endeutat per salvar-los i els imposen els deures d’acabar amb la sanitat pública i l’educació pública, amb la qual cosa acabarem per ser més pobres, més analfabets i a més es començarà a morir gent de malalties que es curen. El que passa als EUA. El capità al costat d’ells és un escolanet, un aprenent de neoliberal. Proposo que el facin comissari europeu de la Marina o vicepresident del Banc Central Europeu.

Estic fart aquests dies de sentir coses relatives a les revolucions als països del nord d’Àfrica. El comentari més repetit és aquest: com pot ser que després de fer una revolució quan poden votar votin els partits islàmics més conservadors? La gent no s’adona que nosaltres quan vam poder votar ho vam fer per semblar francesos, anglesos… Volíem ser europeus! Ells, en canvi, s’han hagut d’enfrontar igualment a dictadures sostingudes per França, Anglaterra o els EUA! Quins referents han de tenir els ciutadans del nord d’Àfrica si fins i tot un govern d’esquerres espanyol venia armes a dictadors per reprimir la població civil?

La resposta a la pregunta que feia a l’inici sobre el perquè del comportament electoral dels nord-africans és al meu entendre fàcil, sorprenentment no cal sortir de casa. Després de quaranta anys de dictadura feixista i nacionalcatòlica, l’any 1977 el poble espanyol va votar per primera vegada en quaranta anys i va guanyar… UCD, el partit dels neofranquistes que havien governat despòticament. L’any 1979, després de l’aprovació de la Constitució, es van tornar a celebrar eleccions generals i va guanyar… la UCD! No va ser fins 7 anys després de la mort de Franco quan l’any 1982 va guanyar el partit socialista, passant per un intent de cop d’estat l’any 1981.

Si analitzem la qüestió del perquè voten partits islàmics, també la respondrem sense sortir de casa. En aquells dies convulsos de la transició es va firmar un Concordat amb el Vaticà que donava tota mena de privilegis a l’Església catòlica, en previsió que la llibertat religiosa seria ineludible. Els quatre acords concordataris, actualització d’un Concordat firmat per la dictadura amb el Vaticà de l’any 1953, es van fer de pressa i corrents i amb procediments de dubtosa constitucionalitat, amb el format de tractat internacional. Pensem que es va aprovar la Constitució un 6 de desembre i es van firmar els acords el 3 de gener.

Tots aquests privilegis 35 anys després continuen vigents i qui els critica per vulnerar els més elementals principis de neutralitat de l’estat envers el fet espiritual continua essent titllat de radical.

Així doncs, tots aquells que creuen que els àrabs són gent rara que fan coses contradictòries o fins i tot que fan coses irracionals, el que haurien de fer és mirar-se al mirall. No s’adonen que han tornat a votar un partit que no pararà fins a tornar a convertir la Generalitat de Catalunya en una Diputación Provincial com en temps de Juan Antonio Samaranch! O algú sensat creu que els catalans no som gent rara?

Hi ha molt sovint en la mentalitat col·lectiva una mena de ressorgiment d’idees i conceptes que, tot i ser delirants, apareixen com a autèntiques propostes/miracle que ho resoldran tot. Una d’elles és la idea de recuperar els aprenents. Ja es va recuperar la idea del becari, que a la fi s’ha acabat convertint en un mecanisme on els joves -i no tan joves- fan pràctiques en empreses. A la pràctica, treballen per un sou miserable -perversió de la idea de beca- i sense contracte laboral.

La darrera ocurrència prové, pel que sembla, d’Alemanya i ens diu que cal tenir un contracte de 40 hores per 400 euros al mes.
En comptes de plantejar-nos per què tenim una classe empresarial tan precària i deficient, més pendent del poder que de la innovació, fotem les culpes de la crisi als treballadors. Brillant!

Però anem més enrere. No sé si algú encara vol tornar als gremis de l’època medieval, on hi havia aprenents, oficials i mestres. Només un ruc voldria tornar a aquells temps pretèrits, només un desconeixement sideral pot permetre tenir-ne nostàlgia.

Fem un salt i anem més endavant, situem-nos a inicis dels anys setanta. Anem a veure quines eren les condicions de treball dels aprenents: “En Barcelona más de 1.800 empresas han sido multadas -según la revista Criba- por tener trabajando menores de edad (…) en el textil los aprendices en un 21% empezaron a trabajar a los 13 años” i el “33% del ramo de la madera [...] en el ramo del metal, el 20%”. En “alimentación el 15% se incorporó a los 11 años y el 14%, a los 12 años (…)”. “La mitad de los aprendices trabajan más de 9 horas y un 35% no cobra estas horas extras [...] Más de la mitad de los aprendices (52%) trabajan sin contrato de trabajo”.

En una revista clandestina podem llegir: “Recientemente me enteré de que hay empresas (una de ellas es “Piquet” de Sardanyola) donde se contrata a menores de 14 años (cosa que ya sabía) pero suelen ser muchachos (cosa que me imaginaba), que solo cobran 900 ptas. semanales (cosa que ya sabía) pero que además trabajan doce horas diarias”.

Les amenaces que ronden els nostres caps són precisament que tornem a fa 40 anys amb treball infantil, jornades de 12 hores i sous de misèria. Anem al sistema americà, on es pot ser pobre treballant 40 hores i on no hi ha aturats sinó autònoms sense feina -i sense seguretat social-. Alguns dies sóc encara més malpensat i penso que ens volen fer tornar a l’època medieval, on hi havia senyors feudals i serfs de la gleba. Estem arribant al feudalisme capitalista.

