Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

20/01/2017 - Carta a Sin Permiso sobre David Harvey

El profesor Navarro recomienda la lectura de la carta enviada a la revista SIN PERMISO el 19 de enero de 2017.


20/01/2017 - Twitter és feixista

img_6236-2

N’estic fins al capdamunt, d’aquesta beatífica confiança en les noves tecnologies i en els nous invents i xarxes, com ara el Twitter, Facebook, Linkedin i tota la resta. Que la confiança li tingui gent alienada, indocumentada o analfabeta, ho trobaria normal, el problema és que ens ho diu gent cultivada i d’esquerres. Tenim el precedent d’Ildefons Cerdà, un comunista, sí, el de l’eixample de Barcelona, que escrivia «els ferrocarrils i els telègrafs elèctrics harmonitzaran llengües, els pesos, les mesures i les monedes. (…) destruiran els antics odis entre nacions i asseguraran la supremacia de la pau universal, eliminant els antagonismes de classe». Ja ho hem vist.

Sabem, perquè la història ens ho mostra clarament, que les innovacions no sempre són bones. Per exemple, quan l’espanyol Weyler s’inventà els camps de concentració, hi va haver gent que deia que no són en si mateixos bons o dolents sinó depèn de com s’utilitzen. Ara ens diuen el mateix de les xarxes socials i internet. Crec que no. Cada hora passada davant la pantalla de l’ordinador –o del mòbil– és una hora perduda i donada gratuïtament a les empreses que ens cobren: telefòniques i amos d’aplicacions diverses. Anem a analitzar Twitter. D’entrada els twits no poden ser més llargs de 140 caràcters, un punt de partida molt autoritari. Qui són aquesta gent per limitar-te tan brutalment? El que més m’escandalitza és que gent que no toleraria una ingerència en les seves vides, en canvi accepten acríticament que els limitin en les seves relacions. Normalment darrere d’aquestes empreses hi ha un inventor amb dificultats de relació personal. Hom s’ha cregut que les noves xarxes són una nova forma de relació personal. Un axioma fals. Mentre mires una pantalla, és temps que no dediques a les persones que t’importen. Al final ens estan convertint en éssers que miren pantalles i no éssers socials que miren els ulls de les persones.

Però a més el mitjà prefigura el fi. Hi ha un ús narcisista com explicar nímies ximpleries: «avui m’he llevat i he esmorzat torrades i cafè amb llet» (56 caràcters), si es tracta d’idees i debat polític llavors la preocupació s’esdevé gran preocupació. Davant de les qüestions socials més importants, no es poden plantejar els interrogants amb 140 caràcters i molt menys proposar anàlisis i solucions. Amb aquesta limitació només poden fer polítiques els feixistes. «Que tenim un problema amb la immigració» (39 caràcters), «expulsió dels immigrats» (23 caràcters). En canvi des de l’esquerra, si volem encarar correctament la immigració, caldrà escriure molt, molt tranquil·lament i amb moltes pàgines. Tots aquests artefactes ens condueixen a la mentida i a l’alienació. Ara sabem que Twitter va ser el mitjà més utilitzar per Donald Trump a la campanya electoral. És clar, tot lliga.



19/01/2017 - La despolitización de lo político: la frivolidad del supuesto futuro sin trabajo

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 19 de enero de 2017.

Este artículo critica las tesis, extendidas incluso en círculos progresistas, de que, como consecuencia de la revolución tecnológica, tendremos un futuro sin trabajo. El artículo señala que el hecho de que ello ocurra o no depende no tanto de la revolución tecnológica en sí, sino de su composición, orientación y objetivo, lo cual depende, a su vez, de quién controla este desarrollo. El artículo indica que la principal causa de la reducción de puestos de trabajo, en contra de lo que se supone, no procede de dicha revolución tecnológica, sino de las decisiones políticas que han sido tomadas por las grandes corporaciones industriales, financieras y de servicios que han controlado las decisiones que han creado un enorme deterioro del mercado de trabajo.


18/01/2017 - Els temps congelat: 1932 i el 2017

p1150754

No em refereixo a les baixes temperatures que aquests dies fan a casa nostra, sinó que m’he llegit el llibre “Les hores decisives. Abril-Juliol 1932” d’Armand Obiols editat per la Fundació La Mirada. Són editorials del Diari de Sabadell d’aquells dies on es discutia les esmenes al Congrés de Diputats a l’Estatut de Núria. I sembla que el temps no hagi passat que el temps s’hagi congelat.

He quedat astorat i perplex davant de l’enorme semblança que les reflexions d’aquells anys tenen avui. “Catalunya només ha estat universal quan ha estat catalana” (…) Una part de polítics espanyols es miren Catalunya “com si el problema català fos un problema inesperat sorgit per miracle del no-res davant llurs mirades astorades” i pensaven “que una mera inhibició era prou per fer-los desaparèixer”. Obiols escriu: “Fins ara, ha estat d’una meravellosa simplicitat: consistia a negar rodonament la realitat de les coses òbvies (…) creure que els fets desapareixen, com miratges, quan sistemàticament són negats (…) Encara hi ha qui diu que el catalanisme és un moviment artificial”.

Ostres, sembla que Obiols vagi escriure després de sentir Mariano Rajoy o Soraya Sáenz de Santamaria. És tal l’actualitat d’aquest tipus d’afirmacions que Josep Fontana va fer el 2014 el seu darrer llibre: “La formació d’una identitat” intentant explicar que “l’invent” de Catalunya ve de lluny, de molt lluny. De fet per analitzar la resposta política de l’estat espanyol més que analistes polítics es necessiten “terapeutes”, com diu Obiols. La pervivència del problema català es deu fonamentalment a la “majestuosa voluntat irrefutable de Catalunya”.

Ara bé, res no serà fàcil, això no serà un happening: “si volem la llibertat de Catalunya n’hem de córrer tots els riscos” i no sé quants estan disposats a sacrificar el seu confort de vida: feina, sou, estudis, família, llibertat, com ho van fer els militants antifranquistes avui tan escarnits.

Estem vivint uns moments estranys on es posen en evidència dos dels errors més comuns del catalanisme: “les dues columnes que sostenen el nacionalisme català són l’egoisme i la desesma”. I m’atreviria a dir, l’infantilisme de pensar que tot és fàcil i per ahir.

Crec, però, que Armand Obiols s’equivoca quan amb una excessiva exigència critica el paper de la nostra classe política catalana a Madrid l’any 1932, quan diu “els homes d’Esquerra Republicana juraren defensar amb llurs vides la llibertat de Catalunya. Però el vent s’emporta els mots i aquells juraments eren escrits, cínicament, damunt la sorra”. El temps ha posat les coses al seu lloc, i molts d’ells van acabar essent no uns homes sense sang a les venes, com sembla dibuixar, sinó autèntic herois que ens van conduir segurament a l’època de més esplendor de la nació catalana. Molts d’ells ho van pagar amb la vida i els que es salvaren amb camps de concentració i l’exili. I aquesta és també una lliçó de la nostra història. Tot i que comparteixo ara la idea que el “nostre poble és infinitament superior als seus polítics”.

