Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

17/02/2017 - La escandalosa complicidad de la banca privada y el estado: el caso de las cláusulas suelo

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 17 de febrero de 2017.

Este artículo hace una crítica de la complicidad existente entre la banca privada y el Estado, complicidad que alcanza su mayor desarrollo en el comportamiento del Banco de España, que comparte responsabilidad por el escándalo de las cláusulas suelo (inexistentes en la mayoría de países a los dos lados del Atlántico Norte), que benefician a la banca a costa de los usuarios del sistema financiero.


17/02/2017 - Securitas Direct: totes les claus

img_5313

Des de fa uns mesos, una companyia de seguretat, Securitas Direct, està fent una impressionant campanya als mitjans de comunicació que m’ha deixat esmaperdut. En un dels espots més freqüents expliquen que «Gracias a la tecnología Shocksensor, el sensor de apertura de nuestra alarma es capaz de detectar al ladrón antes de que entre». Sensacional. O sigui que tenen un sistema que permet detectar el lladre abans que aquest entri a casa teva. Bestial! He fet una tasca de documentació intensa, com no pot ser d’altra manera en el Diari de Girona, i ara en exclusiva mundial us ho explico. Aquest tipus d’empresa, per la seva pròpia activitat, no són massa fàcils de sortejar i no m’ho ha posat fàcil. La primera pregunta que m’he fet és què carai és el «Shocksensor»? La segona és com poden saber que un lladre entrarà abans que entri?

Hi ha diverses possibilitats. La primera és que al lloc on hi ha l’alarma hi hagi també un altaveu intel·ligent i quan veu una persona a prop de la casa li pregunti: «Escolti, vostè és un lladre?». Si el lladre és un ciutadà honest, llavors contestarà: «Sí, sóc un lladre», per la qual cosa tot seguit s’activa un dispositiu pel qual l’empresa envia dos segurates a la casa, mentre arriba la policia i detenen el lladre. La segona possibilitat és que als lladres catalans els posin un xip a sota la pell del braç i quan passin a prop d’un sistema d’alarma el «shocksensor» rebi un senyal i aquest a la seu central i d’aquesta… Hi ha una tercera possibilitat i és que l’alarma consisteixi en realitat en un dispositiu que quan veu un individu o indivídua prop de la casa, surti automàticament un esprai i ruixi la cara del lladre amb una droga de la veritat, en realitat es tracta de sedants i hipnòtics que alteren i embrollen el cap. Un cop ruixat es posa en marxa la primera possibilitat que hem detallat, un altaveu pregunta: «Ets un lladre que vols entrar a casa meva?». El lladre encara que sigui un cràpula respondrà la veritat per l’efecte de la droga: «Si sóc un lladre que vol entrar a robar». Llavors el «shocksensor» envia el senyal a la seu social de l’empresa i… La quarta possibilitat és que pot passar també que el «shocksensor» detecti un lladre per la indumentària: sastre de Londres, sabates italianes fetes a mida i mitjons d’un sol ús. Un cop detectat el lladre, el dispositiu ho té fotut, ja que aquest tipus de lladre no cal que entri a casa per robar-te, ho fa directament del teu compte corrent, se’n diuen banquers, per exemple, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Rodrigo Rato o Luis M. Linde. I llavors a qui avises? El «shocksensor» té un shock, d’aquí el nom i es col·lapsa.



14/02/2017 - La desinformación y manipulación de los medios sobre Vistalegre

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Público” en el diario PÚBLICO, 14 de febrero de 2017.

Este artículo es una crítica a la sistemática mentira y manipulación que los grandes medios de información del país utilizaron en su cobertura de la asamblea de Podemos en Vistalegre, contrastando lo que ocurrió en aquel congreso con la manera como lo presentaron los grandes medios.


14/02/2017 - Entrevista a Pablo Iglesias en el programa “Hoy por Hoy” de la Cadena SER

El Profesor Navarro recomienda la audición de este segmento de radio, 10 de febrero de 2017.

Para escuchar el segmento tienen que acceder a este enlace.


