Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

27/05/2016 - Los falsos dogmas del neoliberalismo y por qué la gente los rechaza

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 27 de mayo de 2016.

Este artículo explica las razones por las cuales los sucesivos tratados de libre comercio están altamente desprestigiados entre las clases populares de los países afectados por tales tratados.


26/05/2016 - Algunas izquierdas están equivocadas. El mito del 99% versus el 1%

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 26 de mayo de 2016.

Este artículo critica una concepción populista, generalizada en amplios sectores de las izquierdas en este país, que asume que el conflicto central existente en el capitalismo avanzado es entre el 99% de la población, por un lado, y el 1% superior de renta y propiedad en el país, por el otro. El artículo señala los errores que esta concepción conlleva, y que tienen consecuencias negativas para la estrategia de transformación y cambio profundo en la sociedad.


25/05/2016 - Cómo el crecimiento de las desigualdades causó la Gran Recesión

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 25 de mayo de 2016.

Este artículo señala que una causa de la enorme crisis económica y financiera que ha ocurrido a los dos lados del Atlántico Norte se debe al crecimiento de las desigualdades causado por la imposición de las políticas neoliberales y que ha originado un enorme daño a las clases populares de estos países.


24/05/2016 - Homenaje a los maestros represaliados por el fascismo

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 24 de mayo de 2016.

Este artículo, como se indica en su nota introductoria, es el discurso que el Profesor Navarro dio el sábado pasado en homenaje a los maestros republicanos represaliados por la dictadura. Lo que ha ocurrido en este país con los maestros de la escuela pública de la República es vergonzoso, y tiene que denunciarse el silencio hacia aquella brutal represión liderada por la Iglesia y la Falange.


24/05/2016 - El llegat de Miquel Caminal

L’amic Joan Anton Mellón va publicar ahir aquest magnífic article en record de Miquel Caminal… Un gran treball que val la pena llegir, amb l’enyor del company inolvidable.

“La memòria, afortunadament, és selectiva, recordem tot allò que val la pena recordar, per aquest motiu en complir-se dos anys de la defunció del professor Miquel Caminal (1952-2014), convé rememorar les seves idees polítiques com si fos un enyorat homenatge i una aportació alhora a la cultura democràtica, sempre fràgil i amenaçada per nombrosos enemics. Miquel Caminal va ser una veu autoritzada sobre aquest tema perquè en ell es va donar la raríssima combinació d’una persona amb una gran vocació política sense una malsana ambició de poder. Aquesta, crec, va ser la clau de la seva gran lucidesa política i acadèmica i del seu magisteri en tots aquells que vam tenir l’honor de compartir la seva trajectòria política/personal i acadèmica. No li va interessar, gens ni mica, ni el poder pel poder ni els diners. Per això va poder reflexionar des de la plena llibertat i sense servituds de cap tipus.

Quines van ser les dues concepcions nuclears del seu pensament polític? Al meu entendre la seva concepció del federalisme com a federalisme pluralista des de paràmetres socialistes radicals i, en segon lloc, la seva visió de la democràcia com un procés històric en el qual la gradual eliminació dels privilegis és el factor decisiu i el seu corol·lari: és èticament inadmissible i políticament rebutjable que el desenvolupament/benestar d’uns sigui a costa del subdesenvolupament/malestar d’uns altres. Aquestes dues idees clau: federalisme pluralista i democràcia avançada estan intrínsecament unides per un fil conductor: només aconseguirem la pau amb nosaltres mateixos i amb la naturalesa (de la qual formem part) quan siguem capaços de construir una societat lliure d’alienacions i de l’explotació entre éssers humans. Una societat d’homes tan iguals com lliures en la qual el ple desenvolupament de les seves potencialitats reverteixi directament en el benestar col·lectiu.