Coincideixo també amb Obiols en creure que vivim una “esplèndida primavera nacional de Catalunya” i que el “catalanisme (…) ha iniciat, així, la revolució més autèntica de totes les que son possibles a la península”. Caldrà veure si els nostres polítics la conduiran cap a una nova etapa de plenitud cultural i intel·lectual, com ho va ser la II República, o cap al desastre. No hi ha diferència entre drets nacionals i drets socials perquè cal no oblidar que els “drets col·lectius prolonguen simplement la ratlla dels drets individuals que limita el camp del poder”. El poble ha parlat, tot queda a les seves mans.



15/01/2017 - En eso llegó Fidel

 

Article publicat a Directa

La mort de Fidel Castro ha obert caixes de Pandora: les dels records de l’eufòria revolucionària i la dels odis atàvics. Crec, humilment, que des del pensament d’esquerra hem de fer reflexions importants per tal de fer un reconeixement d’allò que realment cal reconèixer, però també cal fer crítica i autocrítica i fer-ho públicament, encara que costi.

Em poso a veure Salut les cubains (Agnès Varda, 1963) que comença amb unes imatges, del mateix any de la seva producció, al barri parisenc de Saint-Germain-des-Prés. Una exposició sobre els 10 anys de l’inici de la revolució cubana. Un joveníssim Fidel a les muntanyes, un sons cubans  amb tints guaracheros al París dels 60 i la veu de Michel Piccoli i de la mateixa directora que ens introdueixen amb cert entusiasme  que destaca l’accés a petites coses que fan somriure i que són mostra del que abans només uns quants tenien. La revolució ha portat cigars per a tots, barbes diverses i núvols de sucre i l’amistat dels pobles. Accés als estudis, una nova estètica, cooperatives, un nou model de producció, accés a la lectura, a la cultura, reforma agrària, alliberament i reconstrucció, la diversitat de gent i territoris. Una pel·lícula que es contextualitza en l’època, un cant a la llibertat.

Després de l’entusiasme van arribar etapes més dures. Etapes de mancances. Mentre l’anomenat bloc soviètic funcionava i Cuba rebia tot el que li era necessari, en el procés d’intercanvi del bloc, les veus crítiques eren silenciades: a dins, amb repressió; a fora, l’esquerra era –érem- condescendent, i en un món dividit en dos blocs era fàcil la tria per a molta gent.

Amb la perestroika va arribar la crisi. Cuba seguia sent referent polític: tenia la millor sanitat i de caire universal, no hi havia analfabetisme, el treball es repartia i la gent estimava Fidel. Però la postal al·legòrica que s’havia anat dibuixant envellia i perdia color. A Miami ja no només es trobava la contra, hi havia altres veus crítiques i molta immigració econòmica no crítica amb el règim ni amb Fidel, que sortia de Cuba per accedir, en la imaginació si més no, a béns que allà no trobaria, per progressar socialment (allò que a Cuba no podia).

A l’Havana, símbol revolucionari, els edificis també envellien i perdien color. La gent ja no només passejava sinó que jeia desvagada al malecón, amb carències, amb serveis universals, sense llibertat d’expressió, Fresa y chocolate (Tomás Gutiérrez Alea i Juan Carlos Tabío, 1993).

Com a cineasta i d’esquerres seguia l’evolució cubana amb les pel·lícules, també amb els llibres. Un cert infantilisme de les esquerres no ens ha permès fer crítica del que no funcionava. La revolució pervivia? Des de l’empatia més absoluta (i el convenciment descarnat que jo a Cuba hauria estat exclosa, reclosa o silenciada) em cal una revisió crítica no dels 58 anys de poder revolucionari sinó del paper que hem tingut les persones i organitzacions d’esquerres respecte al lideratge.

Fidel ha estat per a nosaltres un referent, qui va encapçalar una revolució que va construir una Cuba lliure dels interessos del capitalisme ianqui i va dotar de drets socials els habitants de l’illa. Un líder carismàtic, no comunista però que per necessitat geoestratègica i econòmica va aliar-se al bloc soviètic per fer sobreviure els canvis. Fidel representava el poble i el poble el representava. Aquesta era, i  segueix sent per a molts, la nostra visió i d’aquesta visió vam fer mite.

Però Fidel també era el que condemnava crítics a molts anys de presó, el que deixava morir opositors a la presó, el que no permetia relacions directes –noi amb familiars- d’habitants de l’illa amb els que amb tot el menyspreu possible anomenaren gusanos, el que va obrir sidatoris on va recloure les persones infectades pel VIH, l’homòfob, lesbòfob, trànsfob impenitent que defensava la idea de l’heterosexualitat i la seva moral sexual… Conducta impròpia (Néstor Almendros i Orlando Jiménez Leal, 1984) aquest també era Fidel, aquest també era el règim que va construir la Cuba que va sortir de la revolució.

No dir-ho, no voler-ho veure, ens pren credibilitat i ens castra el pensament lliure.

Jo a la Cuba de Fidel no sé què hauria estat, però, possiblement, no hauria pogut ser feliç perquè no m’haurien permès viure el que jo volia viure. El nivell de felicitat de la població d’un país, el nivell de benestar i felicitat de les dones d’un país és el que permet veure el seu nivell de benestar.

Cal fer autocrítica i això només vol dir desmitificar i reconèixer. Això és el que ens farà avançar fins a la victòria final, igual que planificaven els barbuts de Sierra Maestra, però una victòria que no només sigui de barbuts sinó de totes i tots, una victòria que ens faci lliures i no esclaus i esclaves de mites.

 

Tweet




13/01/2017 - Eliminem la UE

p1150763

Vagi per endavant que sóc de la generació de l’antifranquisme i, per tant, profundament europeista. En aquella època pensàvem molts que la civilització s’acabava al sud dels Pirineus i maldàvem per assemblar-nos a països il·lustrats del nord.

Aquests dies a Grècia hi ha una onada de fred impressionant i està afectant als camps de refugiats a les illes de Lesbos i Quios. Es calcula que hi ha almenys 15.000 persones encallades a les illes gregues. S’està arribant a 20 graus sota zero. Sembla que els únics mitjans per escalfar-se són els que posen els ajuntaments. El castigat govern grec no pot fer més.

El més fort han estat dels declaracions de la portaveu comunitària d’Immigració, Natasha Bertaud dient que la «situació és insostenible» i que «assegurar unes condicions de recepció adequades a Grècia és una responsabilitat de les autoritats», sí però no us equivoqueu no està dient de les autoritats comunitàries, sinó que el culpable és el govern grec.

