Headline news
Number of results 25 for i

07/03/2015 - TV3, la servitut dels mitjans, i la tasca impossible de rentar la cara a Boi Ruiz

boi-ruizQuan es va presentar el programa .CAT, a l’abril del 2014, deia la seva subdirectoria i també presentadora, Ariadna Oltra: “Som molt ambiciosos, abordarem un tema amb més profunditat i més veus que altres programes d’informatius de la casa”. I des de TV3 declaraven que volia ser un punt de trobada i de confrontació d’idees, amb la vocació de convertir-se en un dels principals referents mediàtics de l’actualitat política i social al país. I insistien: .CAT és “un debat amb arguments”. El públic venia garantit, per poc bé que ho féssin, en seguir el “Polònia”.

Totes aquestes afirmacions varen ser poc més que un fóc d’encenalls en el programa (més aviat publireportatge pre-electoral) que podeu veure aqui, esperant la resposta que ens promet CafeambLlet i el programa de LÁlternativa.tv el proper dia 10, a les 12:30, amb Marta Ribas Frías, Isabel Vallet, Albano Dante Fachin de Cafeambllet i jo mateixa, si no accepta a darrera hora la invitació que han fet i reiterat els companys de SICOM al conseller Boi Ruiz. Però molt em temo que si no manega el cotarro el senyor Ruiz, acabarè sortint al programa!

I mentrestant, recupero aquest article de ElCritic que ja té unes quantes setmanes, però que manté una vigència total pel que fa a aspectes destacats de les penoses condicions de la sanitat pública a Catalunya (gràcies a com es beneficia, de manera especial amb Boi Ruiz, la sanitat privada):

13-sanitat-privada-publica-2-990x380

Boi Ruiz augmenta les subvencions al grup privat IDCsalud mentre retalla un 16% a la sanitat pública

La sanitat privada avança en temps de retallades. El hòlding sanitari IDCsalud, controlat per un fons de capital de risc, ha augmentat les partides que reben els seus tres hospitals concertats per part del Servei Català de la Salut. Segons dades a les quals ha tingut accés en exclusiva CRÍTIC, ha rebut prop de 300 milions d’euros en els darrers quatre anys. Dels 64 milions del 2010 ha crescut fins als 79 milions el 2013. Mentrestant, el pressupost de CatSalut s’ha reduït en un 16%.

CatSalut ha destinat prop de 300 milions d’euros als tres hospitals propietat de l’empresa en els últims quatre anys

“Recomanaria als catalans que es fessin una mútua privada?”. Pregunta del periodista Xavier Bosch al conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, en el marc del desaparegut programa Àgora, de Televisió de Catalunya. “Evidentment, sí. Una mútua privada és una solució pel sistema de salut pública”, va respondre. La resposta és del gener de 2011. Quatre anys després, les paraules de Boi Ruiz agafen més sentit que mai. Plataformes, sindicats i associacions defensores de la sanitat pública alerten contra la tendència del Servei Català de la Salut (CatSalut) d’augmentar les partides destinades a empreses i entitats de caràcter privat mentre s’han disminuït les inversions en el 100% públic Institut Català de la Salut (ICS). El conseller Boi Ruiz sovint ha justificat l’augment de la sanitat concertada pels moments actuals de recessió econòmica i per la dificultat d’assumir dins el sistema netament públic tota la demanda.

El pressupost de CatSalut ha passat de 9.547 milions d’euros el 2010 a 8.044 aquest darrer any, cosa que suposa una reducció del 16%. L’Institut Català de la Salut també ha vist reduït en un 13% el seu pressupost en aquest període, passant de 2.915 milions el 2010 a 2.518. Mentrestant, hi ha entitats sanitàries que han augmentat la seva activitat —i beneficis— a través de la concertació amb el servei públic català. És el cas d’IDCsalud, un hòlding sanitari obert a l’ànim de lucre en mans del fons internacional de capital de risc CVC Capital Partners. El grup ha rebut gairebé 288 milions d’euros en quatre anys de contractació amb CatSalut. La tendència, a més, ha anat a l’alça. Segons les dades del Departament de Salut a les quals ha tingut accés CRÍTIC, l’any 2010, moment en què Boi Ruiz entrava com a conseller de Salut, IDCsalud va rebre 64 milions d’euros de les arques públiques i quatre anys després, el 2013, la xifra pujava a quasi 79 milions. Aquesta subvenció és per a tres centres concertats: l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya. Actualment, el mateix grup IDCsalud reconeix que el 39% de la seva activitat a Catalunya prové de la sanitat concertada amb CatSalut.

Inicialment el Registre de convenis i contractes en l’àmbit de l’assistència sanitària pública de CatSalut mostrava que el 2012 IDCsalud hauria doblat els seus ingressos a través de la concertació passant de 63,7 milions el 2010 a gairebé 127 milions el 2012.

A preguntes de CRÍTIC, el departament de comunicació d’IDCsalud a Catalunya nega que la seva companyia hagi incrementat els concerts amb CatSalut. De fet, afirmen que han patit una rebaixa, com la resta de centres. Una afirmació que contrasta amb les dades facilitades per la mateixa Generalitat. Des del Servei Català de la Salut es justifica la concertació a IDCsalud estrictament per criteris tècnics. Un portaveu del departament assegura que “la gestió d’un servei sanitari s’adjudica a través d’un concurs i, per tant, qualsevol licitador pot presentar-s’hi. Si al final IDCsalud en aquest cas és qui guanya el concurs es deu al fet que és la millor oferta que s’hi presenta”.

Un aspecte discutit pels sindicats i la Plataforma d’Afectats per les Retallades Sanitàries ha estat el creixement d’IDCsalud per la derivació de pacients, a través d’aliances estratègiques i convenis de centres semipúblics a altres propietat directa de la mateixa empresa. A l’octubre de 2013, la CUP va dur a l’Oficina Antifrau de Catalunya els convenis entre l’Hospital Clínic de Barcelona i Capio (antiga denominació d’IDCsalud) signats l’any 2009, considerant que concorren en possibles irregularitats i que aquests convenis obren la porta a la “privatització encoberta” de l’hospital. L’any 2009, Capio va firmar una “aliança estratègica” de col·laboració amb l’Hospital Clínic per tal de cedir una part de l’activitat d’aquest centre a l’Hospital Universitari Sagrat Cor, propietat d’IDCsalud. En el moment de signar-se l’acord, el director general del Clínic era Raimon Belenes. Només dos anys més tard, Capio contractava Belenes com a director general d’innovació de la seva companyia. Mentrestant, el 2013, el Clínic va experimentar una retallada de 17,5 milions d’euros del seu pressupost.