Aquestes són idees-força de l’esquerra a les quals s’oposa el pensament genèric de dretes: els éssers humans són desiguals per naturalesa, opinen, i aquestes desigualtats són socialment útils; les desigualtats són el preu que cal pagar per la llibertat, pretendre la igualtat és un quimera inassolible. A aquest tema nodal de com compaginar llibertat i igualtat, Miquel Caminal va dedicar moltes hores d’anàlisi des de la seva formació d’economista, en allò que ell va denominar la “democràcia econòmica”, seguint els estudis de l’eminent politòleg Robert A. Dahl.

Tots dos autors coincideixen que la democràcia adquireix una dimensió avançada en la mesura en què el pluralisme arriba al terreny de l’economia i de la política, i en la qual existeix una relació directa entre aprofundiment de la democràcia i transparència i pluralisme. D’aquí es deriva la pregunta consegüent: podem continuar parlant de llibertat en una societat en què les quotes de desigualtat augmenten exponencialment en conjuntures econòmiques depressives? Sent obvi que a més desigualtat de la distribució dels recursos econòmics correspon una distribució desigual del poder.

Per tot això Miquel Caminal propugnava que la política havia d’intervenir, decisivament, en matèria econòmica perquè poguessin compaginar-se, segons criteris democràtics, la igualtat i la llibertat. I afirmava que la democràcia econòmica ha de fonamentar-se segons el principi d’igualtat d’oportunitats en relació amb la propietat i el treball, ja que la igualtat deriva, substancialment, de les mateixes condicions econòmiques, les oportunitats socials i l’accés al coneixement.

Democràcia econòmica i federalisme pluralista, tots dos conceptes es complementen. Una república justa i benèfica és aquella en la qual tots els ciutadans han recuperat, plenament, la seva sobirania: política, social, econòmica i cultural, ja que —en això tenen raó els liberals— una gran concentració del poder sempre té efectes perversos. El federalisme pluralista propugna un lliure pacte de ciutadans participatius que reflexionen col·lectivament sobre tot allò que els afecta col·lectivament i prenen decisions que executen els seus representants. Un pacte lliure entre iguals que admeti les plurinacionalitats i les pluriidentitats com a factors enriquidors d’una convivència democràtica que rebutja els privilegis i les desigualtats extremes.

Com a colofó a tot el que s’ha exposat recordem que Caminal va iniciar la seva última conferència el 30 d’octubre del 2012 a Sevilla citant Blas Infante: “Només la llibertat mútua és la base del respecte mutu: i només aquest respecte pot ser la base d’un amor recíproc. Únicament pot existir aquest amor i comprensió mútua, que es traduirien en la consciència supernacional de la Iberia federada, quan la llibertat de totes les regions proveeixi cadascuna d’elles d’un Poder privatiu, que sobre el seu propi interès vingui a pactar lliurement amb els altres Poders regionals”.”

Joan Antón Mellón és catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.



23/05/2016 - A favor d’Anna Gabriel
P1310178 (3)
D’arguments per criticar la gent de la CUP en tinc un munt, ara bé, en algunes ocasions hi ha un linxament contra ells que em sembla molt, molt exagerat. En una entrevista a Catalunya Ràdio Anna Gabriel va dir coses com aquestes: “Si pogués formar part d’un grup que decideix tenir fills en comú i en col·lectiu, em satisfaria la idea”. Gabriel diu que la família convencional “és pobra i enriqueix molt poc” (…) “La idea és que eduqui la tribu, de manera que no hi ha un sentiment de pertinença d’un fill, sinó que els fills són els que has tingut i parit tu i els altres”.
S’ha muntat un sidral increïble. A vegades dubto que visquem en un país normal. Sembla com si la gent tingués unes conviccions tan poc elaborades, tan poc assumides que quan algú proposa una altra cosa de seguida se li desmunten les febles conviccions i arremet contra aquella persona que vol sortir de la cleda en un petit aspecte de la seva forma de vida. Em recorda una anècdota quan Francisco Fernández Ordóñez, ministre de Justícia amb UCD, va promoure la llei sobre el divorci. En un acte d’explicació de la llei, un iaio va dir que feia més de cinquanta anys que estava casat i li preguntar molt educadament al ministre: “Ara haurem de divorciar-nos?”.
 Tampoc no és cert que “abans” existís un model de família millor. Ni es cuidava els iaios, ni la família era gens democràtica. Només cal llegir Frederic Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’estat de 1884 que va ser un gran escàndol i és on la dreta fonamenta la idea que l’esquerra no defensa la família. No entenen res. Engels critica tots els models de família que es coneixien en aquells moments, especialment la família burgesa i els acords entre les grans famílies. Pretenia una família fundada en la igualtat i l’amor!