14/02/2017 - Crònica del diari de dissabte

img_4909-2b

De tipus de crònica n’hi ha  moltes. Crònica rosa, esportiva, costumista, etc. Avui intentaré fer la crònica de Diari de Sabadell del proppassat dissabte. Quina ximpleria, podeu pensar. Bé mireu-ho des d’un altre punta de vista, millor fer la crònica del diari del dissabte que cremar contenidors o atropellar velletes per les cantonades.
Veig que els Ferrocarrils de la Generalitat posaran ascensors, escales mecàniques i validadores que falten a la parada del Passeig. Els responsables d’aquesta obra deuen ser uns cracs, van posar-hi tres validadores i ara s’han adonat que en calen més. Brillants! On han estudiat la carrera? Quan la van inaugurar, vaig escriure: “Busques la T-10 i t’adones que hi ha poques màquines de validar com si aquesta fos una estació de Sant Llorenç Savall”. Potser tindran raó els postmoderns i és que, vist el que fan els que en saben, que facin les coses els que no en saben. Hi posaran les escales mecàniques que falten i un altre ascensor. Es veu que se’ls van acabar els diners. No entenc però que si et gastes 400 milions d’euros, et vingui d’un ascensor. Veig que han posat una pantalla on s’anuncien els horaris dels trens un tram més amunt, no la podríem posar a dalt de tot? I per últim tenim un lavabo clandestí, no en podrien posar dos o tres més?

Veig que s’acaba la 1a fase d’urbanització de l’entorn de l’estació de Can Feu. Molt bé, no sé per què ara tot ho fem per fases de manera que no saps mai quan acabaran. No seria millor fer-ho de cop? Per exemple a l’Avinguda Tarradellas encara no hi han plantat cap arbre, trigarem un any més? Potser triguen tant perquè a Gràcia hi viuen molts regidors del govern i a Plaça Espanya no.

Comencen les obres de RENFE centre, al·leluia, al·leluia. Per una escala mecànica han trigat 15 anys! En això la Generalitat guanya per pallissa al Govern Central: uns 15 anys, els altres quatre mesos.

Estaria bé que mentre esperen que RENFE faci alguna cosa, la Casa del Comú i la Generalitat repensin l’estació d’autobusos, on l’antiga estació faci d’aixopluc i on la pantalla digui per quina via passen els autobusos. Cal senyalitzar a les columnes amb les poblacions i els horaris de transport públic interurbà. Veiem que els del PSC local han trigat quasi tant com la RENFE en decidir dotar-se d’un executiva local escollida pels militants.
Llegeixo que es faran classes de conversa en anglès als instituts locals. Es faran sis hores per setmana a 12 instituts públics. Pensareu que tinc un esperit crític massa acusat però no seria millor dedicar tots els esforços a reduir el fracàs escolar que és de més del 25%? Suggereixo que mentre tinguem aquest nivell de fracàs del sistema no parlem més d’excel·lència. Em sembla un sarcasme. I posats a fer classes d’anglès perquè els pocs recursos disponibles no es concentren en un sol institut i s’avalua a mig termini el seu impacte real?

La Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès, protesten per les traves a la regularització. Crec que és un escàndol el que se’ls fa pagar i un escàndol encara més gran que demanin cita a un organisme públic i se’ls doni hora per d’aquí a dos anys. No hauria de dimitir algú? Cal donar la nacionalitat espanyola -o catalana- a tots els que viuen i treballen aquí ja!

Veig que el 85% dels sabadellencs diuen que l’aigua de l’aixeta fa mal gust. El rar és el 15% restant. Potser no beuen aigua? Potser només beuen whisky? Per què CASSA no es planteja la possibilitat de captar aigua de més a prop de millor qualitat i que faci un projecte de millora de l’aigua. Pau Vila es va fer farts de dir-ho. Estic disposat a que em facin pagar a finals d’any 150 euros més, que és el que gasto en ampolles d’aigua.
Llegeixo el magnífic i molt documentat -un rara avis- article de Joan Saumoy comparant les trajectòries d’Artur Mas i de Lluís Companys. No calien ni les conclusions.
Quedo astorat el veure que uns cretins van robar un maletí radioactiu. Els ha costat uns quants dies adonar-se que els més perjudicats podien ser ells mateixos. Llegeixo l’entrevista que Joaquim Martin fa a Antoni Garrell. M’agradaria fer dues petites esmenes a Garrell. La primera és que la proposta de fer “humanitat digitals” la trobo massa agosarada, per a mi és un oxímoron. La segona és que la iniciativa de crear l’ESDI va ser de l’Ajuntament de Sabadell i en concret d’Antoni Farrés. Per cert el mateix diari ens informava que el mateix dia era el vuitè aniversari de la mort del nostre enyorat alcalde. Acabo. Un dia intentaré fer la crònica del diari del proper dissabte.