Martin Schulz, el que va ser en el seu moment el candidat dels partits socialistes europeus i que a canvi de posar a Juncker de cap de la UE va aconseguir la Presidència del Parlament Europeu, ara ha plegat per tornar a la vida política alemanya. O sigui es presenta com a alternativa a la dreta, a l’hora de la veritat vota a la dreta a canvi d’un càrrec i poc després no li sembla que ha tingut poca vergonya que abandona els seus votants europeus i se’n torna a la política alemanya. Quina barra, quina gran barra!

De Jean Claude Juncker, el President de la UE, ja sabíem que no en podíem esperar res, ja que va ser el munyidor d’un dels fraus fiscals més grans a la UE. Qui, per molt moderat que sigui, com és el meu cas, pot confiar en aquesta gent?

Els europeistes de 1949 són conscients que si no hi ha democràcia, les institucions europees «tendiran a usurpar les funcions del govern i al seu lloc hi establiran una tecnocràcia sense control». Els inspiradors d’Europa tenien més raó que un sant. L’any 1964 imaginen el que passa ara: «L’individu queda desarmat i sense defenses davant la dominació de la tècnica, la dictadura dels monopolis, l’anonimat de la burocràcia i els excessos de la publicitat i la propaganda.»

El pitjor malson dels europeistes s’està fent realitat davant dels nostres nassos. Algú sense entranyes i extremadament cínic pot pensar: són sirians, queden lluny. No, burro, si el que estigués passant fred fos jo o tu, lector del Diari de Girona, a ells els importaria igualment un rave. No farien res de res. Per què els hem de pagar un sou?



12/01/2017 - El bochorno de La Sexta Noche: un espectáculo poco edificante

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 12 de enero de 2017.

Este artículo hace una crítica del programa La Sexta Noche, que se presenta como un programa que estimula el debate político, cuando en realidad empobrece la cultura política del país, ya en sí muy insuficiente. El artículo toma como casos que muestran tal bochorno el trato recibido tanto por el profesor Juan Torres como por mí mismo.


12/01/2017 - Dues idees pel 2017

sodlats

El conseller Antoni Comin ha fet molt bé d’intentar revertir alguns aspectes més evidents de les polítiques neoliberals de Boi Ruiz, com era passar una part de la facturació dels hospitals públics a hospitals privats. S’ha fet amb la Clínica del Vallès i s’està intentant amb l’Hospital General. Les idees neoliberals no tenen cap mena d’argument racional. Defensar arguments neoliberals des del sistema públic és repulsiu. A més si hom creu, contra tots evidencia empírica, que la iniciativa privada és més eficaç que la pública, per què demanen fons públics? A més nosaltres sabem que hem hagut de salvar amb diners públics dues vegades la Clínica del Vallès i dues l’Hospital General. Molt bons no són els gestors privats. Ara bé, un cop arribats a aquest punt caldria dir que en l’acord per les urgències, el lògic hagués estat que la Generalitat de Catalunya hagués retornat en còmodes terminis el que ha aportat l’Ajuntament. A Barcelona han fet acords similars a canvi de terrenys, per exemple.

Però anem més enllà. Tots aquests acords no milloraran l’atenció als ciutadans. Tenen un efecte neutral sobre l’atenció a la gent. Simplement no es donaran diners públics als inversors privats. Hom té la sensació que no haver fet l’Hospital Ernest Lluch col·loca a aquesta part de vallesans com els catalans pitjor tractats del sistema de salut. La sensació que tenim -és una sensació perquè ningú sensat pot creure els terminis oficials de les llistes d’espera- és que els sabadellencs i els de la seva àrea d’influència, han d’esperar molt més per tota mena de proves i per  les intervencions que a Barcelona. El fet que els responsables del Taulí creguin que es deuen als seus caps a Barcelona i no a qui els paga el sou, fa que a més no tinguem ni una descripció correcta de la catàstrofe. Ens van dir al seu dia que amb la inauguració de l’hospital Ernest Lluch solucionaríem el problema, quan ho deien sabien que mentien. Ara sabem que no és una prioritat. Perquè les autoritats vallesanes s’ho deixen fer? Més que parlar de si volem un o dues comarques vallesanes, per què no es fa una llista del desgavell del Vallès Occidental i els alcaldes fan una roda de premsa a Barcelona, únic lloc on sembla que els responsables institucionals fan cas. El problema és que no tenim ni esperança. I si cal finançar entre tots els Ajuntaments l’Ernest Lluch que es faci, això sí que la Generalitat torni els diners. Per cert, ja hi ha projecte? Quan costa? O quan ho vulguem fer haurem d’esperar a realitzar el projecte?

La segona cosa que podríem arreglar és la caserna de la Guardia Civil. El PP no té majoria absoluta i això obre moltes possibilitats. Cal que des de la ciutat es formuli un acord PSOE, Ciutadanos, Podemos, ERC i Pdecat per tal de retornar la Caserna a la ciutat. Aquesta caserna la va pagar la ciutat per reprimir una part dels seus ciutadans que tenien la mala costum de fer vagues. El procés és llarg però per resumir-ho podríem dir que quan tocava tornar la caserna a la ciutat es va fer un inexplicable acord entre l’alcalde Manuel Bustos i el Ministre de l’Interior Alfredo Perez, pel que l’ajuntament havia de donar un terreny i pagar 3 milions d’euros. Sembla que l’amenaça va ser o pagueu això o encara que tingueu raó els tribunals trigaran vint anys a decidir. No sé si és veritat però ja portem molts anys als tribunals. Cal desencallar-ho ara que el govern està en minoria. Crec que els partits PSC, UxC, ERC, PDcat i C’s sabadellencs estaran completament d’acord, només cal formular-ho al Congrés de Diputats. Hi tenim quatre diputats: Gabriel Rufián, Lourdes Ciuró, Xavier Domènech, Joan Mena, dos d’ells cap de llista. Crec que caldria formalitzar la demanda on un acord de ple, fos entregat pel nostre alcalde als quatre diputats en un acte solemne.



08/01/2017 - Diesel bad

img_7380-2

Atenent la forta resposta que vaig tenir amb el darrer article sobre els anuncis de perfums i colònies, la gent m’ha parat pel carrer amb tota mena de comentaris i suggeriments, he decidit continuar amb aquesta veta sobretot per un anunci nou que he trobat del tot inquietant, el de Diesel Bad.

D’entrada sorprèn que un perfum per home porti com a nom un tipus de derivat del petroli. Anem a pams. El dièsel es pot dir també gasoil i s’obté per destil·lació fraccionada entre els 200 i els 350 graus a pressió atmosfèrica. Té l’avantatge que si li poses foc no s’inflama i només ho fa a 900 graus o en posar-lo a pressions de 20 atmosferes. Té hidrocarburs saturats –parafines– i hidrocarburs aromàtics com naftalines i benzens. O sigui, que després d’aquesta àrdua investigació sobre els seus components gaire glamurós no és.