Vam quedar la setmana passada en el punt en que a Esteve el lapidaven. Ara explicarem la gran peregrinació que van fer les seves despulles un cop mort. El van posar en una tomba a Cafargamala, al nord de Jerusalem. Cap a l’any 417 el porten a Jerusalem, a l’església de Sió, quan entra a l’església comença a ploure i es produeix el fi de la sequera.
Passa el temps i Alexandre, el senador de Constantinoble, va a Jerusalem amb la seva dona Juliana, allí es mor i l’enterren al costat de sant Esteve i en un taüt igual. Set anys després, com que les autoritats no fan cap cas de les despulles del senador, Juliana, emprenyada, se’l vol emportar a Constantinoble. Quan arriben a Jerusalem s’adonen que hi ha dos taüts, Juliana es tira a sobre el d’Esteve -s’equivoca-. Per tant, sant Esteve viatja cap a Constantinoble.
Passa el temps i Eudòxia, filla de l’emperador Teodosi, que viu a Roma, està turmentada pel diable. El seu pare la vol portar a Constantinoble perquè Esteve la curi. El diable no vol deixar marxar la noia i parla per la seva boca; al final, Teodosi, veient que és impossible que la seva filla viatgi, decideix portar sant Esteve a Roma. El poble de Constantinoble no vol deixar marxar el sant que fa tants miracles, al final proposa un canvi amb sant Llorenç. Es fa una consulta amb el papa sant Pelagi, que ho accepta. Al passar per Càpua, antiga capital de la Campania, prop de Nàpols, s’aturen i els campanesos o campanuts demanen una relíquia i es queden amb un braç. No sabem si quan els catalans els envaïm l’any 1282 fins el 1295 ens vam endur el braç a algun lloc. Per fi arriben a Roma i proven d’entrar a l’església de sant Pere, però els portadors queden immobilitzats. Eudòxia parla pel dimoni i diu que Esteve vol ser enterrat al costat de sant Llorenç. Obren el taüt de sant Llorenç i aquest riu, i es posa a un costat de la tomba. Però és clar, el pacte és el pacte i diverses persones intenten endur-se a Llorenç. Els que volen treure Llorenç es desmaien i moren al cap de 10 dies i tots els que diuen que Llorenç s’ha de portar a Constantinoble es tornen bojos i per tant es queda allí definitivament el 22 abril de 425.
El darrer episodi de la història té com a protagonista Mariano Rajoy. Vol canviar tots els dies de lloc. Es veu que els diumenges els vol passar a dilluns perquè ningú faci festa, el dia de cap d’any el posaran a la primavera així la gent està més animada i iniciarà l’any amb millor ànim. I per fi el dia de sant Esteve han decidit posar-lo el dia 26, però d’agost. No entenc aquest darrer canvi ja que la digestió, com tothom sap, és molt pitjor amb la calor. Bé, que ningú s’estranyi amb els canvis, no havíem dit que la mort es va produir el 3 d’agost i, en canvi, van posar la seva celebració unilateralment el 26 de desembre? Si ho va fer un papa, per què no ho pot fer Rajoy?

Esta entrada está disponible sólo en Català.

 Hi ha moltes teories sobre la significació del Nadal i per què ho celebrem aquests dies com ho fem. Faré una mi?ca de llum sobre aquesta festivitat tan assenyalada. D’entrada cal dir que ja cap lliurepensador proposa canviar res d’aquestes festes, abans llegíem articles proposant canvis de nom, de dies, de costums, jo era un d’ells. Si ho continuem dient vindrà un de l’FMI i considerarà essencial per donar confiança als mercats que treballem el dia 25 i 26 de desembre. I no cal dir que si se n’assabenta un de S&P o Goldman Sachs, són capaços de proposar que als desnonats a més se’ls pengi d’una creu.
Per celebrar les festes fem tot d’atemptats al medi ambient, posem molta llum al carrer per dilapidar energia, arrenquem trossos de bosc per fer una mena de maquetes i posem arbres de veritat dins de casa, la qual cosa si ens observés un marcià el tindria molt confós. Quins estranys costums tenen aquests terrícoles quadribarrats, pensaria. Tot i la crisi fem dues coses que semblen contradictòries amb la necessària austeritat que ens hauria ?d’acompa?nyar: comprem i mengem com posseïts. El marcià no entendria la delera amb què tothom es fa regals tot i que, en canvi, ens emprenya tant comprar-los. Tampoc no entendria que hi hagi tantes botigues que venen coses que no serveixen per a res, li diria que les coses útils ja les tenim i que per aquesta raó ens fem regals que no serveixen per a res i, és clar, això genera un gran comerç de botigues que venen coses inútils. I tampoc entendria que mengéssim de forma tan desmesurada. Tot l’any fent tota mena de dietes ?estra?nyes i de cop una disbauxa.
I per fi us explicaré el perquè celebrem de manera tan entusiàstica el dia de Nadal. Resulta que tenim una particularitat que fa de la nostra nació, una nació única al planeta, som el país del món amb una natalitat més baixa, no és broma. Ara amb la crisi, la gent encara està mes desorientada i desmotivada i resulta que no només no hi ha cap naixement sinó que hem arribat a un moment en el qual la gent no s’atreveix ni a fer-ho. Amb tot aquest dantesc panorama resulta que a un català se li va acudir de recordar-nos que fa més de 2.000 anys en un lloc anomenat Betlem va néixer un nen! I au, tothom a celebrar-ho, però en comptes d’intentar fer-ho de la manera tradicional, els catalans ens dediquem a regalar-nos coses i a menjar pels descosits. De qui és culpa tants despropòsits? De les farmacèutiques, en aquest cas d’Industrias Farmacéuticas Almirall Prodesfarma, S.L. la fabricant de l’Almax, el producte nadalenc més consumit. Mentre li explico tot això el marcià mig marejat se’n va volant com l’arcàngel Miquel.