 



10/02/2017 - Iglesias-Errejón: fals debat polític

img_7881

Vaig llegir el magnífic article de Sergi Pàmies sobre aquests dos personatges a La Vanguardia. Feia un paral·lelisme entre la crisi del PSUC del 1981 i la crisi de Podem. Vaig viure aquella crisi i voldria fer algunes reflexions. De fet vaig militar en la clandestinitat i davant d’aquell aldarull me’n vaig anar a casa. El PSUC poc abans de la legalització comptava amb 11.000 militants, poc després de legalitzat –novembre– arribava a 29.000. En qüestió d’un any i mig, el març de 1982, davallava fins a 5.000 i del 20% de vots al 3%. 24.000 vam optar per la retirada silenciosa.

Molts dirigents no són conscients de les seves responsabilitats davant aquells que els confien la responsabilitat i no s’adonen del mal que infligeixen, no als pretesos enemics, sinó als propis militants, desorientats enmig de conflictes que no entenen. L’any 1981 es produeix la divisió potser més dramàtica del PSUC. Un partit que havia suportat les condicions més dures de la dictadura no va saber, en canvi, dirigir un debat ideològic de forma positiva. Creiem que és una gran injustícia –potser la pitjor– que els dirigents del PSUC van cometre amb els seus fidels militants de base. Josep Xinxó n’és un bon símbol. El sabadellenc que reconstrueix la resistència als anys més durs de la postguerra, que aguanta durant els 40 anys la dictadura sense doblegar-se, abandona el partit el 1982 per culpa dels seus dirigents. Per què aquella divisió? Un sector ens dèiem «euros», un altre s’anomenaven «afganos». I un tercer leninistes. Necessitaria tota la pàgina per explicar per què. Els dirigents dels partits pensen en algun moment en els efectes que tenen les seves accions en aquells a qui deuen la situació de privilegi? Haurien de saber que quan un dirigent fa una petita onada, a mesura que baixa a l’organització, al final hi ha un tsunami que ho arrasa tot. Hi ha, és cert, un debat acadèmic entre ells dos a Podem. Però penso que es confonen en voler-ho convertir en un debat polític. Un error. A més, han de saber que hi ha més dubtes que no pas certeses. Que siguin dos polítics extraordinaris no vol dir que puguin construir sols un partit il·lusionant. No han llegit en cap llibre que el poder afecta a tothom, fins i tot els més desperts? Masa y Poder d’Elías Canetti ho explica.

Un gran partit necessita molts caps, construir un intel·lectual orgànic i no deixar-se endur per la intuïció. Al PSUC hi havia Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez, Jordi Solé, Jordi Borja, Ramon Espasa, José Luis López Bulla, Alfons Carles Comin, Cipriano García, Antoni Farrés, Miquel Núñez, Josep Solé Barberà, Josep Fontana, etc. Alerta! Les il·lusions poden pujar molt ràpidament, però esvair-se tan ràpid com han pujat. Tot depèn de l’encert d’una direcció col·lectiva i amb els millors caps. El que veiem és un debat entre catòlics antics, no entre lliurepensadors. Què haurien de fer, és fàcil: la síntesi.



09/02/2017 - Por qué apoyo a Pablo Iglesias, a Podemos y a Unidos Podemos

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 9 de febrero de 2017.

Este artículo señala la necesidad de aprender de luchas llevadas a cabo por generaciones anteriores que también tuvieron como objetivo establecer una España más justa, más democrática, más solidaria y más plurinacional. Intenta indicar que algunos de los problemas a los que Podemos hace frente han sido también problemas en movimientos político-sociales anteriores, y que a no ser que haya un cambio muy notable, Podemos perdería la capacidad de movilización que es necesaria para un cambio profundo del país.


08/02/2017 - Dues intervencions al Parlament

Avui he fet dues intervencions al Parlament. Aquí en teniu les transcripcions.

  1. Primera intervenció, rèplica a les paraules del president Puigdemont sobre el judici del 9-N

Gràcies, senyora presidenta. La intervenció del president ha obert un torn i un debat que jo crec que és obligat i, francament, no se m’hauria acudit mai fer-ho així, però demano a la presidenta que sigui conscient d’aquest context que s’ha produït i que ens doni a tots el marge per produir el debat que el president volia i atendre així al requeriment democràtic de la cambra. Si em fes falta temps, li demanaria llavors una qüestió d’ordre per allargar-ho una mica més.