També ICV-EUiA va preguntar aquest estiu al Govern català pels convenis entre IDCsalud i la Corporació Sanitària Parc Taulí, que, segons fonts parlamentàries, havia vist rebaixat el seu pressupost de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012, un 10,5% menys, mentre augmentaven els pacients derivats. Altres hospitals públics, segons càlculs de la diputada de la CUP Isabel Vallet sobre la base de les xifres emeses per CatSalut, han vist reduït el seu pressupost en els últims temps de retallades. El pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012, o el del Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011.

El mateix conseller de Salut, Boi Ruiz, admetia públicament l’any 2011 que les retallades en sanitat farien augmentar les llistes d’espera. Aquest estiu, però, Ruiz, responent a les preguntes de la diputada ecosocialista Marta Ribas al Parlament, confirmava que “bona part de la reducció de les llistes d’espera és atribuïble a l’activitat derivada a aquests centres hospitalaris”, amb referència als centres propietat d’IDCsalud. Segons un document al qual va tenir accés El País, 12 hospitals del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) han derivat aquest any gairebé 5.000 pacients per ser operats al Sagrat Cor, propietat d’IDCsalud. D’aquests, la meitat dels pacients, uns 2.500, procedeixen de quatre hospitals de l’ICS.

En un altre context, Salut va inflar un 32% un servei adjudicat a dit al Sagrat Cor, segons una investigació del periodista Oriol Güell publicada a El País. La polèmica és una adjudicació directa feta el 2010 per part de CatSalut al Sagrat Cor, que hauria servit perquè aquest hospital d’IDCsalud subcontractés l’empresa Codebi BCN —exclosa de concurs públic i que va encarregar aquesta feina a professionals autònoms—, per prestar un servei que ha resultat ser un 32% més costós que la mateixa tasca portada a concurs sis anys abans. El sindicat CATAC-CTS ho ha denunciat a l’Oficina Antifrau, i el Síndic de Greuges ha obert una investigació “per presumptes adjudicacions irregulars del Departament de Salut i pel canvi de gestió d’alguns serveis”.

Per què tenir sanitat concertada?

La xarxa pública catalana, sota el paraigua del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT), ha estat conformada històricament per una àmplia cartera d’entitats de naturalesa i caràcter ben divers. A més de l’Institut Català de la Salut, l’organisme 100% públic de Catalunya, la xarxa catalana disposa també de la figura dels consorcis, empreses i societats mercantils, entitats benèfiques aparentment sense ànim de lucre —fundacions o centres eclesiàstics— i entitats privades obertes a l’ànim de lucre. Dins d’aquest últim grup s’hi troba IDCsalud, motiu pel qual ha estat font de polèmica en els darrers temps.

Catalunya és la comunitat autònoma que més gasta en la concertació de serveis privats. La partida sanitària és la més elevada del pressupost de la Generalitat —amb 8.290 milions d’euros aquest 2014, la qual cosa suposa un 40% del total. Generalment, a Catalunya es pot parlar d’un sistema sanitari mixt, conformat a base d’una forta dependència de col·laboracions publicoprivades. El gerent de l’Institut Català de la Salut, Pere Soley Bach, aclaria aquest concepte en una entrevista aquest estiu a Redacción Médica: “No hi ha secret. Hi ha una història i hi ha un concepte. No es pot parlar de sanitat privada a Catalunya perquè només adquireix aquesta condició des del punt de vista tècnic, però no conceptual o històric”.

IDCsalud, al punt de mira

Però, quin és l’origen de l’actual IDCsalud? El 2005, la multinacional sueca Capio entrava a l’Estat espanyol a través de la compra del Grupo IDC (Ibérica de Diagnóstico y Cirugía). Posteriorment, el 2011, el fons de capital de risc CVC Capital Partners adquiria els hospitals espanyols de Capio, en una operació que suposava la creació d’IDCsalud, desapareixent així la marca Capio. Pel que fa a Catalunya, a inicis del 2011 Capio va adquirir els hospitals de l’antic grup l’Aliança arran de la seva crisi —Hospital Sagrat Cor i Clínica del Vallès—, sumant-los a l’Hospital General de Catalunya, que ja gestionava.

A Catalunya, el model sanitari d’IDCsalud ha quallat amb èxit, i això s’ha reflectit en el creixement que ha anat experimentant any rere any. Fins al punt que actualment, segons dades de la mateixa entitat, el 39% de la seva activitat procedeix de la concertació amb el Servei Català de la Salut. De la resta del percentatge, un 53% prové d’asseguradores, un 5% d’altres serveis privats i un 3% de mútues d’accidents de trànsit. En total, IDCsalud gestiona a Catalunya l’Hospital Universitari Sagrat Cor —amb un 70% concertat amb CatSalut—, la Clínica del Vallès —amb un 47%—, l’Hospital General de Catalunya —amb un 18%— i la Clínica del Pilar —aquest darrer és l’únic dels tres centres que no té concert de CatSalut.

Catalunya, no obstant això, no és ni de bon tros l’únic territori on aquest model s’ha imposat amb èxit. Sense anar més lluny, en el global de l’Estat espanyol, l’any 2011, encara sota l’epígraf de Capio Sanidad, el grup multinacional va facturar més de 673 milions d’euros, i al voltant del 75% d’aquesta xifra provenia de les arques públiques. Per tant, més de 500 milions procedien de concerts amb les administracions públiques. Aquesta xifra el convertia en el principal proveïdor privat de serveis sanitaris públics de l’Estat.



06/03/2015 - Las negociaciones del Eurogrupo con el gobierno Syriza

Entrevista realizada por estudiantes de la Universidad Pompeu Fabra al Profesor Navarro, publicada en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 6 de marzo de 2015.


06/03/2015 - Día 5 de marzo. Medio patinazo parlamentario.

Hoy he defendido en la Comisión de Asuntos Exteriores del Senado la moción que presenté hace casi un año sobre los Planes Nacionales de los Derechos Humanos, en la que instaba al Gobierno a evaluar el I Plan Nacional 2008-2012 y a presentar una estrategia de defensa y promoción de los derechos humanos, el 2º Plan Nacional. Respecto a la primera parte, el portavoz del PP me ha advertido de que esta evaluación ya se realizó por parte del Secretario de Estado de Relaciones con las Cortes; lo que me ha descolocado, ciertamente. Es el problema de presentar mociones que vienen sugeridas desde entidades que no tienen por qué conocer el trabajo del Congreso y del Senado; yo sí debería saberlo. La única excusa es la limitación de medios para realizar un seguimiento exhaustivo de la actividad parlamentaria. En la segunda parte de la moción, instar a definir el 2º Plan Nacional de Derechos Humanos, tengo toda la razón. Al final, se acuerda una transaccional que suscriben todos los grupos presentes en la Comisión.

Con cierto mal sabor de boca, cojo el AVE de vuelta a Barcelona, billete número 7005900522748.