Anem a l’anunci. Un paio barbamec, petitó, mal engiponat i molt però que molt pagat de si mateix, en el moment d’anar a fer un petó a una dona li diu: «unas veces me amarás, otras me odiarás». En aquell moment en una clara metàfora patillera, el cotxe marxa enrere a tota velocitat. I continua: «te querré todos los días, pero no estaré aquí todos los días, nunca sabrás ni donde estoy ni donde vivo, no seré un ángel, ahora lo sabes». I tot i l’advertència, es fan un petó. La dona fa pinta de no ser-hi tota. Si la vostra parella us diu aquest tipus de coses el millor que podeu fer, ho diuen tots els manuals de psiquiatria, és fugir immediatament de personatges perversos narcisistes. Són persones que no saben estimar i que tampoc els agrada que els estimin. No tenen remei, només pots fugir. Sembla bastant evident que aquest presumpte senyor té algun problema mal resolt amb sa senyora mare. No hi ha res que uns quants anys de teràpia no curin però, mentrestant, quina culpa en té, la noia?

 Ara bé, l’explicació a aquest anunci és senzilla. Primer no sabem si aquest pacient mal diagnosticat simplement s’ha posat el perfum per la cara, o directament l’ha esnifat. En tot cas queda bastant clar que si respires durant molta estona un derivat del petroli els efectes de les parafines, les naftalines i els benzens, algun efecte molt dolent ha de tenir per a les neurones, això sí, en cas que aquest rosset cregut hagués tingut neurones abans de començar a gravar l’espot. Jo si fos el conseller d’Interior, Jordi Jané, investigaria a fons els equips que fan els anuncis de perfums, segurament a la vora dels guionistes trobaran productes il·legals tòxics. Acabo amb un consell a totes les dones: si veieu un paio ensumant gasolina, gireu cua, el vostre futur serà tenebrós. Tot negatiu.



08/01/2017 - El 2016, un any estrany

img_7243

Aquests dies he rebut moltes felicitacions pel darrer article publicat “Articles que no publicaré”, però alguns han aprofitat per criticar-me. Criticar és en realitat el gran esport sabadellenc. Em retreien que no hagués publicat aquells articles o almenys no donar-ne més detalls. L’altra gran esport sabadellenc és el morbo. Aquí van. El primer es titulava “Torna amb les mateixes raons de quan se’n va anar”, el segon “Una ràdio que mai es va cometre”. I el tercer: “PSC, una crisi que ningú sap explicar”.

Però anem al tema d’avui. Ha estat el 2016 un any estrany a nivell mundial, però també un any estrany a la nostra ciutat. El 2015 va ser l’any de les eleccions i va significar la destil·lació de tots els problemes anteriors i va passar el que havia de passar: el PSC va perdre vuit regidors. El que ningú esperava, excepte a aquells ciutadans que es van moure en la direcció correcta, va ser que cap altra opció superés al PSC, una cosa que en qualsevol ciutat amb tradició democràtica, òbviament fora d’Espanya, hagués provocat la dimissió aquella mateixa nit de diversos responsable polítics. Després es van succeir les sorpreses: l’alcalde va ser el de la tercera llista més votada amb un pacte pel que el substituiria el de la quarta llista més votada.

Així vam arribar a finals del 2015 i amb el pacte a quatre vam pensar tots que el 2016 seria ja un any d’agafar empenta i velocitat. Que, per fi, la gran nau municipal es posava en marxa amb el rumb cap endavant. En canvi, hem vist com s’han anat creant problemes d’on no ni havia, o bé el govern es lamenta, per exemple, la bassa de la Ferrussola. Amb un nom popular així, no se’n podia esperar res de bo. Els governs han de saber que quan accepten el càrrec es fan hereus de tot el que té de positiu la ciutat des de la nit dels temps i de totes les coses que s’estropellen. Tots els governs de la ciutat els han passat coses així, o no recordem el camió caigut dins un fenomenal esvoranc a la rambla Ibèria que va costar en aquells moments uns mil milions de pessetes? Però no va sortir ningú dient que la culpa era de no sé qui.

Potser la notícia més positiva ha estat la consolidació de l’alcalde de la ciutat i de tot un molt bon equip al seu voltant. Ha trigat, però és una realitat. Perquè la gent aprengui a governar necessita bons mestres, ningú neix ensenyat. Però alerta, tothom carrega sobre les espatlles de Fernàndez massa responsabilitats. I perquè la ciutat funcioni necessita de persones que la coneguin i coneguin com funciona l’administració. Amb discursos buits de realitats l’únic que s’aconsegueix és no canviar res de res.

Crec que hi ha una ciutat que ho viu entre l’astorament, la incredulitat i l’esperança. Potser la crítica més gran que es pot fer del govern és la seva falta d’empatia amb la ciutat. La major part de regidors no tenen cap interès en conèixer l’opinió d’aquella gent que hi entén. Això sí que és una decepció.

Una explicació d’aquesta situació estranya és que els sabadellencs i sabadellenques ens posem a sobre perfums i colònies. Heu vist la quantitat d’anuncis de perfums i de colònies que fan a tota hora a la televisió? Hi ha una noia que es posa un perfum i rodola per terra, una altra que corre per atrapar un individu fins que li agafa el perfum i es calma esnifant-lo, un barbamec, es posa un perfum i al costat d’un llop, es tira de cap contra un mur de formigó, entravessant-lo. Voleu dir que aquests perfums en la seva composició química no porten productes que enterboleixen les facultats mentals dels protagonistes? Jo de vosaltres vigilaria en els regals si de veritat estimeu les vostres parelles i els regalaria altres coses. Per cert i si el que passa es que els nostres benvolguts regidors del govern i de l’oposició han fet un ús indegut dels perfums i les colònies? I si se’l beuen? Estareu pensant, vaja article més ximple! Teniu raó, intenteu escriure a 39 graus de febre a veure què us surt.



05/01/2017 - La Monarquía como freno al cambio político y social en España

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 5 de enero de 2017.

Este artículo analiza el papel determinante que juega la Monarquía en la defensa del orden conservador que domina las instituciones del Estado español, dominio que es responsable del gran retraso social y político de este país.


04/01/2017 - Trump And Decline Of The US Superpower

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


03/01/2017 - Noam Chomsky: With Trump Election, We Are Now Facing Threats to the Survival of the Human Species

El Profesor Navarro recomienda la lectura de este artículo.

Para leer el artículo tienen que acceder a este enlace.