Però voldria aprofitar aquesta intervenció per fer evident i fer avinent a la cambra la posició del nostre grup amb respecte del judici que s’està celebrant, que, efectivament, és un espectacle no desitjat, sense precedents i inútil des del punt de vista que més ens ha de preocupar, que és la solució del conflicte, del problema, del repte que tenim entre mans; posin-li vostès la paraula que vulguin. La judicialització és sempre un fracàs de la política. El fracàs d’unes institucions, totes les que hagin estat incapaces de dialogar i d’acordar i de trobar solucions, però el fracàs també d’un govern que en un moment determinat, al meu judici de forma molt errònia, va decidir no complir les resolucions del Tribunal Constitucional. I jo els hi he de dir: ens agradi o no, els membres de l’anterior Govern que estan sent jutjats, no ho estan sent per les seves idees sinó per haver desatès indicacions, resolucions, sentències, del Tribunal Constitucional. I, en efecte, deia el president, amb tota la raó: «No hi ha precedents a altres països d’Europa.» Però és que tampoc hi ha gaires països d’Europa en què els governs desatenguin les resolucions, sentències o indicacions dels seus respectius tribunals constitucionals. I, per tant…, en fi, recordem el context concret: això es produeix per la convocatòria de la consulta del 9-N. Escoltin, aquella consulta, segons el Govern, estava perfectament emparada per la Llei de consultes populars no referendàries. Recordaran que és una llei que el nostre grup va votar, advertint, en tot moment, que no serviria per emparar la consulta que ja estava anunciada, perquè alguns, fora d’aquí, ja havien decidit una data i una doble pregunta encadenada. Per tant, nosaltres podem apel·lar, diguem-ne, a l’autoritat que ens donava haver donat suport a una llei, però al mateix temps dir: «Amb aquesta llei no es pot fer allò que vosaltres voleu fer.»

I nosaltres ho hem dit en diverses ocasions: qui se situa fora de l’estat de dret no pot trobar en nosaltres ni comprensió ni solidaritat. Fixin-se vostès, i ho ha dit la líder de l’oposició, en l’estratègia de la defensa. L’estratègia de la defensa ens diu: «No teníem consciència ni voluntat de desobeir.» Bé, no som nosaltres qui hem de jutjar, serà el Tribunal el que haurà de decidir si això és cert o no i si els fets constituïen delicte o no. A nosaltres ens correspon, president, i li agafem el repte que ens fa…, vostè demana: «Impulsem el diàleg», estem pel diàleg? Vostès, que poden dialogar, dialoguin. Nosaltres, que podem i volem dialogar, dialoguem. Ara, president, m’ha ficat el dit en una nafra, i potser vostè no n’era conscient, però és que el nostre grup en el darrer Ple va proposar una moció en la que es demanava l’activació de tot un seguit de mecanismes de negociació bilateral i vostès, el Grup Popular i la CUP, hi van votar en contra. Per tant, nosaltres seguirem, i ja que ens emplaça, doncs, potser el diputat Ferran Pedret tornarà a plantejar la mateixa moció, a veure si tenim millor sort en una altra ocasió.

Potser no tenim la qualitat democràtica que voldríem, president. I tots som molt conscients que el funcionament de totes les nostres institucions no està a l’excel·lència que voldríem, tampoc aquí, quan s’elaboren lleis de desconnexió fora de la cambra, es diu que són inimpugnables, però que, per si de cas, no s’ensenyen, no fos cas que fossin impugnades. Ara, aquesta qualitat democràtica la destrossaríem si nosaltres persistim en una idea, i és que és lícit pressionar els jutges i que és lícit pressionar i vulnerar l’estat de dret. Jo he de recordar-li, president, que si el que fa aquesta cambra o el que fa el Govern no és legal, senzillament no és democràtic.

Moltes gràcies.

  1. Segona intervenció, pregunta al president

Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, és per seguir el fil del senyor Rabell, si s’aproven esmenes que el Govern no vol, l’únic que queda demostrat és que aquest Govern no té majoria en el Parlament, i ja està.