06/03/2015 - Visca el Mobile World Congress!

 

P1090952

Trobo que això del Mobile World Congress és sensacional; es veu que dóna feina a milers de persones, a més vénen cent mil persones de les que una gran majoria són estrangers i per tant gasten a Catalunya sense parar. Tot són avantatges.

A més l’entrada és barateta, només costa entre 700 i 3.000 euros. Ara bé, poca gent parla de les novetats de la Fira i dels avantatges que els mòbils ens donen.
Hi ha mòbils que poden submergir-se, és sensacional! Ara pots parlar sota l’aigua mentre fas submarinisme. De sempre es fan mòbils que es pleguen, ara en fan que es torcen. Sembla que és molt bo per poder-lo portar a les butxaques del darrere dels texans.

També han aparegut uns rellotges intel·ligents amb tota mena de connexions. No sé com hem pogut viure des de fa centenars d’anys amb rellotges tontos. Per fi podrem saber l’hora en què vivim. Els nous Lumia de Microsoft ens ajuden a ser més productius, que content estaran l’FMI i la Troica! També ens anuncien que les 4G aconseguiran el doble de velocitat de descàrregues que ara, serà de 600 megues per segon. Ostres, quina gran notícia! Com podíem anar pel món amb només 300 megues!

En molts mòbils la bateria dura una estoneta i no pots posar i treure-la -la bateria-. Però ara han trobat un sistema de carregar-lo sense endollar-lo. Això si igualment ho hauràs de fer a casa o al despatx. Quin gran avantatge!

Un dels millors avenços que he trobat és aquest: “La tecnologia combina la banda d’espectre sense llicència 5 gigahercis (Ghz) junt amb qualsevol de les bandes habituals de LTE, el que permetrà incrementar la capacitat de la xarxa mentre coexisteix amb Wi-fi sense que hi hagi impactes negatius”. Ostres, ostres, ostres. Que bé! Que content que estic! I la junta de la tròcola ajudarà a combinar gambutzins. Quina bona pensada!

Es veu que estan assajant els 5G on al mòbil li diràs què vols per sopar i te’l farà. També et buscarà feina amb un bon sou. A la feina no caldrà que hi vagis ja que ell et farà totes les tasques que t’encomanin. Hi ha un mòbil per a gent alternativa, serà ecològic, sostenible i amb una aplicació per gestionar horts urbans, l’ha presentat Donald Rumsfeld i té tecnologia Exxon Mobil. Els nous mòbils 5G sortiran de fàbrica amb una aplicació per als infeliços, quasi tots. Endollaràs uns sensors al cap. En els sensors posaran uns microxips a 20 Ghz que faran que amb l’ajuda d’un o dos LTE’s la cosa moli. La teva infelicitat no minvarà, això és segur, ara bé si estàs entretingut amb l’aparell, les aplicacions, les xarxes socials i la infinitat de webs a visitar no te n’adonaràs, i potser no arribaràs a descobrir mai que el que et fa infeliç és el mòbil.



05/03/2015 - Renda Bàsica: dignitat i llibertat

A la Convenció Nacional d’ICV, a Sabadell, hem debatut sobre el model de societat que volem forjar a Catalunya amb les eines d’un estat lliure. Una de les apostes clau és “la Renda Garantida Ciutadana (RGC) en la perspectiva d’una Renda Bàsica Universal (RB)”. La ILP de la RGC ha articulat una àmplia xarxa de suport, i és fonamental seguir treballant perque el Parlament aprovi la llei, en la seva integritat, i el més aviat possible. La RGC ha d’assegurar, com a dret social, un ingrés mínim a totes les persones en situació d’exclusió econòmica, com preveu l’article 24 de l’Estatut, que CiU vol convertir en paper mullat. L’existència a Catalunya d’una RGC potent ens situaria en millors condicions per avançar cap a la RB, és a dir, cap a un ingrés universal (per tothom) i incondicionat, com a garantia del dret a l’existència.


La RB pot ser un avenç, en el terreny dels drets socials al segle XXI,  equiparable al que va ser el sufragi universal, en el terreny dels drets polítics al segle XX. El camí no serà fàcil, però crec que val la pena defensar-lo i transitar-lo. La RB és dignitat contra la pobresa; i és llibertat contra la dominació. Culmina, d’alguna forma, el projecte civilitzador de l’estat de benestar. D’una banda, la RB desmercantilitza les condicions materials d’existència: les desplaça del mercat laboral remunerat, a l’espai dels drets socials. Pot semblar revolucionari, i ho és. Però no és una lògica aliena als drets que avui reconeixem. Connecta amb l’eix vertebrador de l’estat de benestar.  Hem desmercantilitzat la salut, l’educació i l’autonomia personal, ara cal fer-ho amb les bases materials d’una existència digna. D’altra banda, la RB vincula drets socials i llibertat individual. En la concepció republicana, la llibertat es defineix per absència de dominació. Quan es depèn d’un altre per viure, s’esdevé vulnerable a la dominació d’aquest. Quan les condicions materials de vida es garanteixen com a dret de ciutadania, la llibertat personal esdevé real per tothom. Real sobretot per als col.lectius avui més vulnerables : les dones, les persones amb diversitat funcional, la gent jove, les persones migrades… Entre aquests sectors, la proposta de la RB obté sempre un suport molt alt. És percebuda com a factor clau d’empoderament. I amb raó.


La RB no és la panacea que permet superar totes les dimensions de la injustícia. No és, per exemple, l’antídot màgic contra el treball precari o les relacions patriarcals de gènere, ho sabem. Però sí és un cop de destral gairebé definitiu contra la pobresa, un instrument fort de redistribució, i una palanca de llibertat per als més febles. No és poca cosa. En el camí de fer-la tangible caldrà superar obstacles culturals (sobre el caràcter universal i no condicionat de la RB), articular majories sociopolítiques de suport, i dissenyar els models fiscals que permetin finançar-la. Un triple repte apassionant. Un repte que em fa defensar la RB amb totes les dosis de gosadia necessàries, però també de discreció i reconeixement de dificultats. Que em fa defensar-la des del mateix convenciment en els valors i les lluites que han fet possible l’estat de benestar, però conscient també que el canvi d’època ens porta a una societat molt diferent. Una defensa, d’altra banda, que no em costa gens d’ubicar en el terreny de l’esquerra verda, allà on la igualtat només té sentit des de l’autodeterminació personal; allà on la individualització és la base per reconstruir una nova ètica col.lectiva, teixida per relacions de reciprocitat i fraternitat.