Azar Nafisi ens deia fa uns dies a Barcelona que el primer que van fer els aiatol·làs a l’Iran va ser assetjar la universitat fins que van aconseguir eliminar les facultats d’humanitats. Aquí un conseller de la Generalitat va dir que qui vulgui estudiar llatí que s’ho pagui. Sentim a parlar cada dia d’acomiadaments massius a les universitats catalanes. També es parla que cal augmentar el cost de les matrícules i fer una política de beques ja que si no el sistema és injust. La gent desinformada que ho diu no comet altre delicte que repetir les ximpleries que diuen els que manen sense posar-s’hi a pensar una mica. L’exemple més clar de repeticions sense pensar són els que diuen que els mercats proposen alguna cosa racional. La gent informada que ho diu sap que menteix clamorosament. Francament, n’estic fart. Algú creu sincerament que amb les retallades, ara de sobte, es posarà una milionada sobre la taula per tal que els fills i filles de les classes populars tinguin un millor accés a la universitat?

El que ens diu la història és que cada vegada que algú sembla preocupar-se per l’accés universitari de les classes populars, en realitat el que ens proposa són uns augments al·lucinants de matrícules amb el que cada dia és més difícil que els millors arribin a la universitat. Quan sento parlar d’excel·lència universitària em poso la mà a la cartera. De fet els que parlen en aquests termes el que pretenen és una universitat mediocre a la qual només puguin arribar els nois i noies pallussos fils de rics. I on les ments privilegiades hauran de conformar-se a anar a una Formació Professional convertida al nostre país en un mite dels temps passats que mai van existir. Això sí, els gamarussos fills dels rics podran passejar-se per la universitat anys i anys. De fet com el Bush fill, o el fill de Gaddafi, Saif, que va estudiar a la London School of Economics. Casualment Saif Gaddafi es va doctorar copiant la tesi doctoral, això sí, fent una donació d’un milió i mig de lliures esterlines.

Potser al final aquesta catèrvola de neoliberals ens deixaran una petita universitat a Cervera -com la de l’any 1718-, i totes les altres tancaran per manca de diners. Això sí, la gran diferencia entre el 2012 i el 1714 és que llavors tothom va entendre que era el resultat lògic d’una derrota militar i la consegüent humiliació cultural. Ara no, ara ningú protesta i el més fotut de tot és que no ens cal un rei borbó, ens ho fem nosaltres mateixos. Almenys abans podíem posar el retrat del rei a l’inrevés. Un cop tancada la universitat ja podran dir sense embuts que ens retallen la universitat pel nostre propi bé i ens ho creurem. Aquesta és la nació que volem? Fa por.

Des del passat dia 20 de novembre les coses han canviat definitivament. D’entrada hi ha un detall que ha passat desapercebut totalment dels mitjans de comunicació, després de molts dies plovent per fi ha sortit el sol. Portem ja molts dies de bonança.
El diferencial entre el bo espanyol i l’alemany ha disminuït per sota de 10 punts. L’Angela Merkel s’ha tornat una persona amable, educada, que ja no considera que els espanyols són uns pòtols i que tenen un país fet una merda sinó que ha remarcat que, de fet, tots els alemanys el que volen -de fet ho sabíem tots- és venir a viure a Mallorca tot l’any.
Els gestors del Banc Central Europeu han decidit fer una operació massiva de suport al deute públic espanyol i ara en comptes de pagar el 6% anual, ja només paguem l’1,25%.
El que hom anomena com a mercats -eufemisme que amaga els amos de l’univers- han decidit no especular més, han entès que amb un nou cap de govern conservador a Espanya ja no paga la pena guanyar diners a cabassos a costa dels ciutadans més pobres.
Els espanyols i catalans rics han decidit repatriar els diners dels paradisos fiscals i començar a pagar les seves obligacions cíviques al nostre país. Ara el nivell d’ingressos dels rics comença a ser més alt que el dels pobres. Una cosa que pot semblar a primera vista normal però que fins ara no ho era.
Producte de tots els canvis ocorreguts a partir del dia 20 de novembre tots els aturats van a l’oficina de l’INEM i els ofereixen feines ben remunerades. De fet el govern es planteja seriosament tancar les oficines ja que es calcula que en tres mesos el nivell de l’atur serà com el suec.
Els bancs han tornat a donar crèdits a la petita i mitjana empresa i als particulars, tota la gent que no tenia pis ja en té i ja no hi ha ni bombolla immobiliària ni pisos buits.
La UE ha assegurat a Espanya que el futur està garantit i que es plantegen una nova etapa de serenitat i donar per acabada aquesta època de crisi i desconcert.
A més, i vinculat a tot plegat, la majoria de la població ha sortit a respirar tranquil·la, s’han acabat les males cares i les males maneres, tothom és feliç.

Reseñas de libros/No ficción
Rosa Maria Artal:La energía liberada. El estallido social de un mundo en crisis (Aguilar, 2011)

El pasado día 9 de noviembre salió a la venta La energía liberada, el último libro de Rosa Maria Artal, con el subtítulo de El estallido social de un mundo en crisis. Saludé su alumbramiento aquel mismo día en mi blog Punts de Vista, pero quedaron muchas cosas por decir y, entre otras, relacionar su publicación con un momento confuso para España, entre los últimos alientos de un gobierno que ha ampliado los derechos cívicos hasta la vanguardia europea cuando, desde el punto de vista económico, se dejaba apresar –e imponía—unos irracionales grilletes de desigualdad que iban a mellar de forma grave el apoyo de sus partidarios.