Però, el que volia dir-li, el que volia preguntar-li té a veure amb les afirmacions de Santiago Vidal. No perquè me les desmenteixi o no, perquè realment a mi m’importa la seva paraula i la seva paraula en seu parlamentària. I per això li pregunto: el seu Govern ha fet, està fent o pensa fer coses fora de la legalitat espanyola per fer avançar el procés independentista?

Torn de rèplica:

President, jo li agraeixo la precisió, però no li puc agrair la completud, perquè jo he dit si ha fet, si està fent o farà res que se separi de la legalitat espanyola. I, miri, el dubte hi és perquè el seu antecessor ens parlava d’astúcies i d’enganyar l’Estat. Ara l’hem escoltat davant d’un tribunal dient que no era conscient d’estar desobeint. Però vostè ha dit: «Faré un referèndum acordat o no.» Acordat no serà. I, per tant, li queda l’altra alternativa. I l’altra alternativa, si no hi ha acord, el referèndum serà il·legal. El seu antecessor diu: «És que jo no era conscient d’estar desobeint, perquè no em van advertir suficientment.» Però a vostè sí.

Aquesta cambra sí, ha estat advertida suficientment pel Tribunal Constitucional des de la declaració de novembre del 2015: vostè sí que sap que si s’aproven lleis fora del marc constitucional el Tribunal les suspendrà automàticament, vostè sí que sap que si vostè signa una convocatòria de referèndum il·legal el Tribunal Constitucional també la suspendrà.

No hi ha una sortida unilateral o il·legal al problema que tenim entre mans i li demano, com ja ho vaig fer en el debat d’investidura, que no situï les institucions catalanes fora de la llei i no juguin també amb la idea de que hi han diverses legalitats. Hi ha una legalitat i el Tribunal Constitucional en darrera instància és el que diu què és legal i què no. No prengui falses dreceres que no porten enlloc o que ens aboquen als tribunals el que hauria de ser una qüestió a resoldre en l’àmbit polític.

És veritat que no hi ha hagut el debat necessari, el diàleg necessari entre governs, però encara que vostè considerés que el Govern del PP no vol ni voldrà dialogar, això no l’habilita a saltar-se la llei. Per això vull que vostè digui a aquesta cambra si està disposat a desobeir el Tribunal Constitucional i a prendre decisions que trenquin amb la legalitat.

I també m’apresso a dir-li, si no troba alternatives a la desobediència o a la legalitat, si no es veu amb cor de fer les coses d’una altra manera, acabi amb aquesta legislatura estèril i convoqui eleccions perquè els catalans puguin decidir el camí a seguir i que aquest Parlament pugui elegir un altre president.

Moltes gràcies.


07/02/2017 - Què cal fer a la Ràdio? (i III)

img_7509-5

Aquesta tercera entrega vol ser propositiva. Abans de contractar un director, un cap d’operacions i un cap de publicitat, era necessari arreglar el sou dels treballadors per baix, ja que estan molt per sota dels de l’Ajuntament. Cal tornar a la programació: “La Caixa de Pandora”, “Esperit de festa” de Jordi Saura i el programa d’entrevistes “De bona pell”. Són un gran patrimoni de la ciutat i caldria penjar-ho a Internet com un formidable arxiu sonor que dóna identitat a la ciutat. Hi trobareu, per exemple, l’entrevista d’una hora al militant de les JSU, Josep Xinxó, ja mort, un dels primers en iniciar la resistència sabadellenca després de l’afusellament de Jaume Girabau l’any 1942.
Seria convenient també tornar a posar “A bona hora” i “Tarda de ràdio”. Recuperar la tertúlia al matí i eliminar-ne els representants dels partits polítics. Crec que caldria substituir-los per periodistes i ciutadans que expressessin la pluralitat d’opcions ideològiques sabadellenques, buscant però que funcionin bé al mitjà radiofònic: per exemple: Josep Mercadé, Núria Aymerich, Jordi de Arriba, Joan Saumoy, Antonio Santamaria, German Palacín, Guillem Fuster, etc. Hi ha d’haver debats entre regidors, de fet ja existia, però barrejar periodistes i regidors em sembla contravenir la informació municipal i l’opinió. No m’imagino a Catalunya Ràdio que els tertulians siguin consellers de la Generalitat