Si fem una mirada cap als anys seixanta del segle passat i analitzem retrospectivament el que va passar amb les comunes podem extreure’n algunes conclusions. Comencem amb el famós llibre de B.F. Skinner Walden dos, publicat l’any 1968, que va tenir una gran difusió. Era un assaig d’enginyeria social i en ell es proposaven coses com aquesta: “Walden Dos ha suprimido la familia, no sólo como unidad económica, sino hasta cierto punto también como unidad social y psicológica”. El cert és que hi ha alguns aspectes de la proposta com aquesta que fan posar els pèls de punta, però també hi ha coses sensates com “No se puede forzar a alguien a ser feliz; nadie será feliz si se ve obligado a seguir una hipotética norma de felicidad”. Noti’s la referència a Henry David Thoreau (1817- 1862).

L’any 1975 Kathleen Kinkade publica Un experimento ‘Walden Dos’, on s’intenta fer un balanç dels primers cinc anys d’una experiència de comuna Twin Oaks inspirada en el llibre de Skinner  on deia “La más simple y quizá la más vieja de todas las técnicas deliberadas de control social es la elaboración de normas. Walden Dos las tenía. Nosotros también”. És a dir, en la mesura en què les comunes maduren i perviuen acaben organitzant-se amb un tramat de normes que s’assemblen molt a les que hi ha a la societat. Ara bé en molts aspectes qüestionen la societat i s’avancen al seu temps.
Josep M. Carandell al conegut llibre Las comunas. Alternativa a la familia dóna els arguments emprats en aquells dies de per què organitzar comunes. Ho fonamenten en Plató: “ninguno tendrá mujer propia; los hijos serán comunes y ni el padre conocerá a su hijo, ni el hijo a su padre”. Algunes comunes com les que analitza Carandell, especialment les mítiques K1 i K2 de Berlín anaven molt enllà: “reglamentaron expresamente la prohibición de las relaciones sexuales por parejas para evitar el amor y la fidelidad burgueses”. El fonamental, però, és “la revolución personal y la revolución de la vida cotidiana”.
A la Comuna “Filipines” de Sabadell, on va participar Antoni Farrés -el que després serà alcalde de la ciutat- diu “Més enllà de les anècdotes, que vist des d’una perspectiva històrica pugui tenir aquell moviment, és evident que significava una actitud de ruptura respecte als esquemes dominants i respecte a les formes d’organització social. També hi havia una càrrega de contestació al sistema pel que feia a la vida quotidiana”. En el cas català les formes ultraautoritàries de família no eren altra cosa que l’expressió franquista en la vida quotidiana, en el nucli familiar. El mateix Farrés explica també per què va fracassar: “La distribució de les feines de la casa, les peles, és a dir, la seva regularització i socialització i les relacions personals. Són tres constants que espeteguen, amb més o menys intensitat, en totes les experiències.”
Cal dir, doncs, que Anna Gabriel té tot el dret d’enfocar la seva vida com ella vulgui, només faltaria, i que no és pas la primera persona que dedicant-se a la política pensa en un tipus de relació familiar nova. A més a ningú se l’obliga a fer el mateix.
Tots aquells que en el seu moment van criticar les comunes no acceptarien avui viure com les famílies convencionals dels anys cinquanta i seixanta que aquests experiments qüestionaven, per moltes imperfeccions que tinguessin les comunes. Què ens depararà el futur? No diuen els psiquiatres que són molt importants els referents de l’entorn més enllà de la família? El temps dirà, de moment respectem l’Anna Gabriel.


20/05/2016 - Bravo, Junqueras!