30/12/2016 - Jo no sóc tonto?

img_7469-2

Escolto a la ràdio un especialista en màrqueting explicant que un dels lemes comercials més innovadors i més genials de la propaganda a casa nostra ha estat «jo no sóc tonto» que la cadena Media Markt ha llançat a tort i a dret durant anys. He de dir que quan el vaig veure per primera vegada vaig pensar: quina ximpleria, això no tindrà pas èxit. Sóc un crac en els assumptes mercantils. Hi he donat algunes voltes i per fi crec que he endevinat per què un anunci tan ximple té èxit.

Vivim en un país amb poca cultura. Tenim poca cultura perquè, en part, encara vivim de «muera la inteligencia, viva la muerte». Recordo l’escena que em va explicar un amic: anava una dona a demanar ajuda als anys 40 per al seu marit empresonat per ser del POUM i li van dir: «veus com la seva afició pels llibres no us portaria res de bo». Si ho analitzem ens adonarem que vivim en un país culturalment deficient. Tenim un índex de lectura molt baix. La raó que addueix la gent és que no té temps, això sí els catalans dediquem quasi 4 hores diàries de mitjana a veure la tele, i els que no veuen la tele estan atontats amb tota mena de maquinetes, aplicacions i xarxes socials que idiotitzen encara més. Així doncs, si científicament no és cert que el país estigui ple de ments privilegiades i que més aviat abundin els caps de suro, com és que ningú es considera tonto? He de fer un incís, existeix un reducte de gent intel·ligent i cultivada que són els lectors del Diari de Girona. Per si de cas. Ben pensat, si esteu llegint aquestes ratlles, potser tampoc…

Aquí rau la troballa de Media Markt. Aquest és un país d’analfabets funcionals però que tot ells tenen un denominador comú: es creuen llestos, molt llestos. Aquest és, doncs, un país de llestos. Només cal veure els triomfadors que surten a la tele per adonar-vos-en. Per tant, una companyia amb un departament de màrqueting potent el que fa és dirigir-se a la gent amb un missatge molt clar: et considerem rematadament idiota i per tant et diem que si no vols passar per tonto compris a casa meva. I la cosa ha funcionat de forma espectacular.

Ja sé el que estareu pensant: i tu, què passa? Et creus molt intel·ligent o què? No. Jo realment sóc tonto, rematadament tonto en quasi tots els aspectes de la vida. És una cosa de la qual em vaig adonar molt ràpidament i de la qual estic molt orgullós. Quasi no sé fer res. I d’aquelles coses que crec que en sé, en realitat en el fons del fons estic quasi convençut que tampoc les sé fer. Ara bé, deixeu-me que m’autoenganyi una mica, ja que, com deia Albert Camus, la vida no té sentit i cal lluitar cada dia per trobar-n’hi una mica. Jo m’esforço per creure’m que no sóc tonto del tot.



29/12/2016 - Articles que no publicaré

img_7700aabbcc

En alguns moments el diari m’hauria de pagar els articles que no publicaré ja que són un servei a la convivència. Fa temps vaig proposar que l’ajuntament contractés els serveis de la Fundació Carter que està especialitzada en fer de mitjancera en la major part de conflictes de tota mena que hi ha al món. Porta el nom de Jimmy Carter que va ser President dels EUA de 1977 a 1981 i premi Nobel de la pau de l’any 2002. Ha intervingut en conflictes a Israel, al Líban Haití, Bòsnia, Etiòpia, Corea del Nord, Sudan, Veneçuela, Irlanda del Nord, etc etc.  Qualsevol conflicte per enrevessat que fos Carter hi ha anat a veure si podia ajudar a resoldre’l.

Bé crec que l’Ajuntament de la ciutat hauria de contractar els seus serveis durant una temporada. La ciutat estava molt però que molt crispada. A molts ens semblava que les eleccions municipals de l’any 2015 eren l’oportunitat per fer un punt i apart i començar una nova etapa en la que, sense sostreure’ns del debat polític imprescindible en una societat democràtica, poguéssim fer-ho sense l’acritud i la violència verbal a la que estàvem acostumats.

Sembla que no, sembla que no hem après res de res. Quasi tothom dispara per elevació, es continuen fent servir uns adjectius molt forts, massa forts. Per l’exercici de la democràcia en llibertat es necessita que hi hagi lliurepensament i per tant una pluralitat d’opcions polítiques. Ara bé encara que hi hagi moltes formes de veure el món, la veritat és que no pot existir democràcia i llibertat sense que cada u dubti una mica sobre les seves concepcions del món. Veig en la nostra ciutat gent massa convençuda -alguns d’ells no han llegit cent llibres- quan en realitat vivim en uns moments on hi ha objectivament més preguntes que respostes. Tothom hauria de dubtar una mica més. Com escriu Mario Benedeti “Quan crèiem que teníem totes les respostes, de rampell, van canviar totes les preguntes.” Cal una mica més d’humilitat i una mica de  pessimisme de la intel·ligència.

Caldria que els nostres dirigents reflexionessin sobre la següent qüestió. Cal saber que dirigir no és el mateix que manar i que manar sense dirigir esdevé una acció massa descarnada i dura en l’exercici del poder. No podríem exigir una mica més política femenina, en comptes de tanta testosterona? Sempre ha de ser més ben rebut un bon consell que una amenaça. Em sembla que aquí, pel que es veu, funciona l’amenaça I dirigir vol dir sobretot plantejar objectius que generin il·lusió i que per transmetre’ls cal dirigir-se a la gent, amb la voluntat d’escoltar les opinions del poble. Però cal que sàpiguen que les opinions que els expressa el poble necessàriament els obligaran a canviar per la força dels arguments que desconeixien.

I per últim un prec, hi ha coses que funcionen a la ciutat, moltes coses, M’atreviria a dir que en la seva immensa majoria funcionen correctament, no espatllem coses que amb petits retocs funcionarien encara millor.

I cal també que es defugi de gran invents. Malfiem-nos de solucions que no s’han provat enlloc. Si no s’han fet enlloc deu ser per alguna raó. I fer coses mai provades i que tinguin èxit només està en mans dels genis i jo per la ciutat no en veig molts d’aquests.

Vaig ser dels que tenien el pòster del Che Guevara a la paret, no descarto tornar-lo a posar, però hi ha una cosa d’ell que no m’agrada: “Mis amigos son mis amigos mientras piensan políticamente como yo”. Reivindico tenir amics d’ideologies diverses, hi ha massa gent encapsulada en ambients estancs. Potser per què no es refien de les seves conviccions?

Em sembla que m’estic posant massa tou, potser m’està afectant l’ambient nadalenc. Falta empatia i en aquest dies que estem potser seria bo que tots fem un esforç per no fer mal als altres, per intentar entendre l’altre i per intentar fer feliços als altres. Jo hi he fet una petita contribució, he llençat a la paperera tres articles que, escrits amb el fetge, podrien ferir a persones.