Crec que la nova programació no ha estat una proposta feliç. Les anomenades “càpsules” són un fracàs del relat radiofònic. Els oients habituals de la nostra ràdio estan desorientats i a punt de tirar la tovallola i buscar altres emissores. Diverses persones del meu entorn m’ho han fet saber. A més convindria tornar a posar la veu que identifica des de sempre RS, Jordi Boixaderas, el nostre Constantino Romero, una veu greu i inconfusible imprescindible per les falques corporatives. I també el nostre home del temps Jordi Carbó, també de la Cadena SER a Espanya, tot un signe de qualitat.
L’acomiadament de Manolo Guerrero culmina un seguit de despropòsits. Ha tocat el moll de l’ós de la ràdio. La ràdio no tot són números i funcions, són persones que als darrers mesos han estat sotmeses a una pressió insostenible. No sé com explicar el patiment, hores de son impossibles, medicar-se per aguantar la situació, en fi, coses que són pròpies de la pitjor multinacional però que no ho haurien de ser en una empresa municipal. No entenc per què el govern ha acomiadat Guerrero, tothom sap que ha estat l’ànima de la ràdio i el seu cap tècnic. Tots els que hem passat per la ràdio sabem de la seva entrega i capacitat. Ara que el consell administració ja sap que les raons adduïdes per acomiadar-lo no són certes que acordin readmetre’l i, de passada, tornar a la programació original. Cal rectificar abans que s’ensorri la ràdio. Els 12 regidors d’ERC, UxC i la Crida, no el volen acomiadar. Llavors per què ho deixen fer? Carles Rossinyol del PDEcat té al seu abast redreçar la ràdio. La meitat del mandat és a l’horitzó: quatre mesos. Joan Berlanga i Maties Serracant caldria que se sinceressin entre ells. I si es convoca el consell consultiu i assessor de la ràdio? No es convoca des del 2013. Nomes convoquem consells quan aplaudeixen?

Poc es reflexiona sobre la funció social, cultural i política de la ràdio local. RS és efectivament un instrument, un local, un pressupost, uns professionals, un web i uns programes. La democràcia es fonamenta en moltes coses, però en una ciutat tan gran, 207.000 habitants, no n’hi ha prou amb mètodes com el boca orella. Penso que RS és en ella mateixa un símbol de la identitat sabadellenca. Però juga un paper encara més important: és un gran instrument per tal de reconèixer-nos mútuament. Sense RS no podríem saber de l’existència de tantes associacions, de tantes persones, de tantes activitats, de tantes reflexions, de tantes empreses. És a dir ens ajuda a tenir consciència de comunitat i això és essencial per tenir identitat, pel sabadellenquisme. La radio, i els altres mitjans de comunicació locals, són essencials per la construcció de la ciutat com a república.



06/02/2017 - Entrevista al Profesor Navarro en el programa “Valor afegit” de TV3

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video del programa "Valor afegit" de TV3 en el que se recoge una entrevista al profesor a partir del minuto 15, 1 de febrero de 2017.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


04/02/2017 - Presentación candidatura Podemos Para Todas

El profesor Navarro recomienda el visionado de dos videos de la presentación de la candidatura Podemos Para Todas.

Para ver la intervención del profesor Navarro tienen que acceder a este enlace.

Para ver el video de la presentación entera tienen que acceder a este enlace.