IMG_6437

Des del Departament d’Economia s’ha llançat un globus sonda en el sentit d’augmentar els impostos als que cobren més de 90.000 euros. Els catalans rics s’han posat histèrics. Als mitjans de comunicació s’han encès amb aquesta idea. Sembla bastant clar que els líders d’opinió són els de la minoria que veurien augmentar els impostos a pagar. Si s’hagués proposat un augment de dos punts als mileuristes no hauria passat res. Tots aquests s’han posat a defensar una suposada classe mitjana. Què entenem aquí per classe mitjana? Amb el neoliberalisme la classe treballadora va creure que tenir casa amb una hipoteca, cotxe amb un crèdit i vacances de tres setmanes a Castelldefels et convertia en classe mitjana. Però tots aquests no guanyen 90.000 euros/any ni de conya. Per què la Pilar Rahola no té raó quan s’oposa a aquesta idea? Explica els tipus per trams i fa trampa. La major part de la gent dels trams baixos paguem el que diu la llei, en canvi les classes altes tot i que tenen el tram establert en un 48% en realitat tenen mil maneres d’eludir les seves obligacions fiscals de forma legal i de forma no legal. Sabem també que de l’impost de societats, les petites i mitjanes empreses han de pagar el 25% i paguen el 24%, les grans empreses quan havien de pagar el 30% (ara el 25%) o no paguen res o paguen una mitjana del 7%. Una vergonya. Qui acaba amb les classes mitjanes no són els impostos sinó les multinacionals. Seria llarg d’explicar.
A Catalunya la pressió fiscal és molt menor que als països als quals tothom diu que ens volem assemblar. Això vol dir que els catalans paguem pocs impostos en comparació amb un suec, per exemple. Ara bé, la diferència és que els pobres mileuristes, la classe treballadora i la classe mitjana baixa paga com els suecs. La classe mitjana alta, els rics i les grans empreses no paguen com els suecs. Això no ho diuen mai.

Diuen que si augmentem els impostos als rics i a les gran empreses se n’aniran. Ara, de més de 150.000 euros l’any a Catalunya només n’hi ha 15.000. Qui s’ho creu? El que podrien fer les nostres autoritats és dir-nos qui són i vincular el pagament d’impostos a la ciutadania. En la propera Constitució catalana, haurem de posar: «és català aquell que paga els impostos a Catalunya». I si l’Agència Tributària comença a fer inspeccions als propietaris de les segones residències de l’Empordà, per exemple? Ja n’hi ha prou de tantes exclamacions, què pretenen les raholes de torn, que ens facin pena els impostos que paguen els que cobren més de 90.000 euros? Amb la que està caient, ens estem tornant tots bojos? Fot canya, Junqueras, el 99% de catalans està amb tu! Ara bé, prefereixo que no abaixis l’IRPF a ningú fins que Antoni Comín et digui que s’han acabat les llistes d’espera



20/05/2016 - Las observaciones del profesor Navarro sobre el Barça y lo que se entiende por éxito

El Profesor Navarro aconseja el visionado de esta entrevista, que se realizó en el programa "Les 10 notícies", de BTV, sobre el concepto de éxito y victoria, a raíz de la victoria del Barça en la Liga. Debido a la escasísima visibilidad de las voces críticas con la evolución del Barça y la concepción errónea de éxito, se recomienda ver las declaraciones del profesor en los minutos 6:48, 12:07, 15:16 y 20:32.

Para ver el vídeo tienen que acceder a este enlace.


19/05/2016 - Las reformas laborales del gobierno de Zapatero y del gobierno de Rajoy matan

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 19 de mayo de 2016.

Este artículo resume el informe devastador preparado por la Unión General de Trabajadores sobre el crecimiento de la mortalidad y accidentalidad laboral como consecuencia de las reformas laborales aprobadas por el gobierno PSOE y por el gobierno PP.


17/05/2016 - El candidato Trump podría ganar las elecciones en EEUU

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 17 de mayo de 2016.