Nunca creí demasiado en el poder de la palabra escrita, pero –aunque no era intención de la autora ni estoy segura se escribió para tan cortas coyunturas— lamento que La energía liberada no haya podido ni siquiera amortiguar, en alguna medida, los graznidos voraces de tanta gaviota. No me malinterpreten: el texto no muestra inclinación ni parentesco –para nada– con opciones partidarias en el sentido tradicional, pero el proyecto intelectual y vital que contiene está en las antípodas de esas mayorías absolutas de neutrinos parásitos, “sumideros de energía” que están lejos de aportar ideas propias pero que nos quitan fuerzas para construir una sociedad más justa. Porque la autora sí toma partido en La energía liberada por otra interpretación de la realidad, por otra manera de vivir y ejercer la solidaridad, y por sembrar semillas de empoderamiento ciudadano.

Por suerte, Rosa María Artal ha trabajado rápido y bien. Ha escrito un magnífico libro de periodismo bien documentado, utilizando el buen hacer de su oficio para levantar acta de las claves, anotar los puntos de inflexión, avisar cuándo han aparecido nuevas grietas en las estructuras sociales, y cómo el musgo del la mediocridad y del hastío ha empezado a esconder, peligrosamente, profundos intersticios. Rosa María Artal desconfía de los panoramas sociales sin relieve y nos convida de nuevo a explorar horizontes, a no huir de las contradicciones, a sumergirnos en los conflictos. Invita a desplegar con ella velas, gavias y trinquetes para dejarnos arrastrar por los vientos de los pueblos, para huir de esta aparente calma chicha de la trampa y la mentira, donde medran los bueyes y los corruptos. Ayuda a compartir esa energía que nos envuelve abriendo puertas y ventanas, y avisa de los momentos en que el mundo, aunque parezca que se detiene, avanza y se ilumina, y nos enseña a utilizar los instrumentos de su oficio para detectar trampas de lenguaje y perforar las opacidades del sistema.

Rosa María Artal utiliza la visión panorámica imprescindible para entender por qué en un determinado punto del planeta se agrieta la corteza y brota una esperanza inesperada (ya sea en Sol, o en la plaza Tahir, o en Zuccotti Park).

De la mano de Rosa Maria Artal recorremos países gravemente amenazados (Grecia, Portugal, Letonia) países que se levantan (Islandia) y países fantásticos que se enseñorean de nuestro paisaje mental (Equidistán) para que el discurso público de los medios se hunda y confunda en un trémolo amedrentado: por el contrario, su discurso vibrante nos previene de los tono monocordes que hace indistinguibles las verdades de las mentiras.

Seguramente habrán leído ya algunas malinterpretaciones que confunden y circunscriben –por pereza de lectura o por esa tendencia tan española de quedarse en el mensaje aparente de los titulares, La energía liberada a un intento más o menos comercial de explicar el 15-M. Pero lo cierto es que el trabajo emprendido por la periodista y escritora es de muchísimo más calado, y se remonta con acierto a los orígenes de la crisis, nos revela sus causas, se detiene en tono especialmente acusador en la corrupción y no rehúye identificar los personajes que interactúan en el desastre, ya sean de carácter político, social o económico.

La propia autora lo explica: “No es un libro `del 15M”, aunque contenga una detallada descripción del movimiento. He tratado, sobre todo, de aportar información esencial sobre la génesis de la crisis en todos sus detalles, incluso en los indispensables antecedentes que nos hablan de una estrategia diseñada. Desde el mismo mes de Noviembre de 1989 cuando –recién caído el Muro de Berlín y con él el bloque contrario- se firma el Consenso de Washington (seguido del Consenso de Bruselas) que –con premura extrema- adapta para el mundo lo que los neoliberales venían aplicando en Latinoamérica y África, con justificaciones varias y en lugares que pasarán más desapercibidos”.

Basta esta cita para darnos cuenta de que Rosa María Artal utiliza la visión panorámica imprescindible para entender por qué en un determinado punto del planeta se agrieta la corteza y brota una esperanza inesperada (ya sea en Sol, o en la plaza Tahir, o en Zuccotti Park). Pero si nos centramos en los efectos sin repasar, con Rosa María, Artal, las causas y sus responsables, contribuiremos no es sólo a empequeñecer injustamente su propuesta, sino que también le inyectaremos, de la manera más injusta, caducidad: les aseguro que La energía liberada trasciende, de largo, la por otro lado loable tarea de relatar en cronologías de mayor o menor densidad, lo que sólo es un momento (o un resultado parcial e incompleto, si se quiere) de las tensiones que han venido rompiendo equilibrios, desequilibrando pactos, y repartiendo sesgadamente responsabilidades y culpabilizaciones inmerecidas, mientras los auténticos responsables siguen dictando su voluntad desde áticos decorados con especies en extinción y reciben torpes indultos que alejan para muy, muy tarde, la esperanza socialdemócrata –hoy tocada y no se sabe hasta qué punto hundida– de recuperación. De alguna manera en Reacciona lo adelantaba al escribir en mi texto sobre las estafas cotidianas: “El sueño socialdemócrata ha muerto y el capitalismo arrogante toma por bandera la falta de equidad, la explotación y las desigualdades: inicia un retorno al futuro que sólo conduce a la barbarie.”