03/02/2017 - Lagarde és mala persona

focs-201

Només pel fet que els darrers tres directors gerents de l´FMI són uns barruts n´hi hauria prou per tancar-lo. Dels tres que recordo, el primer va ser el Dominique Strauss-Kahn, l´home acusat de violació, retenció il·legal…, que se´n va salvar a canvi de diners. Està acusat a més de delictes d´arrel sexual a França. Després va venir el «nostre» Rodrigo Rato, l´home que més car ha sortit a l´hisenda espanyola amb la monumental estafa de Caja Madrid i Bankia. Ara tenim Christine Lagarde, a qui paguem 380.989 euros anuals, lliures d´impostos. La condemnen per negligència per haver regalat 403 milions d´euros de diner públic a Bernard Tapie en un govern socialista de Pierre Bérégovoy, que, per altra banda, en descobrir-se que havia cobrat un milió d´euros il·lícitament es va suïcidar. Devia ser un home decent.
Bé, Lagarde diu ara que a Espanya cal augmentar els impostos indirectes i no els directes. Per beneficiar als rics, és clar. Diu també que als aturats que cobren subsidi –menys de 1.000 euros al mes en el 90% de casos– cal investigar-los perquè efectivament busquin feina. Com si n´hi hagués. Això podríem dir que és acarnissament.
I diu coses que no em puc reprimir de transcriure: «L´alta dualitat del mercat de treball (en especial entre els joves) exacerba la volatilitat, rebaixa la inversió en capital humà i la productivitat i incrementa la desigualtat», la conclusió a què qualsevol arribaria és que cal més treball segur de qualitat per als joves perquè es puguin pagar les pensions del futur. Doncs no vol que hi hagi l´acomiadament encara més barat i que tothom sigui precari i temporal. Si Lagarde fos home diria: con un par!
Després d´obligar-nos a tenir politiques econòmiques ximples, es queixa que a Espanya hi ha molt atur. Donaaaaaa! Finalment, apunta a les finances de les Comunitats Autònomes, com si fossin les culpables del deute públic, que com tothom sap es deu a la imbecil·litat de les receptes del FMI i del rescat als bancs. I sobretot al govern central. Vol acabar sense dir-ho, amb l´educació pública i la sanitat pública.
Aquesta dona pot dormir a la nit sense moltes pastilles? Regala 403 milions de diner públic a Tapie, però vol treure 600 euros a un aturat! Crec que Lagarde ha embogit i no ho sap. Realment no sé com deixem que ens governin persones sense ànima, sense vergonya, sense escrúpols, sense la més mínima empatia amb els desvalguts ni amb la gent normal. No sé què cal fer, tot el que em ve al cap no es pot publicar i a més vindrien els mossos d´esquadra i em detindrien amb raó.



02/02/2017 - Catalunya a la cola de la Europa del Bienestar

En el debate que está teniendo lugar en Catalunya sobre las causas de su subdesarrollo social, no se hace suficiente hincapié en que una de las causas más importantes es el haber sido gobernada por una coalición de un partido liberal (CDC) y un partido cristianodemócrata (UDC) durante la mayor parte del periodo democrático.

A raíz de esto, el blog del profesor Navarro cuelga estas diapositivas, que ya en su día señalaron que tal realidad fue determinante en el retraso social de Catalunya. Dicho documento fue preparado por profesionales ajenos al profesor Navarro que desean permanecer en el anonimato.

Para ver las diapositivas tienen que acceder a este enlace.


02/02/2017 - Las coherencias e incoherencias del independentismo catalán

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 2 de febrero de 2017.

Este artículo cuestiona la estrategia independentista de anteponer la resolución del tema nacional a la resolución del tema social. El artículo señala las consecuencias de tal supuesto.


31/01/2017 - Dades sobre Ràdio Sabadell (II)

p1190455

En el darrer article començàvem a donar dades d’audiència. Una de les afirmacions que es fan de Ràdio Sabadell (RS) és que no l’escolten els joves. Anem a veure-ho. Tots els grups d’edat, excepte dels joves, escolten la ràdio al voltant del 25%. És en part veritat. Però alerta, com també diu l’estudi del GESOP, encarregat per l’actual govern local, és un fenomen no de Ràdio Sabadell sinó de Catalunya. Els joves estan enganxats a les maquinetes. Què hi farem! Però tampoc podem fer el ximple, fer una ràdio per un sector de la població que no ens escoltarà i deixar de banda els que efectivament sí que ens escolten. Per districtes l’audiència està molt ben repartida.

El tema dels horaris és més complex, el problema és la mena de franges que pregunten en l’enquesta: hi ha franges de 4, de 3 i de 2 hores! Es fa difícil arribar a conclusions clares. Cal pensar que, a més, les preguntes mal formulades abonen respostes equívoques. Seria massa llarg d’explicar però fer un programa de 7 a 10, com es fa ara, és un error producte d’una mala interpretació de l’estudi, s’hauria de fer de 8 a 12 com abans. Les hores de màxima audiència eren de 18 a 21 hores i són les hores on fonamentalment s’han liquidat els programes. Per exemple, es pregunta per conceptes genèrics, “música” i “futbol” al mateix temps que per noms de programes. De totes formes ‘A bona hora’ estava molt ben situat i ‘Tarda de ràdio ‘, també. Per què es van liquidar programes que eren escoltats? Per últim, per no fer-me pesat amb les dades, la valoració com a servei públic de la ràdio local és d’un 7,3%. Vol dir alguna cosa.