Este artículo provee información sobre las primarias en EEUU desconocida en España, subrayando que hay posibilidades de que el candidato Trump pudiera ganar las elecciones en caso de que la candidata Clinton fuera la representante del Partido Demócrata.


13/05/2016 - Las incoherencias del dirigente del PSOE, Pedro Sánchez, sobre el Senado

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 13 de mayo de 2016.

Este artículo enfatiza la enorme importancia de la reunión de mañana del Comité Federal del PSOE, en la que se va a discutir el caso valenciano. En general, la población no es consciente del enorme poder que el Senado tiene para bloquear cualquier cambio constitucional. Decir constatemente que esta cámara no sirve para mucho oculta que uno de los objetivos de su establecimiento fue precisamente evitar estos cambios.


13/05/2016 - La diferència entre laïcitat i laïcisme
IMG_6484 (2)Des de fa força anys existeix una actitud dels sectors més carques del catolicisme de voler fer diferència entre el terme «laïcitat» i el terme «laïcisme». Fins i tot arriben a parlar de laïcitat positiva i laïcitat negativa. D’entrada, ja és molt suposar que aquest tipus de gent s’atreveixin a parlar del que desconeixen. És el mateix com quan els bisbes ens diuen com viure la sexualitat. Massa atreviment. En general ho desconeixen del tot i si ho coneixen, pitjor, ja que estan plens de culpes i pecats.
Ens diuen que la laïcitat és menys dolenta que el laïcisme, a vegades fins i tot se li posa un adjectiu: laïcisme radical. Altres persones s’atreveixen a criticar el país veí. Diuen que el laïcisme francès és el pitjor de tots. N’estic fins al capdamunt. Vaig ser en el seu moment fundador i president de la Fundació Ferrer i Guàrdia i portaveu de la Lliga per la Laïcitat i m’emprenya que el conservadorisme catòlic ens vulgui robar les paraules. Laïcitat és la paraula que defineix una societat que pretén la separació de l’església de l’estat. Ni més ni menys. Qüestiona per tant tots els privilegis que té l’església catòlica derivats de la croada nacionalcatòlica contra l’intent més seriós de construir una societat laica com va ser la Constitució Republicana de 1931. Privilegis emparats en els canons, doncs.
Laïcisme és la tensió militant necessària per construir una societat laica. Sense actitud laïcista no existiria la llibertat religiosa. Cal recordar que la llibertat de cultes es deu a Catalunya a l’actitud militant dels anticlericals, d’aquí se’n deriva l’aliança tradicional de republicans lliurepensadors i protestants, per exemple.
Criticar l’Estat francès des de l’església catòlica catalana en defensa de la llibertat religiosa seria motiu de ridícul en un país normal. A França la llibertat de cultes és total des de fa molts anys. A l’escola pública s’ensenya des de temps immemorial en la llibertat de creences religioses i filosòfiques. Mentrestant aquí es prohibien totes les altres opcions religioses i els ateus i agnòstics eren directament reprimits. Vegi’s què calia fer per casar-se pel civil fins fa no tants anys.
Aquests catòlics no fan diferències entre la catolicitat i el catolicisme, per què no? La veritat és que a poc a poc els lliurepensadors anem guanyant la batalla de les consciències, no encara la batalla del poder que una minoria de catòlics integristes encara té. Quan aprendran els neocarlins a guanyar les batalles pels arguments i no per l’espasa? Hi ha diferències entre la laïcitat i el laïcisme? Cap. Cal, però, que ni els ultramuntans, ni l’extrema dreta ens robin el significat de les paraules.


13/05/2016 - Karen Hansen-Kuhn on TTIP Leak

El Profesor Navarro recomienda la audición de este segmento de radio.