29/12/2016 - El envejecimiento no hace al Estado del bienestar insostenible

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 29 de diciembre de 2016.

Este artículo señala como, tanto en el caso de la sanidad como de las pensiones, se está atribuyendo al envejecimiento de la población la imposibilidad de sostener la sanidad y las pensiones públicas. En el artículo se hace referencia a la evidencia que cuestiona dicha tesis.


29/12/2016 - "Incluso al otro lado existe el mar"... (Elvira S.)



Elvira Sastre, Lena Carrilero y Sara Búho (Sara Bueno Hormigo) són tres poetes joves; castellana Elvira, andaluses Lena y Sara. Tenen entre 20 i 25 anys. Elvira Sastre acaba de publicar el seu quart recull “La soledad de un cuerpo acostumbrado a la herida”; tant Lena Carrilero (“Amores cronofóbicos”) com Sara Búho (“La ataraxia del corazón”) han publicat el 2016 els seus primers poemaris. (Lena, a més, fa temps que escriu, canta i grava cançons). Són tres poetes extraordinàries. Cal celebrar-ho, i molt. 


Benjamín Prado diu de Sastre “es la poeta que desde hace mucho tiempo estaba pidiendo a gritos la literatura…”. En el pròleg al seu recent llibre, Joan Margarit escriu “el libro es un diálogo sentimental más duro que desgarrado, con la lucidez y el sentido común que protege la poesía de la retórica… surge verso a verso la belleza a la vez que lo implacable de la historia, que nunca deja, en el momento oportuno, de dar paso a la ternura”. En efecte, la poesia d’Elvira Sastre és d’alt voltatge metafòric però sense concessions, res no és accessori; és poesia que no defuig ni l’amor ni el dolor, i que els articula de forma honesta. Una lògica poètica i vital que travessa també els versos de Sara Búho. Sobre el seu primer poemari escriu Elvira Sastre, “Sara habla de la guerra enseñando sus heridas, que no son más que la cicatriz de la victoria. Y nosotros nos convertimos, así, en los testigos de su triunfo”. És una proposta on dialoguen preguntes obertes amb algunes respostes descarnades; horitzons de llibertat amb fragments de realisme que no deixen indiferent. Una poesia on la bellesa es va construint al llarg del trajecte. Lena Carrilero escriu amb una força desbordant “Amor, túmbate conmigo a recordarnos./ Aquellos días dorados/ en los que el reloj nos regalaba tiempo/ a cambio de querernos sin contrato./… Aquellos días grises/ en los que el reloj empezó a reclamar su tiempo/ y ya no nos quedaba amor para pagarle./… Amor, túmbate conmigo a recordarnos/ antes de querer olvidarnos para siempre”. Una energia poètica a ras de terra, on es despleguen veritats dubtoses i records que cremen; memòries a flor de pell i oblits conjugats en futur.


És fantàstic, en un any tan dur i carregat d’absències, poder compartir la poesia de Lena, Sara i Elvira. Els seus versos ens recorden que, malgrat tot, val la pena ser aquí: dempeus al llindar del 2017. Gràcies a les tres.        



Elvira Sastre


Lo imposible


De todas las formas de pedirte que te quedes,
a saber,
con los ojos abiertos, con un ramo
fresco en la mañana, con una frase a destiempo
que te convenza de que puedes sentarte al borde
de mis heridas sin miedo a hacerme daño,
es decir,
con la rodilla sobre el césped, la súplica en el dedo,
con la noche que se termina si no respondes a
mi urgencia, con esta valentía mía que promete
hacerte reina del castillo solo si te quedas,
solo si te pido que te quedes,
con esta soledad que se llena de tu nombre y me dibuja
cien pájaros en la espalda del color de tus ojos hierba,
de todas estas formas, amor mío,
de pedirte que te quedes conmigo
escojo el silencio
que es el único que sabe cómo pedirte
lo imposible.


Sara Búho


Pliegues


Quiero que tengas la luna un poco más cerca,
que dejes de notar la gravedad…

Quiero darte un beso en cada herida,
marino, salado, que escueza,
y de ese modo
no puedas nunca olvidarte de mí.

Quiero curarte el insomnio,
acunarte en mis ojeras,
hacerte cosquillas con las pestañas
y que algún día te hagas hueco en mis pliegues.

Quiero que seas tú toda nuestra vida,
apartarme el cabello blanco de los ojos
y seguir viéndote bailar con la misma
sonrisa de octubre y no otra…
 
Quiero ser pasado, presente y futuro
y navegar en tu percepción del tiempo;
quiero hacerme vieja anudada a tus entrañas,
y poco antes de morir,
tatuarme que eres el amor de mi vida.

Entrar a la ducha juntos con la piel ya arrugada
y sentir que hemos vivido,
que estamos vivos,
y que te quiero como te quería
cuando te empecé a querer.


Lena Carrilero


La penúltima


Estoy hecha de bares y de humo,

de la espuma de cerveza

que se te queda en los labios

al primer trago,

de fuego y de ceniza,

de huellas en la arena

que se ha llevado el mar

sin decir nada,

de resacas con nombre

y despertares con toda la cara de otra.


Estoy hecha de todas las ciudades

en las que no estuve,

de las que estuve y no me quedé,

de las personas donde quise quedarme

y decidieron irse,

de todo lo que nunca fue de mí

porque no hay quien me lo cuente,

del hoy por ti

y mañana por nosotros;

del viento que arrastra las hojas

hasta las ventanas

por las que se cuela el sol

una mañana de invierno

que invita a seguir en la cama

desnudando al tiempo.


Estoy hecha de las sobras

que alguien comió sin ganas

porque no quería tirar a la basura,

de canciones que no acabé

por miedo a que no dijeran nada

o a decir demasiadas cosas

que no quería escuchar.

Estoy deshecha como un puzzle

al que le falta la última pieza que casualmente

era la primera.


Estoy.

A veces entera, otras a medias,

hasta que me las rompen.


Pero siempre

estoy,

hecha de bares hasta que los cierran,

de humo hasta que se convierte en ceniza,

de la espuma de cerveza hasta que se acaba,


y pido otra. 








27/12/2016 - Los remanentes del pujolismo: Convergència Democràtica y ahora Partit Demòcrata

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 27 de diciembre de 2016.

Este artículo es una crítica muy fuerte de la derecha independentista en Catalunya, que está utilizando el conflicto con el nacionalismo españolista, beneficiándose de unas tensiones que intentan movilizar al electorado catalán en su favor, de la misma manera que la derecha españolista está haciendo para movilizar a su propio electorado.