Las políticas neoliberales, nos dice Rosa María Artal, pueden calificarse de suicidas para la población (no desde luego para sus privilegiados beneficiarios) y sólo basta mirar sus resultados

Lo que entonces no sabía todavía es hasta qué punto, en España, las torpezas de última hora se iban a sumar a cesiones políticas surgidas en las antípodas de la democracia, e impuestas de forma antinatura a los restos del naufragio socialdemócrata. Las políticas neoliberales, nos dice Rosa María Artal, pueden calificarse de suicidas para la población (no desde luego para sus privilegiados beneficiarios) y sólo basta mirar sus resultados. Pero son también letales para los gobiernos democráticos que quieren imponerlas. Lo estamos viendo también en Europa con el trampantojo de la “tecnocracia” en el poder que salta sobre los programas y los escaños elegidos en Grecia o en Italia, que hunde con rapidez en las arenas movedizas al presidente griego que se atreve a proponer que el pueblo opine, y que abre para España un futuro demasiado incierto, con mayorías más que absolutas, aplastantes, utilizadas para avalar programas ignorados, deliberadamente ocultos. Cuando se descubra la dureza del modelo se pondrá de nuevo a prueba la solidez de una corteza social trabajosamente anestesiada.

Rosa María Artal no es sólo una excelente periodista y escritora. Tiene el don de captar lo esencial de una situación, por complejo que sea, y explicarlo de forma clara. Además, es también especialmente feliz en esta labor nada fácil de “titular”, tarea que me parece extremadamente difícil y en la que sólo los buenos periodistas consiguen destacar. Rosa Maria Artal demuestra su domino de esta técnica en las portadas de sus libros. Hay títulos que se ajustan como un guante a su contenido y que sintetizan perfectamente, con honradez, la invitación al diálogo entre autor y lector. Lo demuestra Reacciona, el gran éxito (y no sólo editorial) del que es coordinadora, autora y editora. Si no temiera caer en la metafísica o, peor todavía, en ontologías demasiado trascedentes, les diría que Rosa Maria Artal fue (es) además, el alma de Reacciona , y que sin embargo, el resultado publicado también por Aguilar estalla por todas las costuras ante todo lo quedó por analizar, explicar y fundamentar en esa obra plural, pero demasiado breve. Quienes seguimos el blog de Rosa María Artal (que no por casualidad se llama “El periscopio”) entendimos enseguida que le quedó mucho, demasiado por contar, analizar y proponer desde la “La sociedad desinformada”, el texto que firmó en la obra colectiva publicada a mediados de abril de este mismo año.

Con una capacidad de trabajo casi inhumana –Rosa María Artal se permite pocas concesiones y descansos cuando ha emprendido un proyecto– ha hecho posible que sólo seis meses después –¡con la de cosas que han pasado en estos seis meses!– podemos retomar el desafío con el que nos invitó a reaccionar, poniéndonos al día de todos los movimientos que hemos vivido en los últimos años, los últimos meses o semanas y que desde las capas más profundas de la sociedad cambian mapas y modelos desde el privilegiado punto de vista de la autora, y originan ondas tectónicas que nos arrastran hacia abismos cada vez más desgarrados. Rosa María Artal es consciente de que, casi sin darnos cuenta, hemos vivido muchos años (décadas) con la marcha atrás de las conquistas sociales. Poco a poco, algo que llamaban bienestar nos provocaba mayores inquietudes y desasosiego, hasta que finalmente lo hemos identificado como “medioestar” para unos pocos que son cada vez menos… y malestar para muchos, mientras avanzamos hasta este guarismo de la Gran Desigualdad que puebla calles y plazas en los USA: “Somos el 99% de la población”… pero sólo el 1% manda, decide, vive.

Finalmente, cuando se declara oficialmente inaugurada la crisis (que es el final de una tendencia que nos estafa y nos deshumaniza) nos hemos visto inmersos en un torbellino, y arrastrados hacia un sumidero de aguas sucias y turbulentas. Hemos vivido tantos cambios subrepticios en tanto tiempo, que cuando el mundo estalla hemos olvidado lo fundamental, lo que deberíamos tener bien presente, para entender que no se trata de magia, sino de unas relaciones sociales de producción que nos conducen a una especie de barbarie que reinicia un nuevo feudalismo siglo XXI, y un fascismo que avanza con gran peligro hacia lo más cotidiano.

La energía liberada es un libro necesario en el que Rosa María Artal recoge la vehemencia y fuerza de quienes luchan por ser protagonistas de su historia, en una explosión de dignidad.

De hecho, Rosa María Artal nos ayuda también a vernos en la historia como sociedad que avanza, desde muy antiguo… y se humaniza civilizándose, asumiéndose en su pluralidad, respetándose en su autonomía y forjando redes de solidaridad. ¿Quieren una prueba de lo que digo? Si leen el libro, las encontrarán a cientos, pero baste ahora este párrafo sobre luchas sociales y de supervivencia, devenir, y un futuro que empezó hace ya mucho tiempo. Dice Artal:

“Los del 15M no son “ellos”, somos “nosotros”, hasta quienes aún no han querido serlo. Somos los que pusimos la primera piedra, y la segunda sobre la primera. Los que descubrimos cómo hacer fuego e inventamos la rueda que iba a sentar bases del progreso (…) Los que consagramos en un documento que los seres humanos tienen derechos (…) Los que nunca más moriremos en las hogueras de la intolerancia, porque habrá muchos para apagar el fuego (…)”.