Para escuchar el segmento de radio tienen que acceder a este enlace.

audio/mpeg ; 4,77 Mb


12/05/2016 - El TTIP es incluso peor de lo que aparenta
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 12 de mayo de 2016. Este artículo muestra los aspectos más preocupantes del tratado de libre comercio entre EEUU y la UE, señalando a la vez que la situación mostrada por los documentos confidenciales que han sido sustraídos por Greenpeace Netherlands es incluso peor de lo que muchos autores escépticos habían indicado. El pensamiento neoliberal hoy es el dominante a ambos lados del Atlántico Norte. Tanto las ramas ejecutivas como las legislativas del Estado federal de EEUU, así como la rama ejecutiva (el Consejo Europeo), administrativa (la Comisión Europea) y legislativa (el Parlamento Europeo) del establishment europeo y también del Estado federal alemán (que domina en general el gobierno de la Eurozona) están controladas por partidos políticos, llámense conservadores, liberales, o incluso socialdemócratas (en realidad, socioliberales), que están todos ellos imbuidos de la ideología liberal. Y un elemento clave de tal ideología es que para salir de la crisis en la que todavía estamos (tanto en EEUU como en Europa) los países tienen que ser más competitivos, siguiendo la huella del modelo alemán, basado en las exportaciones, siendo estas el eje del estímulo de la economía […]


11/05/2016 - ¡Unidos se puede!
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 11 de mayo de 2016. Este artículo hace una llamada a la unidad de todas las izquierdas, en un momento que se puede considerar histórico. Estamos hoy viviendo en España un periodo que creo justo definir como histórico. Lo que ocurra en los próximos meses definirá claramente el futuro de este país. Y si hay una movilización de la mayoría de las clases populares podría iniciarse una transformación profunda hacia una España mucho más justa y democrática, que reconozca y celebre la plurinacionalidad del Estado español. Hará casi cuarenta años desde que hubo una transición de una de las dictaduras más represivas que hayan existido en Europa (según el experto en fascismo europeo de la Universidad de Columbia en Nueva York, el Profesor Malefakis, por cada asesinato político que cometió Mussolini, Franco cometió 10.000), a una democracia muy limitada y a un Estado del Bienestar poco desarrollado. Hoy hay posibilidades de que se haga otra transición. Aquella primera transición ocurrió en un contexto político en el que había un enorme desequilibrio de fuerzas, pues en un lado estaban las fuerzas conservadoras que dominaban el Estado español […]


10/05/2016 - The Empire Files: ‘This Ship is Sinking’ Says Former Bush Official
El Profesor Navarro recomienda el visionado de este vídeo. Para ver el vídeo tienen que acceder a este enlace.


09/05/2016 - Noam Chomsky Passionate Speech on the Hypocrisy of US Foreign Policy
El Profesor Navarro recomienda el visionado de este vídeo. Para ver el vídeo tienen que acceder a este enlace.


06/05/2016 - La veritat sobre el tramvia de Barcelona

IMG_6402 (3)Quan Barcelona estava plena de tramvies el que volien els seus ciutadans era eliminar-los. Aquest procés va anar paral·lel al creixement de la circulació de cotxes a la ciutat. Rara era la setmana que no hi hagués algun accident. Força ocasions amb morts inclosos. Es va anar generant un gran consens sobre la necessitat d’acabar amb els tramvies.
A poc a poc la gent se’n va oblidar i va néixer de forma paral·lela una certa nostàlgia del tramvia. Fins que algú a Barcelona va decidir fer un tramvia d’una forma una mica ximple: un tros cap al Besós i un altre cap al Llobregat. Sense connexió. Una brillant idea suposo d’un brillant arquitecte/urbanista. Pel mig es va fer un referèndum que va provocar la dimissió del regidor que el va idear. No fem referèndums per a res i per una vegada que en fem un, va haver de dimitir el regidor que ho va proposar. Vigilem perquè si un dia hi ha un referèndum a Catalunya sobre la independència i guanya el sí farem plegar el president de la Generalitat que ho hagi aconseguit. Els catalans som així.

Ara Ada Colau proposa que, per fi, els dos tramvies s’ajuntin. S’hi oposa molta gent. Hi ha catalans que s’oposarien a la llei de la gravetat, només per mortificar. Crec que ara a la gent li agrada el tramvia molt més enllà de la seva funció. Hi ha una atracció tel·lúrica del poble català envers el tramvia. Hi ha gent que diu que el tramvia té glamour i per això el vol. Altres diuen que és molt pràctic. Jo us explicaré, en primícia nacional, el perquè la gent ara vol tramvies per tot arreu.