23/12/2016 - Els anuncis de perfum

p1220089-rara

Aquests dies, i fins al dia de Nadal, ens bombardegen amb una ingent quantitat d’anuncis de perfum de dona i d’home. Mai hauria dit que la gent gasta tants diners a perfumar-se. Però sabeu quins productes hi ha dins dels perfums? Sabeu com els fan? He mirat molt atentament els anuncis i he arribat a algunes conclusions. La primera és que això de les colònies i els perfums és molt perillós, per tant al final de cada anunci caldria posar un avís –com als medicaments– que digués això: «Llegeixi les instruccions d’aquest perfum i consulti el psiquiatre». La segona conclusió és que els homes dels anuncis mai no s’afaiten, però això sí, es posen perfums. Saben que amb perfum o sense no tenen res a fer i un cop se’ls atansen, les dones estan pensant sempre en altres assumptes, cosa que fa que la seva autoestima estigui per terra. Les empreses que fan màquines o estris per afaitar estan de capa caiguda. Tercera. Les dones arriben a l’orgasme soles amb el perfum, no necessiten els homes per a res. De fet, mentre estan amb homes estan més pendents de la càmera que d’ells. Quarta. És un tema propi dels misteris de Cuarto milenio d’Iker Jiménez: per què no hi ha cap perfum per a persones normals i corrents? Són només per a rics i famosos. Segurament es deu al fet que només els rics i famosos els poden pagar, però llavors, per què els anuncien per la televisió? Cinquena. Quasi totes les noies que surten als anuncis són noies maques però plenes de traumes, malsons i mala cara? Tots els que fan anuncis són misògins? Conclusió provisional: les úniques dones que riuen i són felices són les que no es posen perfum. Sisena. No sabem si els homes i dones dels anuncis es tiren per sobre el perfum o la colònia o si en realitat se la beuen. I tampoc sabem quins productes que enterboleixen la raó contenen. Moltes de les cares no són de gent en estat normal, sembla que acabin de veure John F. Kennedy viu. Setena. Si els anuncis de perfums fossin reflex de la realitat, es demostraria que no és cert que a les dones se les guanyi fent-les riure ja que no hi ha cap dona que rigui un cop s’ha posat perfum.

Setena, tot i que als anuncis tot són homes sense afaitar, emprenyats amb el món i tanoques –algun fins i tot després de posar-se perfum s’estavella de cap contra un mur de formigó– i les dones maques però rares, rares, no sé com encara es busquen uns als altres, potser com diu una amiga meva: «Siempre hay una mierda para un tiesto».

Vuitena i darrera, després d’analitzar profundament tots i cada un dels anuncis durant molts dies tinc l’obligació ciutadana i ètica de dir-vos que si regaleu un perfum a la vostra parella existeix el perill que aquesta es torni irremissiblement ximple i tòtila.



22/12/2016 - El desastre del modelo liberal en sanidad: el caso de EEUU

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 22 de diciembre de 2016.

Este artículo es un crítica del modelo sanitario liberal que están promoviendo economistas españoles próximos a la banca, y que muestra sus enormes limitaciones en el caso de Estados Unidos.


21/12/2016 - Pregunta al president

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, 21.12.16

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta,

Molt Honorable senyor president,

Recentment hem conegut les dades de l’informe PISA que si bé no contenen tots els elements necessaris per avaluar correctament el rendiment del nostre sistema educatiu, sí que ens donen algunes pistes.

Cal celebrar una millora de les dades corresponents a Catalunya, tot i que ocupar la cinquena o sisena posició del rànquing global o per matèries entre les Comunitats Autònomes, no és encara l’excel·lència que volem.

Els experts alerten que Catalunya, juntament amb Múrcia o Astúries, són les Comunitats en què el nivell socioeconòmic i la classe social tenen un pes més important en els resultats educatius i no és produeix una igualació tan forta com la que es produeix, per exemple, al País Basc o Castella i Lleó.

Els pressupostos que ahir van superar les esmenes a la totalitat de l’oposició continuen mantenint infrafinançada l’educació pública. Quina és la seva opinió al respecte? Com podrem assolir l’excel·lència i l’equitat que tots diem perseguir?

***************

President, és evident que els pressupostos que acaba de presentar el seu govern presenten algunes millores que no pretenem negar, però sí volem cridar l’atenció sobre algunes dades molt rellevants.

L’objectiu del 6% d’inversió educativa acordat amb motiu de l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya de 2009 és encara molt lluny. Ens proposen un 2.17% i hem retrocedit respecte del nivell assolit el 2010. Li recordava ahir la diputada Reguant: mentre el 2010 la despesa per alumne era de 4.215 euros, enguany se’ns proposa que sigui de 3.620 euros.

Les partides dedicades a la construcció, reforma i millora dels centres són molt insuficients, quan encara hi ha a Catalunya 1.010 barracons.

No només no augmenten suficientment les places de professorat (molt lluny de l’augment de 6.000 places àmpliament reivindicat, s’augmenta en 870, quan aquest any ja van haver de contractar 798), sinó que tampoc s’assegura la millora dels programes de formació permanent i l’increment de la seva oferta. La inversió en formació del personal docent cau en més del 57% respecte de 2010. No es destina ni un euro a la innovació pedagògica.

És imprescindible garantir la substitució de les baixes des del primer dia, cal augmentar les plantilles per millorar l’atenció a l’alumnat, i recuperar la sisena hora a l’educació pública, perquè així es podria assegurar que el nivell socioeconòmic de les famílies no sigui tan determinant en el rendiment dels estudiants.

President, som encara lluny de l’excel·lència i l’equitat que volem. I els pressupostos del seu govern no ens hi acosten, ni tan sols compleixen els acords aprovats per la Comissió d’Ensenyament de l’actual legislatura.

 