05/03/2015 - Limbo: la història d’un trànsit

02_Banner_LIMBO

Article publicat a La Independent

La companyia teatral «L’Era de les Impuxibles» va estrenar el passat 5 de febrer l’obra «Limbo», que serà al Teatre Gaudí fins al proper 1 de març. Aquesta és la quarta obra de la companyia que sota la direcció de Miriam Escurriola s’ha consolidat amb un llenguatge divers a l’escenari i una posta en escena transgressora que combina la dramatúrgia, dansa, la música i els nous suports visuals.

Miriam Escurriola ens explica com va sorgir la idea de fer l’obra: «La idea va sorgir d’una circunstància personal, senzilla i simple de la companyia. La Clara tenia una amiga que feia temps que no veia i quan la va tornar a veure era el Miquel. Arrel d’aquest canvi de situació i del seu trànsit, va sorgir la idea de conèixer, visibilitzar i obrir, des de la voluntat d’un missatge universal, el món de les persones transgènere

Perquè Limbo és la història d’un trànsit de gènere, la història de l’Albert que abans era la Berta i que sembla tirar endavant el canvi fins al final. Limbo és dansa, teatre i música en directe que ens acosten a les experiències de dos activistes trangènere: Miquel Missé i Pol Galofré. Experiències recollides, en part, a textos escrits per ells mateixos a diferents articles i publicacions.

Limbo és, també, el lloc on queda atrapat l’Albert a l’aeroport quan descobreixen que el seu document d’identitat porta un nom de noia. A partir d’aquest temporal empresonament es succeeixen les reflexions, les pors, els convenciments, les mirades enrere del protagonisme que analitza el seu passat per anar cap al futur. Segons la directora «L’aeroport com a detonant, com un no-lloc, un lloc indefinit, amb el personatge atrapat ens permetia transitar cap a un món més somniat, menys real des d’aquesta metàfora i entrar en els llenguatges de la dansa i de la música en tota la seva extensió i tota la seva riquesa»

Mariona Castillo és l’actriu que protagonitza l’obra i interpreta, de forma totalment versemblant i esplèndida, el protagonista i la seva evolució, dubtes i reivindicacions. La música composada per la pianista Clara Peya, que toca en directe, i la dansa de la coreógrafa Ariadna Peya acompanyada de la interpret i ballarina,Tatiana Monells composen el quadre dinàmic i el revulsiu que posa sobre la taula del dubte el binarisme dels gèneres en que ens posa la societat. El llenguatge de la companyia teatral és un llenguatge transgressor, en paraules de Miriam Escurriola, la seva directora «Aquests són els llenguatges de la companyia, és la manera de fer. Certament és transgressor, no normatiu, pensem que són paraules molt en consonància amb l’esperit creador d’aquest muntatges i els anteriors, però sobretot perquè és una manera de fer que pretén acostar l’espectador una cosa que és una ficció però que, alhora, té un caire performatiu. Assistim a compartir amb el públic, a trencar aquesta quarta paret, a plantejar diversos punts de vista, a nivell de forma. La forma és fons, la forma és contingut, forma i fons casen, van alhora»

El viatge real de l’Albert i l’evolució que ens presenta posa les seves emocions en la pell de les espectadores i espectadors que no només comporta reflexió sinó una experiència de l’angoixa que viu una persona que no té el cos que li pertoca. L’experiència de la necessitat d’un canvi de gènere, del diàleg necessari amb el propi jo passat i de les esperances d’un futur que no acaba d’arribar.

Els textos de Marc Rosich i la posada en escena ens mostren «un trànsit que passa per molts moments, per totes les pàgines viscudes del Miquel i el Pol. Moments, d’angoixa, de pors, de més vitalitat, d’alliberament, d’esperança, de passar pàgina i moments de molta lluita i, molts records de l passat d’infantesa i joventut en què la incomprensió ha estat gran. Per nosaltres -segons Escurriola- aquesta era la peça, és el cor de la peça, estar en aquest limbo, una mena de muntanya russa d’emocions

Limbo és, també, la història de la visibilitat i de la militància. La visibilitat dels rols que encarcaren, la visibilitat del dolor de sentir-se un error, la visibilitat de decidir canviar, la visibilitat d’una lluita amb el binarisme normatiu i que expulsa allò que no li quadra. Limbo és una crítica social als compartiments estancs del sexe binari, masculí i femení, com a categories úniques i no intercanviables, inamovibles i indelebles.

No deixa de banda la crítica a la legislació vigent, una crítica que pot passar desapercebuda a les persones que no coneixen prou els processos pels que passen es persones transgènere. La llei obliga a passar per exàmens mèdics que avalin la transsexualitat com a trastorn de la identitat de gènere (disfòria de gènere) per tal de poder passar per una operació quirúrgica de reassignació de gènere. L’obra fa una crítica d’aquesta obligatorietat normativa, que s’afegeix a la crítica de la construcció social dels gèneres.

Limbo és un crit, una manifestació en monòleg, un diàleg amb el públic i la societat per a reclamar un espai, malgrat el cos. Un viatge cap al canvi i l’acceptació sense conformismes. Una llarga recerca de la pròpia identitat que lluita contra la imposada que lluita contra les classificacions i els rols i models establerts.

Tweet


05/03/2015 - Turisme 1S


El turisme sempre és un fet social; fins i tot quan viatgem sols ens relacionem amb nosaltres mateixos. 

La indústria turística està organitzada per a resoldre la connexió entre objectes i subjectes. Els subjectes (turistes) es relacionen amb els objectes del lloc (monuments, empreses, productes...). I tota la lògica de l'enginyeria turística intenta resoldre la relació entre subjectes i objectes. De les oficines de turisme a la senyalització, de les apps als prescriptors o les guies, el turisme ha estat un intent d'apropar aquests elements locals a la mirada curiosa dels visitants.

El turisme que ve serà sobretot una connexió entre subjectes. La nova enginyeria turística s'ha d'ocupar de relacionar primer els turistes amb els residents, segon els turistes entre ells i tercer els turistes amb els ciutadans mòbils. Connectar persones, afavorir interaccions, crear entorns que facilitin l'intercanvi d'experiències, de mirades, de relats. Reconvertir el turisme en un fet social, en el que es creen aquells instants màgics de contacte entre dos universos personals allunyats. 

La gran aventura del turisme que ve és re-construir el Turisme 1S, el turisme social. 


05/03/2015 - La escandalosa cobertura mediática en España del gobierno Syriza

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 5 de marzo de 2015.

Este artículo critica el enorme sesgo conservador y neoliberal de los mayores medios de información en España, que alcanza niveles asfixiantes en los fórums económicos. Su cobertura de las negociaciones con Syriza en el caso del rescate es un claro ejemplo de ello.


05/03/2015 - Propostes per una Marea Blanca o de Salut de Catalunya

angelsmcastells:

Perque cal donar a la Marea Blanca la màxima difusió alternativa, doncs no sortirà a TV3 mentre no sigui plural ni de totes….