La gent està farta dels arquitectes i urbanistes. Agafen una zona de la ciutat que està bé i poc a poc la van destrossant a base de dedicar-hi diners públics fins que al final queda un nyap. Cal veure, per exemple, la plaça de les Glòries. Els mateixos que van fer un bunyol, després van dir que s’havia de desfer el nyap per fer-hi una altra cosa. Mentrestant, és clar, hi hem abocat carretades de milions d’euros que s’haguessin pogut dedicar a la llei de dependència, a cuidar els iaios. La gent no vol tramvies com a mitjà de transport públic, aquest n’és només un efecte col·lateral. Doncs bé la gent sap que històricament el tramvia ha estat una gran eina per acabar amb els arquitectes com es va demostrar l’any 1926 quan un tramvia va atropellar Antoni Gaudí. Si van atropellar aquest insigne arquitecte, què podrien fer els tramvies a l’hora d’acabar amb els urbanistes d’avui?
En el fons, doncs, tot bon català el que vol és deslliurar-se dels arquitectes i urbanistes que ens estan destrossant les ciutats. El que passa que ho fan d’una manera especial: a la catalana. De forma indirecta i estranya, sembrant de tramvies la ciutat.



06/05/2016 - What Works: Gender Equality By Design
El Profesor Navarro recomienda el visionado de este vídeo. Para ver el vídeo tienen que acceder a este enlace.


05/05/2016 - El olvido de las otras víctimas del terrorismo
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 5 de mayo de 2016. Este artículo hace una crítica de la doble moral que tiene el Estado español hacia las víctimas del terrorismo. En el artículo se contrasta la gran sensibilidad del Estado hacia las víctimas del terrorismo de ETA, con el comportamiento de olvido y nulo servicio hacia los desaparecidos (y sus familias) de la dictadura fascista y del silencio que la siguió. En España, cuando los grandes medios hablan de las víctimas del terrorismo, se asume inmediatamente que son las víctimas del terrorismo de ETA, olvidándose (deliberada y maliciosamente) de que el mayor número de víctimas del terrorismo en España fue causado por el terrorismo del Estado, consecuencia del triunfo del golpe fascista del 1936 que estableció una de las dictaduras más sangrientas que se hayan conocido en la historia del siglo XX en Europa. Según uno de los mayores expertos en fascismo en Europa, el profesor Malefakis, de la Universidad de Columbia, en EEUU, por cada asesinato político que cometió el régimen liderado por Mussolini, el régimen liderado por Franco cometió 10.000. Incluso dirigentes de la Gestapo nazi, en visita a España, […]


04/05/2016 - Pregunta al president de la Generalitat

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT (4.05.16)

Gràcies, senyora presidenta,

Sr. president,

Ahir el nostre grup parlamentari va assistir a la reunió convocada per vostè per fer front a la situació creada pel recurs presentat davant del Tribunal Constitucional pel govern del PP contra part de la llei 24/2015. Vàrem escoltar les seves propostes, les d’entitats socials, les dels alcaldes i alcaldesses, entitats municipalistes, centrals sindicals i els grups parlamentaris. Tots ens vàrem comprometre a treballar en la recerca de solucions als problemes concrets. Però sempre queda el dubte sobre si paraules i fets aniran de la mà i si ho faran amb la suficient celeritat.

Aquest era el dubte també que tenien les entitats que varen participar en el ple sobre emergència social celebrat ja fa set setmanes. La Plataforma Pobresa Zero i Justícia Global ens han fet arribar a tots una carta expressant la seva inquietud. I per això li pregunto, com té previst el govern donar compliment als molts acords aprovats en aquell Ple?

**************************

Gràcies, senyora presidenta,

Senyor president,

Intento sempre que les meves preguntes tinguin més un caràcter d’impuls a l’acció de govern que d’oposició pura i dura. I el vull creure quan manifesta la voluntat de complir els acords del ple, molts dels quals va votar també el grup parlamentari que li dóna suport.