21/12/2016 - Coses inexplicables del Parc de Sant Llorenç del Munt

img_5434-2-sot-infern

Ja fa alguns anys es va fer una pista forestal que unia el Coll de les Estenalles i Matarrodona, la trinxada al paisatge va ser brutal. Des d’aquells dies una cicatriu travessa la Serra de l’Obac. Aquesta pista no té cap sentit per molt que alguna gent s’ha escarrassat a voler-m’ho explicar. A qui se li passa pel cap fer una pista forestal a 50 metres de l’Alzina del Vent? Potser només a gent sense ànima? L’argument emprat diu que és per facilitar la tasca de lluita contra els incendis. És un pobre argument ja que en cas d’incendi forestal aquesta pista no serveix de tallafoc. L’únic que s’aconsegueix amb aquesta pista és posar-hi encara més pressió de la gent, pel que el perill d’incendi augmenta exponencialment. Segurament la desaparició de la guineu de l’Hospital de Sang té a veure amb aquesta pressió afegida. Però l’argument principal és que la gent que més s’estima el bosc es van encadenar a les màquines que perpetraven aquest atemptat contra un dels llocs més verges del parc. És un argument de pes.
Als darrers mesos s’han fet més kilòmetres de pistes forestals al conegut com a Sot de l’Infern. Les estassades són brutals. No puc entendre que es tracti un bosc d’un parc natural com un bosc d’un altre indret. Per què s’ha de pensar el parc com una explotació forestal? No poden deixar que els arbres facin goig? Sembla que els responsables tinguin la mateixa mentalitat que els pobres carboners que poblaven la zona fa cent anys. S’han quedat a pocs metres dels pins cargolats. Quin desastre! Aquests zona que era una de les zones més verges i amb menys pressió humana, un autèntic regal dels déus, s’està a punt de convertir en una mena de zona periurbana més de les nostres grans ciutats vallesanes.És espectacular també l’estassada d’arbres al voltant de l’ermita de Sant Pere Mur al costat de la masia del Dalmau. No podien pensar en aquest entorn quins arbres deixar-hi? Abans no es veia l’ermita fins que hi eres a sobre, ara tot és un descampat. No es podia deixar cap xiprer gran? Cal deixar les branques tallant tots els camins? Tallen el que ve de la Cadireta, el que va al Dalmau per tots els cantons. Ho han deixat com un gran nyap. Quina falta de sensibilitat!Ja que parlem d’aquests indrets voldria reclamar que poguéssim comptar amb transport públic de Sabadell a Mura els dissabtes i els diumenges. Hi ha molts sabadellencs que van en cotxe fins a l’Alzina del Salari o el Coll de les Estenalles. Quin remei! No hi ha alternativa de transport públic. Així si en comptes de posar-hi transport públic el que es fa és ampliar els pàrquings. Ja sé què deveu pensar, quina bestiesa! Doncs els terrassencs tenen diversos autobusos que toquen el parc, el que va a Rellinars i sobretot el que els diumenges va a primera hora del matí a Mura i que torna a la tarda.
Diuen que s’ha de facilitar l’aprofitament forestal i econòmic del Parc. Ostres, ostres, ostres. Però els diners no tenen límit? No s’adonen que ens estem carregant la millor herència que podem deixar a les noves generacions? No deixarem ni un petit espai per la poesia? Ho acabarem asfaltant tot? Crec sincerament que la gent que decideix aquestes coses o bé no ha anat mai a caminar per aquests espais o només té com a referent la possibilitat de negoci a curt termini.Mentrestant als nens i nenes de les escoles els diem que quan passes pel parc no pots agafar ni un bri de farigola, ni romaní, ni res de res, perquè es fa malbé el fràgil ecosistema del parc natural i que a més et poden posar una multa. Proveu de fer-ho al costat d’una estassada i a les cares dels nens hi veureu la incoherència de tot plegat. 



19/12/2016 - El redescubrimiento de la clase trabajadora en los países a los dos lados del Atlántico Norte

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Público” en el diario PÚBLICO, 19 de diciembre de 2016.

Este artículo señala uno de los hechos más importantes que han ocurrido en la vida política de los principales países a los dos lados del Atlántico Norte, que ha quedado ocultado bajo la narrativa utilizada para describirlo. El artículo indica que el término ampliamente utilizado, populismo, está ocultando la gran movilización por parte primordialmente de las clases trabajadoras frente a las políticas del establishment político-financiero de cada país, una movilización que ha sido utilizada por partidos de ultraderecha, que han sido los que paradójicamente han recuperado y coaptado el discurso y la narrativa utilizados anteriormente por las izquierdas.


16/12/2016 - Mariano Rajoy És un geni?

 

img_7679Fa fa força setmanes en què sentim molts comentaris en els quals s’insisteix que Mariano Rajoy és més o menys un geni de la política. Vivim en una societat on es valora més el poder i mantenir-s’hi que no pas es valora la política. És a dir, es troben valuoses totes les argúcies i martingales que un polític fa per escalar cap al poder i després perquè ningú te’n tregui, que no pas valorar la seva obra de govern. A la fi es valora com a molt positiu la capacitat d’aferrar-se al poder. I això, cal dir-ho, és senzillament immoral. El que ens hauríem de preguntar és Mariano Rajoy ha fet alguna cosa positiva pel país? D’entrada cal analitzar el seus sistema d’exercir el poder. Quan hi ha un problema el que cal fer és no fer res, segons ell el temps –no se sap per quina raó esotèrica– arregla els problemes. És fals de tota falsedat. Comparem-ho amb un càncer, per exemple, si no fas res el més probable és que moris. El mateix passa amb els problemes polítics. Mirem per una banda les seves polítiques econòmiques destinades a afavorir les grans empreses i els rics. Quant dolor, quanta desesperança, quanta desigualtat han creat a Espanya? Tenim nens que passen fred i famílies passant gana, a ell li és igual. Els vells espanyols que no es valen per si mateixos els ha deixat de la mà de Déu. Hi havia ajudes, poques, però ha retirat les que hi havia, això sí, paguem 5.000 milions per les autopistes de les constructores i dels bancs, els 1.300 milions de Castor, després els n’hi ha donat 300 més. De diners n’hi ha a cabassos.

I per altra banda mirem què ha fet amb el problema català. Primer esbombar un Estatut d’Autonomia i després amenaçar de fotre a la presó qualsevol que tingués una proposta. Una bona forma d’atiar un conflicte. Ara a veure qui ho arregla!

Cal dir-ho ben clar, a vegades els polítics que vencen és que han utilitzat més males arts que els altres. José María Aznar, per exemple, va començar la seva carrera política acusant el seu adversari socialista a Castella i Lleó, Demetrio Madrid, de corrupció. Aquest va dimitir, quan la justícia el va exonerar Aznar ja era president. Mai va demanar excuses. Hi ha una cosa que Rajoy ha fet molt bé, carregar-se els líders del PP que li feien ombra. Ha estat un gran. Ja ens ho deia Elias Canetti a Masa y Poder. Per mantenir-se al poder no has de liquidar l’enemic sinó els propis.

Faig un vaticini, ha humiliat i està humiliant massa el PSOE i Ciutadans. Els fantasmes dels cadàvers que ha deixat pel camí s’aixecaran quan menys s’ho esperi. El PSOE es veurà obligat a fer una moció de censura, quan tingui un candidat. El govern durarà poc. Com diria Bob Dylan, és admirable que Mariano Rajoy sàpiga respirar.



15/12/2016 - La otra corrupción política de la que no se habla, responsable de la escasa protección al consumidor en España

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 15 de diciembre de 2016.

Este artículo denuncia la falta de protección del consumidor frente a los abusos de las empresas productoras de bienes y servicios como consecuencia de su excesiva influencia sobre el Estado español, influencia que debería definirse como corrupción, y que está causando miles de muertos en todo el país. Cito el caso de Volkswagen como ejemplo de ello.