Originally posted on Dempeus per la salut pública:

Dissabte 28 de febrer de 2015. Més de 300 persones en representació pròpia i de desenes d’entitats ens vam reunir, debatre i APROVAR la Constitució d’una saludable i necessària MAREA BLANCA a Catalunya.

Aquí adjunto, un primer document amb les Propostes sobre el seu caràcter que vaig tenir l’honor de presentar a l’Assemblea reunida al Paranimf de la Facultat de Medicina de la UB, a l’Hospital Clínic de Barcelona.

Propostes per una  Marea Blanca o de Salut de Catalunya

Antecedents:

Plegats, disposem d’una ampla experiència d’austericidis en salut, de retallades, de mercantilització, d’agressions frontals contra la sanitat i salut publiques. Però també de lluites en defensa del caràcter públic, del manteniment dels serveis, dels llocs de treball, de la dignitat i qualitat assistencial.

Disposem també d’uns valors  de base amb el document:  Programa per un Servei Nacional de Salut a Catalunya. Un sistema al que aspirem, de caràcter públic…

View original 948 more words



05/03/2015 - Día 4 de marzo. Plan de Derechos Humanos.

Para mañana se ha convocado la Comisión de Asuntos Exteriores. En esta reunión discutiremos una moción que presenté el 11 de abril de 2014 en la que insto al gobierno a que evalúe la implantación, el cumplimiento y el desarrollo de las medidas contenidas en el I Plan de Derechos Humanos (2008-2012), aprobado en la anterior legislatura. En el Congreso ya fueron aprobadas mociones similares presentadas por PNV (febrero de 2012) y posteriormente otra similar de UpyD. En febrero de 2014, 106 entidades pedían al Gobierno cumplir con los mandatos parlamentarios. Hasta la fecha, el gobierno de Mariano Rajoy ha hecho caso omiso, a pesar de ser un compromiso internacional de España. Recomiendo leer el artículo de Fernando Rey en el diario El País de 20 de febrero de este año, titulado “Tomarse los derechos humanos en serio”.

Como la comisión se reúne a las 9.30 h, salgo hoy para Madrid en el AVE, billete número 7297000519118.



04/03/2015 - Noam Chomsky: By Opposing Iran Nuclear Deal, Israel’s Goal Isn’t Survival – It’s Regional Dominance

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


04/03/2015 - Día 3 de marzo. Plan de Derechos Humanos / Puig Antich.

Para mañana se ha convocado la Comisión de Asuntos Exteriores. En esta reunión discutiremos una moción que presenté el 11 de abril de 2014 en la que insto al gobierno a que evalúe la implantación, el cumplimiento y el desarrollo de las medidas contenidas en el I Plan de Derechos Humanos (2008-2012), aprobado en la anterior legislatura. En el Congreso ya fueron aprobadas mociones similares presentadas por PNV (febrero de 2012) y posteriormente otra similar de UpyD. En febrero de 2014, 106 entidades pedían al Gobierno cumplir con los mandatos parlamentarios. Hasta la fecha, el gobierno de Mariano Rajoy ha hecho caso omiso, a pesar de ser un compromiso internacional de España. Recomiendo leer el artículo de Fernando Rey en el diario El País de 20 de febrero de este año, titulado “Tomarse los derechos humanos en serio”.

Como la comisión se reúne a las 9.30 h, salgo hoy para Madrid en el AVE, billete número 7297000519118.

 

Salvador Puig Antich

Ayer se cumplieron 41 años de la ejecución de Salvador Puig Antich. En 1973, junto con otros compañeros y compañeras de la Facultad de Medicina y la Escuela de Enfermería del Hospital Clínic, habíamos organizado un pequeño grupo de ideología libertaria. Nuestra misión era, básicamente, realizar acciones directas, buscar desesperadamente contactos con otros grupos y maldecir a los comunistas. La ejecución de Salvador me provocó una profunda rabia. Lo viví como un vil asesinato de un inocente. Y me hizo reflexionar sobre el sentido y el uso de la violencia, algo en lo que hasta aquel momento no había pensado, ya fueran las pistolas del MIL o las barras de hierro y los molotovs que llevábamos. En el PSUC descubrí un pensamiento más racional sobre el significado de la violencia política. Hablando del PSUC, corrió la noticia de que “el Partido” había dado órdenes de desentenderse del caso Puig Antich. Se criticaba la pasividad de los comunistas antes y después de la ejecución. Yo era el primero en creérmelo y en echar en cara a la gente del PSUC su pasividad. Cuando accedí a la dirección del PSUC, pregunté en repetidas ocasiones a los dirigentes de aquella época y siempre negaron que se hubiera dado esta consigna. Se lo pregunté a Santiago Carrillo y me respondió lo mismo. A pesar de estas negativas, no recuerdo que ni durante el juicio a Puig Antich, ni con la sentencia de muerte, ni después de la ejecución, el PSUC se hubiera volcado como correspondía.

 

 

 



03/03/2015 - Día 2 de marzo. Y Romeva nos amargó el día.

Una semana normal de un parlamentario se puede resumir así: los lunes, participación en los órganos de dirección. Los martes, miércoles y jueves, trabajo institucional. Y los viernes, dedicados a la circunscripción en la que has sido elegido. Los fines de semana, actos mil.

Al ser hoy lunes, me han convocado a la reunión del Nucli de Coordinació Ampliat. ¿Qué es el Nucli Ampliat? Es el núcleo dirigente más los “seniors”, que somos convocados de vez en cuando para dar nuestra opinión. La valoración de la Convención Nacional celebrada el fin de semana ocupa buena parte de nuestro tiempo. El balance compartido es positivo. En un proceso participativo y con una fuerte implicación de la militancia, hemos conseguido fijar unos objetivos nacionales y su hoja de ruta. Y lo hemos logrado con el apoyo de una amplia y plural mayoría. Por la tarde, leo en la red que Raül Romeva se da de baja de ICV por no compartir los acuerdos de la Convención. Pues ya está; gracias por tu trabajo, Raül, y mucha suerte en el futuro.



03/03/2015 - Avís per la gent més jove: ensenyament i salut, una mateixa lluita!