Només podrem comprovar la seva voluntat real de complir moltes de les resolucions d’aquell ple quan el seu govern hagi presentat a la cambra el projecte de pressupostos.

Però hi ha qüestions que no requereixen que s’hagin aprovat els pressupostos.

Per exemple, en dos mesos s’havia de crear la Comissió de Seguiment dels acords del ple d’emergència social. Certament, encara falta una setmana per tal que acabi el termini, però esperem que la nostra pregunta d’avui ajudi a complir el compromís.

He parlat del recurs contra la llei 24/2015, aprovada el 29 de juliol passat, però el cert és que encara no s’havia produït el corresponent desplegament reglamentari.

Tampoc no hem vist l’informe de reversió de retallades en atenció primària en salut, i el termini venç en pocs dies.

Tampoc sabem res del desplegament de la llei i del pacte sobre la infància, i estem a pocs dies d’esgotar el termini compromès.

Sr. president, som i serem els primers en acompanyar-lo en l’esforç de reivindicar, però també volem ser els primers en reclamar-li aquelles qüestions que només depenen de vostè.


04/05/2016 - Lo que no se ha dicho sobre por qué no hay gobierno alternativo al de Rajoy hoy en España
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 4 de mayo de 2016. Este artículo hace una crítica muy dura de la movilización política y mediática en contra de las izquierdas (y muy en particular en contra de Podemos en general, y Pablo Iglesias en concreto), responsabilizándolas de que no haya podido gobernar una alternativa al gobierno Rajoy. El artículo indica que, una vez más, las fuerzas conservadoras están utilizando el argumento de la “unidad de España” para defender sus intereses económicos y financieros. La causa de que no haya un gobierno alternativo al del Sr. Rajoy hoy en España –según la dirección del PSOE y de los medios afines a tal partido, tales como El País y los informativos de La Sexta– es que Podemos en general, y Pablo Iglesias en particular, se opusieron incluso a explorar la propuesta que había hecho Pedro Sánchez de establecer una alianza PSOE-C’s-Podemos, basada en el pacto PSOE-C’s, al cual se invitó a Podemos a sumarse, una vez alcanzado el pacto. Ha habido una enorme movilización del mundo mediático, y de intelectuales próximos al PSOE, para responsabilizar a Podemos en general, y a Pablo Iglesias en particular, […]


03/05/2016 - Yanis Varoufakis and Noam Chomsky at NYPL
El Profesor Navarro recomienda el visionado de este vídeo. Para ver el vídeo tienen que acceder a este enlace.


02/05/2016 - El cinismo del FMI en el caso de Grecia
Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 2 de mayo de 2016. Este artículo hace una crítica muy fuerte de los argumentos que confidencialmente ha estado utilizando el Fondo Monetario Internacional (FMI) para exigir mayores recortes en el gasto público al Estado griego, argumentos que eran confidenciales hasta que WikiLeaks los publicó. En agosto del pasado año 2015, y después de ocho meses de negociaciones entre el gobierno griego de Syriza y la Troika (el FMI, el Banco Central Europeo y la Comisión Europea), el gobierno griego aceptó el rescate de 86.000 millones de euros, imponiendo medidas de enorme austeridad. Hay que aclarar inmediatamente que los 86.000 millones de euros no eran para ayudar a Greca, aunque predeciblemente se ofrecieron a Grecia bajo esta falsa pretensión de ayudarla. Estos 86.000 millones eran para pagar los intereses de la deuda pública griega, propiedad del FMI, de los bancos europeos y de los Estados europeos (incluido el español), que habían comprado tal deuda durante los años 2012, 2011 y antes. Y la Troika, para que le fueran devueltos por parte de Grecia estos 86.000 millones de euros, exigió del gobierno Syriza hacer unos enormes recortes […]


30/04/2016 - Europe Can Do Better: Good Jobs, Worker Participation And Investment
El Profesor Navarro recomienda el visionado de este vídeo. Para ver el vídeo tienen que acceder a este enlace.