Podría seguir mucho más, porque es difícil dejar la lectura incluso si se transcribe. Pero quiero sencillamente invitarles a que entren en contacto con la autora dialogando con su texto, investiguen sus conclusiones, se sumerjan en su discurso y sean también conscientes de que forman parte de la disidencia, tan sentida como razonada, que engendró el estallido. La energía liberada es un libro necesario en el que Rosa María Artal recoge la vehemencia y fuerza de quienes luchan por ser protagonistas de su historia, en una explosión de dignidad que afianza el perfil de ciudadanía de unos hombres y mujeres que, en colectivos empoderados, se niegan al retorno a un pasado sin derechos, a inclinar mansamente la cerviz ante el chantaje trasnochado, a la aceptación de la barbarie y al vasallaje incivilizado con el que nos quieren otra vez inermes estos delincuentes fantoches que se esconden bajo el seudónimo de “los mercados”.

Permítanme que acabe con la frase con la que empecé hace unos días mi saludo a La energía liberada. Procede de La balsa de piedra, de José Saramago: “He vuelto, ésa es su historia, alguien quizá la cuente un día. Los hombres y las mujeres seguirán su camino, qué futuro, qué tiempo, qué destino. La vara de negrillo está verde, tal vez florezca el año que viene”.

Y creo que su oportunidad es hoy aún mayor. Porque no hay duda de que, a pesar de nuestra disposición y ánimo ante los tiempos que debemos vivir, seguimos y seguiremos nuestro camino. Y que para mucha gente de bien, y con la lectura de libros como el de Rosa, es posible que florezca con más fuerza, y de manera más rotunda, la vara de negrillo.

Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario digital EL PLURAL, 5 de diciembre de 2011

Este artículo muestra que ni los resultados electorales del 20N ni las encuestas populares realizadas durante todos estos años significan que haya existido en España o que exista hoy un mandato popular para que los gobiernos del Partido Popular y de CiU lleven a cabo los recortes de gasto público social que están proponiendo y realizando.

Como era predecible, la mayoría de los medios de mayor difusión del país están presentando una imagen de lo ocurrido en las elecciones del pasado 20-N que no se corresponde con la realidad, y ello es consecuencia de que, en su descripción de los resultados electorales, no tienen en cuenta las enormes deficiencias del sistema electoral español. Al centrarse en el número de escaños obtenidos el día de las elecciones se ignora que tal mayoría de escaños no corresponde con la mayoría real del país. No es cierto, como están anunciando tales medios, que España se haya movido a la derecha. El hecho de que, excepto Cataluña y el País Vasco, todas las CCAA fueran azules (el color del PP) en el mapa gráfico del resultado de las elecciones, dio un mensaje falso de que España se había corrido a la derecha.

España (desde el punto de vista electoral) es toda la población que podía votar, es decir, el censo electoral. Pues bien, el censo electoral muestra que en las elecciones del 20-N el apoyo popular al Partido Popular fue del 30,27% que fue únicamente un 0,97% superior al que consiguió en 2008. Mírese como se mire, un incremento que es inferior al 1% del censo es un incremento minúsculo sobre el cual ahora se está montando todo el mensaje mediático de que la población española se ha corrido a la derecha. Es importante que esto se entienda porque según fuentes próximas a la dirección del PP, el señor Mariano Rajoy, presidente del PP, ha prometido a la señora Merkel que va a recortar 18.000 millones de euros en los próximos meses, que los medios de mayor difusión presentarán como resultado de un mandato popular que los datos muestran claramente que no existe, puesto que el PP no representa a la mayoría de la ciudadanía en España.

Una situación semejante ocurre en Catalunya, donde el partido gobernante, CiU, ha presentado los resultados de las elecciones como prueba del apoyo por parte de la población catalana hacia los recortes que han llevado a cabo al frente del gobierno. CiU ha obtenido sólo el voto del 18,8% del electorado catalán, es decir, de los catalanes que podían votar. Es por lo tanto una fuerza muy minoritaria en Catalunya. No llega ni siquiera a uno de cada cinco catalanes. No se puede deducir de estos datos que haya un apoyo popular a estos recortes, tal como el gobierno Mas está presentando los resultados de estas elecciones.

La gran noticia del domingo fue, no el movimiento de la ciudadanía a la derecha, sino el descenso muy notable del voto del partido socialista, el PSOE en España y el PSC en Catalunya. El PSOE pasó del 32,19% al 19,49% y en Catalunya del 31,7% al 17,1%. La pérdida de estos votos se debe, en gran parte, a la aplicación de políticas económicas de carácter neoliberal que han antagonizado a sus bases electorales.

La movilización mediática para acentuar un mandato que no existe

La gran mayoría de los medios de España son conservadores o liberales (en realidad neoliberales). Ello explica el mensaje que transmitieron inmediatamente después de las elecciones de intentar presentar las elecciones del 20-N como un movimiento de la población de los distintos pueblos y naciones de España hacia posturas conservadoras y neoliberales. De esta manera se está construyendo una interpretación de lo ocurrido en el 20-N como un mandato para recortar todavía más el escasamente financiado Estado del Bienestar español. El objetivo de mostrar el mapa electoral de España de color azul y Catalunya de un azul más intenso era precisamente afirmar que España es hoy de derechas.

Los datos, sin embargo, muestran una realidad distinta. Los votos al PP y a CiU han sido minoritarios (más minoritario el de CiU que el del PP). Y también es minoritario (muy minoritario) el apoyo a los recortes de gasto público social. Según el centro de investigación sociológico CIS, sólo un 2,7% de la población está a favor de los recortes del gasto público sanitario que han estado ocurriendo o que se está proponiendo; sólo un 3% favorece recortes en educación; un minúsculo 3,5% está de acuerdo con los recortes en pensiones y sólo un 9,8% favorece recortes en los servicios sociales. En cambio, más del 50% favorece recortes en Defensa.