Els companys i companyes de la revista Jovent m’han publicat aquestes reflexions que voldria compartir:

Com si d’una mena de divisió de l’activisme social es tractés, els joves i les noies són molt més actius en la defensa de l’educació pública i en contra de les reformes universitàries classistes que no pas en les lluites per la defensa de la salut pública. Sembla del tot lògic perquè viuen de manera quotidiana, i durant moltes hores al dia, les barrabassades del ministre Wert o la precarització a escoles i instituts. Les retallades han afectat la qualitat de la seva formació i és, doncs, massa comprensible que aquest sigui el seu camp d’acció prioritari

“La joventut té més motius que ningú per comprometre’s en la lluita per la salut pública”

Tanmateix, si anem una mica més enllà, crec que la joventut té més motius que ningú per comprometre’s en la lluita per la salut pública. I aquests en serien, esquemàticament, alguns dels punts clau:

1. Els determinants de la salut que afecten la joventut són els pitjors: altes taxes de fracàs escolar, taxes d’atur per a menors de 25 anys superiors al 51%, manca d’accés al subsidi d’atur per la impossibilitat massa generalitzada d’haver pogut tenir abans una primera feina amb drets, salaris de pobresa (quan s’aconsegueixen) que fan impossible una vida independent, i degradació de les condicions d’habitatge (no són sols els desnonaments, també la pobresa energètica i l’estat d’abandonament de barris populars afecten la majoria de joves, i fan impossible aconseguir un habitatge propi…). I tot plegat s’ajunta en una trampa difícil de superar per aconseguir autonomia i elaborar un projecte de vida fora de la família. És a dir, seguint la definició del Congrés de Metges i Biòlegs Catalans a Perpinyà de l’any 1976: viure la salut com un estat d’autonomia personal que permet també ser feliç.

2. Al mateix temps, el sistema sanitari, que juntament amb el d’ensenyament són els dos pilars fonamentals de les polítiques socials de l’Estat, és atacat per les polítiques d’austericidi, responent a les mateixes causes que afecten l’educació: privatització, privilegis injustos per a les elits que deixen sense l’imprescindible a la majoria, mercantilització dels seus valors en el vessant ideològic i de funcionament. El que havia de ser un exercici de professionals amb vocació (tant l’ensenyament com la sanitat) es converteix en una carrera competitiva per la supervivència de qui hi treballa, fent impossible el tracte humà, tancant els ulls al bulling i malmetent l’atenció que requereixen la cura i la formació per a la població més jove.

3. Pel que fa en concret a la sanitat, que hauria de vetllar per evitar, amb accions preventives abans que res, que el deteriorament dels determinants de la salut acabi fent-se evident en malalties de tot tipus entre els joves (entre les quals les mentals, les infectocontagioses, les drogodependències i els desordres nutricionals), acaba per amenaçar el dret de les noies i dones a decidir sobre el seu cos, i tanca els serveis d’atenció sexual, afectiva i reproductiva, i la necessària posada al dia de la detecció i l’ajuda a la violència de gènere entre els i les més joves.

Els joves i les noies han de saber que el Sistema Nacional de Salut contra el qual ara s’han conxorxat PP i CiU per destruir va ser una victòria important de les lluites dels anys 70 i 80, i que en aquells anys es varen donar els primers passos cap a la universalització del sistema sanitari. Una tendència a la universalitat de l’atenció i a la dignificació de la ciutadania que va destruir de forma indigna la ministra d’infausta memòria Ana Mato, proposant el Real Decreto-Ley 16/2012, que va modificar radicalment el règim del dret a la salut a l’Estat. Aquesta llei, que tenia també com a punt de mira les persones joves que no haguessin aconseguit cap feina, ja ha costat la vida de persones migrades con Alpha Pam (una mort del tot evitable amb atenció sanitària adient), dóna tota la credibilitat a l’afirmació que les polítiques austericides i neoliberals maten… de manera literal.

“Les polítiques austericides i neoliberals maten… de manera literal”

 

Crec que ara que es juga a la confusió social i nacional, i massa sovint es mal interpreta el que és la sobirania dels pobles,  els joves i les noies tenen molt a dir en com construir un futur en què la salut s’entengui  de manera semblant a com es va fer a la Conferència de Bangladesh, amb tota la riquesa de matisos de l’anàlisi política, de gènere i de classe, cridant amb encert i de forma lúcida a la reflexió i a l’acció:

«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica

Com diria el poeta, queda molt (o tot) per fer encara…

 

Àngels Martínez i Castells @angelsmcastells
Dempeus per la Salut Pública @dempeus



02/03/2015 - The Super Rich and Us – BBC Documentary 2015 – Rich People vs Poor People – Episode 2

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


01/03/2015 - Enhorabona per la SALUT! S’ha creat la #MareaBlancaCAT

imageFa poc més de sis anys de la presentació pública de Dempeus (com molt bé va recordar el company Toni Barbarà) i l’aniversari coincideix amb l’acte que  la Plataforma Ciutadana Pel Dret a la Salut (PDS), el grup impulsor del Parlament Ciutadà (PMC) i el nucli del Clínic del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC-Clínic) varen convocar una sessió del Parlament Ciutadà dedicada a la Salut i el Sistema Sanitari de Catalunya.

EL Parlament Ciutadà va aprovar, com podeu veure a la foto, la creació de la Marea Blanca de Catalunya en defensa del Dret a la Salut. Existeix un vídeo de sicom.cat de tota la sessió del que us recomano, en especial, la Declaració Final, i per anar obrint boca, llegir abans una bona crònica de tot plegar iaquí gràcies a en Siscu Baiges.

D’entre les diverses associacions que varen omplir El paranimf de la Facultat de Medicina de la UB (Hospital Clínic), dues de les més noves varen ser les Plataformes d’Afectats per l’Hepatitiis C de Girona i Barcelona. Aquesta darrera es va presentar amb la intervenció que reprodueixo tot seguit, amb la seguretat de que per la seva determinació, la força que aportaran a la Marea Blanca de Catalunya i la justesa de les seves reivindicacions, aconseguiran guanyar i demostrar que, en salut, també guanyem batalles, mentre esperem fer fóra la Màfia de tots els serveis públics.

“Som la PLAFHC Bcn i ens estem organitzant per aconseguir JA el millor tractament per A TOTES les persones afectades per Hepatitis C

Què volem dir amb el “millor tractament”?
Aconseguir la dispensació de medicaments d’última generació lliures d’interferó (o sigui amb els menors efectes secundaris possibles), amb el més alt percentatge de curació, a preus raonables per a les arques publiques. I per a totes les persones, sigui quina sigui la fase en què es trobin, establint una prioritat ABSOLUTA I URGENT per F4, F3, pretransplantats i trasplantats.
-L’ hepatitis C és anomenada la malaltia silenciosa, perquè gran part de la població que la pateix, no ho sap, a causa de l’avanç asimptomàtic que te fins a ser detectada.
-També ha estat una malaltia silenciada, per la societat en general i pel propi col•lectiu per evitar l’estigma i el rebuig social que signifiquen les malalties infeccioses. I per a la resignació a la qual ens acollíem per les poques possibilitats de cura que hi havia.
-Però actualment la HC és una malaltia que es pot eradicar i ja no ens resignem a seguir callats ni a patir ni a morir.