En realidad, la población española está entre las poblaciones de la Unión Europea que creen que sus Estados deberían gastarse más en sus Estados del Bienestar. El 87% de la población española considera que el Estado debería gastarse más o mucho más en sanidad; el 87% cree que debería gastarse más o mucho más en educación, y el 83% cree que debería gastarse más o mucho más en pensiones. Es difícil alcanzar unos mayores porcentajes de apoyo al Estado del Bienestar.

Es más, la gran mayoría de la población no sólo favorece la expansión del gasto público en las transferencias y en los servicios públicos del Estado del Bienestar, sino que se opone a que la reducción del déficit público ocurra a costa de recortes en el gasto en tales transferencias y servicios. Frente a la pregunta “Suponiendo que las Administraciones Públicas se vieran obligadas a recortar prestaciones y servicios públicos, dígame si estaría a favor o en contra de que se recortaran los siguientes servicios”, la enorme mayoría, (el 97%) están en contra de que se recorte en sanidad; el 97% de que se recorte en educación; el 97% de que se rebajen las pensiones; un 91% de que se reduzca el seguro de desempleo; un 83% de que se recorte en el capítulo de vivienda social. Es imposible encontrar porcentajes más altos en contra de los recortes que están teniendo lugar. Por otra parte, el 55% favorecía recortar Defensa.

Mírese como se mire, pues, no puede argumentarse que exista un mandato para realizar las políticas de recortes del Estado del Bienestar que están ocurriendo. En realidad, la gran impopularidad del gobierno Zapatero y de su partido, el PSOE, se debe a que llevó a cabo tales políticas de austeridad, en ausencia de un mandato popular. El argumento utilizado por la dirección de tal partido para explicar su enorme retroceso electoral (de que no se explicó bien a la población), carece de credibilidad, puesto que la gran mayoría de medios de información españoles apoyaron tales medidas de austeridad, proveyendo amplias cajas de resonancia mediática a sus argumentos.

La gran mayoría de la población entendió muy bien sus argumentos y, con razón, no los aceptó. La continua excusa del perdedor, aduciendo que fue derrotado porque no se explicó bien (el argumento que utiliza la dirección del PSOE) es la manera de justificar unas políticas públicas de austeridad que, además de ser innecesarias (véase Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón, Hay Alternativas, en www.vnavarro.org), se están mostrando (tal como predijimos los autores de tal libro), contraproducentes.

Y lo que alcanza niveles de gran incoherencia es atribuir la victoria de PP a su programa electoral, incluyendo mano dura, con todo tipo de recortes en el Estado del Bienestar. Los datos mostrados al inicio del artículo señalan claramente que el hecho más llamativo del 20-N no fue el inexistente incremento de voto del PP, sino el colapso del PSOE, debido precisamente a los recortes que llevaron a cabo. Creerse que el voto del PP refleja un mandato popular para continuar tales políticas es de una incoherencia que, por desgracia para la democracia española, se reproduce con excesiva frecuencia en los mayores medios de información y persuasión del país.

Dice el saber popular que una persona no está definitivamente muerta hasta que nadie le recuerda. Podríamos decir también que alguien puede morir dos veces cuando su labor, su aportación a la sociedad (en el caso de Ernest Lluch, especialmente notable por lo que a la consecución de un sistema de salud público universal se refiere) se intenta destruir de manera zafia, interesada, por motivos que habría que deslindar son sumo cuidado de la prevaricación, dada la plataforma curricular de quien pretende cometer el atentado contra la salud pública. Es difícil entender que sea el conseller de un gobierno llamado a hacer política económica para el bien común, el que repetidamente se lance a la arena, con maletín de representante de seguros desde su privilegiada plataforma que entre todos costeamos, para intentar destrozar un sistema público de salud como el de Catalunya, respetado y admirado en el mundo a pesar de su escasa dotación presupuestaria -por debajo de la media europea- y nos quiera inocular unas desigualdades (sanidad privada de primera para los bienestantes, sanidad pública con excepción de los procedimientos más costosos, para la plebe) que nada tienen que ver con la equidad del sistema que existe y que es tarea de toda la ciudadanía defender y mejorar. En cambio, Boi Ruiz apuesta por la estafa, por un sistema dual, desigual, contrario de todos los derechos (humanos, ciudadanos y de civilización), en el que la sanidad pública se va demoronando, laminando, despareciendo, para beneficio de unos pocos que controlan la sanidad privada…. ¡Qué pena!

El día que se presentó Dempeus per la Salut Pública en el Ateneu barcelonés, nos contaba nuestra amiga Montse Lamarca (que compartió con Lluch los últimos años de su vida), hasta qué punto Ernest Lluch se había alegrado al eliminar el pago por la donación de sangre cuando era Ministro de Sanidad y había puesto las primeras y fundamentales piedras para la construcción del sistema universal de salud que ahora se ve amenazado por intereses de lobbies tan evidentemente espúreos. Y seguía explicando cómo, al eliminar cualquier contraprestación monetaria por un acto necesario de solidaridad en salud, las donaciones habían aumentado. Todo lo contrario que pretende Boi Ruiz, que quiere introducir con los precios, los “tickets moderadores”, los CO-REpagos, las grietas mortales en la universidad del sistema, el virus de destrucción que acabe con un sistema que –si no lo defendemos con argumentos, razones y toda nuestra fuerza– habremos entregado a quien menos se lo merece.

Si no impedimos que Boi Ruiz y el gobierno de CiU consiguan eliminar este derecho universal en Catalunya, no sólo nos tendremos que replantear muchas cosas acerca de nuestros miedos y nuestra conciencia de ciudadanía, sino que tendremos que lamentar, con tanta tristeza como hace once años, la segunda muerte de Ernest lluch.

Este es uno de los muchos artículos que hoy explican cómo se juega con nuestra salud, mientras que en la entrada de esta mañana de Dempeus pueden encontrar muchísima más información al respecto.

Dempeus per la salut publica segueix dient NO a les privatitzacions, el repagament, les retallades: ara, amb en Toni Barbarà i Molina és entrevistat al programa Món Obert de Ràdio l’Hospitalet, conduït per d’Elisabet Cortiles i Damià Caro.

Per la gent interessada en saber més coses de Dempeus per la Salut Pública una bona oportunitat per aprofundir en el que fem i com ho fem la podeu trobar escoltant l’entrevista que varen fer al (entre moltes altres coses, autor del bloc La Ratera, l’amic i company Toni Barbarà , també fundador de Dempeus per la Salut Pública. La trobeu a la segona hora de programa (precisament la que està punxada) del dia 19 de novembre… Recordeu el passat dissabte? Un dia de reflexió que es veu que no va donar per gaire, com a mínim en defensa de la SALUT PÚBLICA i contra les retallades!

Seguiu el programa Món Obert de Ràdio L’Hospitalet, d’ Elisabet Cortiles i Damià Caro.

(Prem sobre l’imatge per accedir a l’audio)

Tal com deiem en reproduïr la primera entrevista que ens varen fer a Ràdio l’Hospitalet, mentenim la nostra cordial i sincera invitació a que us feu de Dempeus, a que us uniu a una lluita que ja porta gairebé tres anys de vida, perquè calen forces i voluntats per fer front a aquestes polítiques que sols agraden a la patronal i perjudiquen a tota la població.

23/11/2011 - Dues cites DEMPEUS per demà: contra la violència de gènere i sobre com es veuen les urgències!

Són dos temes no tan diferents com pot semblar a primera vista: hi ha força lligams entre les urgències mèdiques i les polítiques que les afecten (i de les que parlarem al matí en nom de Dempeus per la Salut Pública des del punt de vista de la ciutadania) i la violència de gènere, que creix i s’aguditza amb la crisi i una crisi amb biaix de gènere i de classe, que la fomenta i acompanya. No serà tan diferent el discurs de Dempeus en els dos actes perquè les dones som les primeres acollidores en els casos greus, les amortidores de tensions, les primeres víctimes de les desigualtats, les grans responsables de les cures necessàries perquè la vida (o la superviència) continuiï tenint un perfil amable.

Aquest és el cartell de convocatòria de la xerrada de la tarda, a Mataró, i el Programa de la convocatòria de la Jornada sobre els serveis d’urgència, Com es veuen els serveis d’urgències? des de dins i des de fora, organitzada per la Societat Catalana de Medicina d’Urgència i d’Emergència (SOCMUE) de 9 a 14 a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears (ACMCB), c/ Major de Can Caralleu 1-7 Barcelona. La meva intervenció en nom de Dempeus està prevista a les 12:45.

23/11/2011 - Innovació semàntica

La innovació no ha arribat a la política. Els mateixos cartells electorals amb les cares maltractades pel Photoshop, els mateixos petons a nens espantats enmig dels mercats, les mateixes promeses impossibles, els mateixos aplaudiments de la claca en el moment exacte en què el realitzador ensenya la pancarta "Aplausos", els mateixos rituals post-electorals amb polítics amb dues copetes de més saltant en els balcons... Deja vu.

Hi ha, però, un espai de la política que ha aconseguit incorporar grans dosis R+D+i: la semàntica política. Es fa exactament el mateix de sempre, però es busquen noves formes de nominar-les. I el Govern català ha demostrat la seva capacitat innovadora amb el neologisme tiquet moderador. Ni copagament, ni privatització, sinó tiquet moderador. Brillant.

Un tiquet moderador és una prosopoeia, perquè atorga a un element inanimat (un vulgar tiquet) trets propis dels éssers humans, en aquest cas, la capacitat de moderar. I tu t'imagines el tiquet amb el seus ulls i la seva boca, intervenint enmig d'una baralla de carrer: "Vinga, nois, aneu cap a casa, deixeu-ho estar". O un tiquet mediant en la separació violenta d'una parella: "Ara heu de pensar en els vostres fills i en el seu futur. Això és el més important". Fins i tot t'imagines aquest tiquet amb bigoti i corbata en el proper cara a cara electoral el 2016: "Abrimos este bloque con las preguntas sobre economía. ¿Por qué los precios de los párquings tienen ocho decimales y no nueve?". Tiquet moderador. Pixar i Disney tenen un nou camp sense explorar per a les properes animacions.

No deixem al Govern tot l'esforç de la innovació semàntica. Aportem entre tots el nostre granet de sorra i ideem neologismes polítics. No sortirem del forat, però com a mínim ens divertirem. 

Llistes d'espera. Jornada de reflexió sanitària

Taxes universitàries. Incentiu psicopedagògic

Retallades. Reestructuracions funcionals 

Cànon de l'aigua. Aportació al balanç hídric

Atur. Desacceleració laboral

Centres concertats. Pla de descongestió dels centres públics

Privatització. Responsabilitat compartida

Reducció de pensions. Canon de vellesa

Subvenció extraordinària a La Vanguardia. Pla de difusió mediàtica del BOGC
Bons del Govern. Bons abans dolents i ara bons

21/11/2011 - El post-traumàtic