-Volem reclamar a totes les administracions competents els següents punts:
-Aplicar amb la màxima celeritat l’accés als nous fàrmacs aprovats recentment en l’àmbit europeu.
-Creació d’un registre d’afectats que reflecteixi fidelment el panorama actual per poder aplicar mesures eficaces i reals.
-Respecte cap als pacients i els seus drets a ser informats del seu estat i de tots els detalls sobre els diferents tractaments i el que signifiquen. A respectar la seva decisions en relació als tractaments més adients.
Reclamem també més visibilitat i recursos a tots els nivells, accessibilitat a diagnosis ràpides i gratuïtes, així com més informació i campanyes de sensibilització per a la població.

L’aplicació del tractament a totes les persones afectades és una mesura de prevenció per evitar nous contagis i, a la llarga, un estalvi de la despesa pública sanitària.
I el més important, evitar més dolor i desesperació a totes les afectades i les seves famílies. No volem esperar a tenir danys irreversibles, com cirrosi o càncer hepàtic, o haver d’arribar a fases de fibrosi altes perquè ens concedeixin un tractament.
La detecció precoç serà la clau de l’èxit de la seva curació i desaparició, com ho és en qualsevol malaltia.

Tot això ens porta a lluitar pel nostre dret a la salut i en defensa del sistema públic sanitari, denunciant l’actual situació problemàtica de retallades i privatitzacions .
Volem condemnar l’opacitat i el ball de xifres de les dades oficials, les mentides interessades dels responsables polítics agreujades pel període pre electoral, així com La confrontació entre el dret de totes a la salut pública i els interessos de la indústria farmacèutica en connivència amb els governs. Això, no només afecta els medicaments de l’hepatitis C, sinó als de totes les malalties, convertint en mercantilisme la salut de totes nosaltres.

Aquest mercat en el que han convertit la gestió de la nostra salut, on priven els beneficis econòmics i la especulació farmacèutica , fa que un pacient crònic sigui més rendible i desitjable econòmicament que una persona sana. De forma que aquets perversa visió de la sanitat comporta un transvasament continu de diners públics cap a les empreses privades.

Davant de tot això pensem que la millor manera d’afrontar aquests problemes és la col•laboració i unió entre el personal sanitari, usuaris i població en general, com aquí i ara estem construint.

Agrair a tots els col•lectius aquí presents la seva lluita i la solidaritat que han mostrat cap a nosaltres:
Totes unides, defensarem el nostre dret a la salut, un dret de tot el poble.”

Per una salut, publica, universal i de qualitat.



27/02/2015 - The Super Rich and Us – BBC Documentary 2015 – Rich People vs Poor People – Episode 1

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


27/02/2015 - Pla Juncker i la mare que els va…

IMG_0412 (3)

Es veu que hi ha un pla de la UE per finançar grans obres públiques. Ja és delictiu que porti el nom de la persona que hauria de defensar els drets dels europeus i en comptes d’això defensa els drets de les multinacionals a no pagar impostos utilitzant Luxemburg de paradís fiscal. Què en podem esperar d’un individu com aquest?

A veure, per què jo he de finançar i pagar la MAT? Si unes empreses elèctriques volen comprar i vendre energia i per aquesta raó necessiten estar més connectades perquè no es paguen i es financen les línies elles? A més, si a França es poden fer soterrades i a Collserola probablement també, per què en d’altres indrets de Catalunya han d’anar trinxant el paisatge? Un dels arguments més delirants és que així, amb empreses elèctriques interconnectades, l’energia serà més barata! Em rebolco per terra de l’atac de riure i de cabreig. Tindran cara dura! Cada pas en la concentració energètica ha significat més monopolis i, és clar, augments abusius de preus. S’estudia aquest efecte a primer d’econòmiques.

Crec que ens hauríem d’oposar frontalment a finançar unes obres que només serveixen per crear monopolis i per fer-nos cada dia més dependents de cada vegada menys gent. Trobo normal que hi hagi plans d’inversions europees. El que trobo totalment inacceptable és que els beneficiaris no siguin els governs sinó que aquests facin de delegats de les multinacionals i presentin projectes d’empreses com Endesa, Vodafone o Telefònica.

Tothom s’ha begut l’enteniment? O sigui, empreses que amb artificis fiscals no paguen impostos estan fent negocis amb els clients europeus. A més, amb molt de desvergonyiment utilitzen finançament públic per les seves inversions amb unes condicions immillorables que ja voldrien les Pimes. Això quan no se’ls garanteix que si les inversions van malament ja els tornarem els diners amb els impostos.

El darrer cas. Donarem 275 milions d’euros, és a dir, 45.000.000.000 de pessetes a Cedinsa, empresa participada pel Santander, Bankia, CaixaBank, BBVA, Catalunya Bank i ICO. Com que no passen els cotxes que volien per l’autovia Vic-Ripoll, doncs a pagar la Generalitat. O pitjor: ja sabien que no hi passarien cotxes? Algú s’ha enriquit fent les obres i algú s’està enriquint finançant-les. Això sí, no obrirem els quiròfans tancats per les retallades perquè no hi ha diners. I els de l’hepatitis C que s’esperin. 11.000 catalans que amb aquests diners es podrien curar. Necessitem governs que representin al poble, no les multinacionals.



25/02/2015 - Lo que no se dice sobre las negociaciones con Syriza

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 25 de febrero de 2015.

Este artículo presenta información ignorada por los mayores medios de comunicación en España que indica que a pesar del enorme desequilibrio de fuerzas entre Alemania y sus aliados por un lado, y el gobierno de Syriza por otro, este último consiguió unas concesiones que inician la posibilidad de un cambio tanto en Grecia como en Europa, agotada por las políticas de austeridad que han tenido un impacto nefasto para el biestestar de las poblaciones.


25/02/2015 - Alberto Garzón denuncia, propone y calla a Rajoy en el #DEN2015

Alberto-GarzonLa mayoría de periodistas, comentaristas y aficionados parecen no poder alejarse del viejo esquema bipartidista y se limitan a jibarizar el debate del Estado de la estafa de la nación (que no es) al enfrentamiento entre Rajoy y Sánchez. Encuestan sobre quien “ha ganado” -como si de un mero ejercicio de oratoria se tratara-  destacan errores y destemplanzas y nos encierran, por tanto y queriendo o sin querer, en una mini-política que ya se demostró desde el 2011 que nos quedaba absurdamente estrecha. Tanto, tan pequeña y limitadora, que el grito de “No nos representan” fue el primer rasgón liberador en una levita (o camisa de fuerza, según se mire) que ya era festín de las polillas.

celia candy crashAyer, en el Debate y de entre las filas de Izquierda Unida, destacó la voz de un joven de 29 años, comunista, que no leía su discurso, que recordaba frente a la macroeconomía -que tanto tiene de metafísica-  a los niños sin pediatra ni médico de familia y a la juventud que ha tenido que emigrar… No hace falta que les explique nada sosbre una precariedad denunciada por Garzón, ni la pobreza energética, ni cómo se ha regalado lo imprescinidble a quienes lo tienen todo, porque pueden oírlo ustedes mismos-

Y no se pierdan el final del primer video. Alberto Garzón no habla sólo de sí mismo ni se despide de Rajoy a título personal. Todas las personas que vivimos la rebelión y la insumisión, el hastío y la rabia ante tanta corrupción y prepotencia, vamos a conseguir que éste sea el último debate en el que el PP esté en el gobierno. A ellos les deseamos mucha suerte en sus juegos de Candy Crash-… especialmente en el ámbito más privado de sus vidas…. Para nosotros nos reservamos y queda en alto la promesa cierta de SALUD y REPÜBLICA.



24/02/2015 - Día 24 de febrero. Verds d’Andorra.

Participo en la campaña electoral de Andorra dando apoyo a la candidatura de la coalición “Junts”, integrada por PSA, Verds, Iniciativa Ciutadana e independientes. He participado de la mano de Els Verds d’Andorra, partido hermano, encuadrado en el Partido Verde Europeo.

Los Verdes andorranos son un partido de reciente fundación, en 2003, y muy activo desde sus inicios. Un partido que se reconoce de la corriente ecosocialista o de la izquierda verde. Una organización que actúa en una realidad política, como la andorrana, muy complicada. Andorra es un país que cuenta con una reciente Constitución, y está tutelado por dos copríncipes, que son quienes firman las leyes aprobadas por su parlamento. En el caso del copríncipe francés, el presidente de la República Francesa, ningún problema. Donde sí lo hay es por parte del otro copríncipe, el obispo de la Seu d’Urgell, que no firmó la ley del divorcio y ha amenazado con oponerse a una posible ley del aborto. La Iglesia, como siempre, entrometiéndose en la soberanía de un parlamento. Andorra es un pequeño país de casi 80.000 habitantes, de los que solo pueden votar una cuarta parte; el resto, al no tener la nacionalidad andorrana, no pueden. Se precisan 20 años de residencia para optar a la ciudadanía. Es también un país con un sistema financiero, 20% de su PIB, poco transparente. Con pocos derechos civiles, sociales y laborales. Y con un territorio muy castigado. Els Verds y la coalición “Junts”, a los que deseo mucha suerte, tienen mucho trabajo por delante. Estuvo nevando todo el día.



24/02/2015 - Alemania notó los recortes, pero no le llega ni a la rodilla a lo de España

El Profesor Navarro aconseja la visión de este documental.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


23/02/2015 - Sessió del Parlament Ciutadà: Salut i sistema sanitari a Catalunya

Originally posted on Dempeus per la salut pública:

Pel dret a decidir,  també, la
nostra salut

28 febrer 2015 – 10 a 14 h Facultat de Medicina de la UB
(paranimf del Clínic)

Benvolguda, benvolgut,

La plataforma ciutadana Pel Dret a la Salut (PDS), el grup impulsor del Parlament Ciutadà (PMC) i el nucli del Clínic del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC-Clínic), us convidem a participar a la sessió que tindrà lloc el proper dissabte 28 de febrer al paranimf de la Facultat de Medicina de la UB (Clínic).

Aquesta sessió del Parlament Ciutadà acomplirà la doble funció de ser un espai de debat, confluència i cooperació, i un instrument d’empoderament i acció política de la ciutadania.

Som la ciutadania qui hem de decidir quines són les nostres necessitats i prioritats en l’àmbit de la salut i el sistema sanitari. Amb aquest objectiu, més de 40 entitats ja han donat suport al manifest Pel dret a…

View original 276 more words



23/02/2015 - Playing with Fire? A Debate on U.S. Arming Ukraine & NATO Expansion to Russia’s Border

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


20/02/2015 - La cara de Karl Marx

foto

Llegeixo que Enron tenia 632 filials opaques. És a dir, empreses creades per Enron però que no sortien a les auditories. Tot era fals. L’auditora de l’empresa també era corrupta, ja que rebia massa diners com per explicar la veritat. Llavors, en aquestes condicions, quant valia una acció? Com podia saber un inversor si ho feia bé o malament, si era arriscat o no ho era? No ho podia saber. Això passava a finals de l’any 2001. Només anticipava la crisi de l’any 2007.

El més fotut és que des d’aquells dies fins a la crisi del 2007 i fins ara no s’han canviat les regles de joc. El món és un gran casino on les cartes estan marcades, tots els jugadors fan trampes i les lleis, els policies i els jutges que hi haurien de posar seny resulta que formen part del sistema trampós. És evident que això ja no és el mode de producció capitalista, és una altra cosa. Té un nom: màfia. Vista l’evidència que tot és una enganyifa, per què no ens inventem un sistema nou de fer pagar impostos a les empreses? Com sabeu, hi ha molts logos a les etiquetes dels productes. Per exemple, les empreses d’apostes per Internet, s’ha pactat que les que paguen alguna cosa a Hisenda -no sé si molt o poc- puguin posar la bandera espanyola amb la inscripció “juego seguro”. Si es tracta de productes ecològics hi ha un arbre, si és paper reciclat, una mena de triangle amb fletxes.

I si posem un logo nou als productes? Es tractaria d’un logotip per a les empreses que tenen responsabilitat cívica i paguen els impostos que toquen. Així, quan anem a comprar podríem triar entre comprar llet a una empresa que contribueix a l’estat de benestar, o a una altra que evadeix els impostos a Luxemburg, pàtria del nostre President bandarra Jean Claude Juncker, i a qui se li’n refoten les pensions dels nostres avis, per exemple. Proposo un logo copiat del que va fer Podem. Aquí podríem posar la cara de Karl Marx. Si l’empresa a més de pagar el que toca dóna diners a causes cíviques, llavors podria posar al costat la d’Engels. Si, a més, és una cooperativa, llavors hi podria afegir la de Dolores Ibárruri, la Pasionaria.

Per contra, a les empreses que no paguen res a Hisenda, perquè diuen que perden diners a Espanya -en realitat tot ho defrauden- per exemple Apple o Google, els obligaria a posar la cara d’un neoliberal com Sala Martín, així amb les seves horteres americanes ho veuríem d’una hora lluny. I compraríem una altra cosa.

Per cert, no té massa a veure, però us heu fixat en la cara d’indocumentat, psicòpata i analfabet emocional que fa el president de l’Eurogrup Jeroen Dijsselbloem? Algú li hauria de dir que tan poca empatia és senyal de patologia no diagnosticada. I que hi ha psiquiatres que ho tracten.