Quan a l’enquesta es pregunta “Aspectes de millora” òbviament la gent es despista. Als enquestats no se’ls pot preguntar allò que no saben. Veure “Usos i abusos de les enquestes. Vells deliris fascinen la raó” de Salvador Cardús.

En resum la ràdio l’escolten entre 4.000 i 40.000 persones i és molt ben valorada. És el mitjà de comunicació més important de la ciutat, juntament amb el Diari de Sabadell.
RS ha estat i és una enorme escola de periodistes. N’ha sortit Laura Rosel, editora de l’informatiu de més audiència a Catalunya el 14,15 de RAC1, Ricard Ustrell de “El suplement” de Catalunya Ràdio, Ester Muñoz, que va ser la primera productora del programa “a Bona hora”, que aconseguia posar en antena a consellers de la Generalitat i primeres espases polítiques catalanes, ara a “Tot és Possible” de RAC1 i, Aleix Parisé “El Barça juga a RAC1” i “Tu diràs” del cap de setmana, Jordi Cartañà primer conductor del programa “A bona hora” ara a la Cadena SER, Xavier Bundó de “Via lliure” de RAC1, Xavi Pardo, redactor Informatius RAC1, i Xavi Sala, redactor El Món.
Molts d’ells han protestat a la xarxa pel que està passant a la ràdio on van començar. Ricard Ustrell, per exemple, ha escrit: “El meu pare a la ràdio es diu Manolo Guerrero” o “Les explicacions que ha donat fins ara no només han insultat el Manolo Guerrero sinó directament a tots aquells que hem après a fer ràdio amb Ràdio Sabadell.”
A la ràdio, a més, hi ha hagut un voluntariat bestial, hi ha passat gent molt diversa, desenes i desenes de persones, -potser cent-cinquanta?- que sense cobrar, hem mantingut col·laboracions setmanals durant anys.
També corre el rumor que igual es vol liquidar la ràdio per fer una tele. Sense saber-ne els fonaments, crec que és impossible que en l’actual mandat es puguin fer les inversions necessàries a tal fi, ja que seria molt qüestionable atenent que el govern ha dit que hi ha altres prioritats socials. A més la major part d’emissores locals de televisió estan en una crisi paorosa.



31/01/2017 - Lo importante que pasa en Podemos no es lo que aparece en los medios

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico” en el diario PÚBLICO, 31 de enero de 2017.

Este artículo es un intento de incidir en los debates que están ocurriendo dentro de Podemos estos días, resaltando que tales debates, en contra de lo que los medios han acentuado, no son una mera lucha por el poder, sino una muy valiosa contribución en cuanto al futuro de una fuerza política con vocación transformadora. El artículo hace referencia a situaciones similares en otros momentos históricos en otros países, y a su relevancia para el debate.


30/01/2017 - Economic Update: Trumponomics Exposed

El Profesor Navarro recomienda la audición de este segmento de audio.

Para escuchar el segmento tienen que acceder a este enlace.


27/01/2017 - La gran epidèmia que no ens expliquen

copia-de-fulla-retll2

Vaig tenir un dinar molt interessant amb el conseller Antoni Comín. Va ser una conversa molt preocupant. Tot i que mai elevo a pública una conversa privada, per la gravetat del problema he decidit escriure-ho. Sé que el conseller es pot enfadar amb raó.

Resulta que a la conselleria estan molt preocupats amb la quantitat ingent de persones que moren i la quantitat exorbitant que estan enganxades als aparells electrònics: ordinadors, mòbils, tauletes, jocs, etc. Les dades amb què treballen estan extretes d´una consulta general feta als metges de capçalera. Els resultats diuen que hi ha un 43% de persones enganxades a tot allò que hi ha a internet i als jocs. Com més baixa l´edat més enganxats estan. Els serveis de salut mental –encara amaguem la paraula psiquiatria– els diuen que els jocs en línia, les xarxes socials i les aplicacions de tota mena són avui la primera causa de diagnòstic de patologies mentals greus. A més, indiquen, que els pacients comencen a no distingir clarament les persones reals dels avatars i de les identitats –reals o fictícies– de les xarxes. A més, la primera causa d´accidents de cotxe és ja avui el mòbil i és a més la primera causa de mortalitat a Catalunya per sobre dels problemes de cor i el càncer.
La Johns Hopkins University ha fet un estudi de comportament als joves i una de les dades més significatives és aquesta. Es pregunta als joves si quan estan fent l´amor i sona el mòbil per una trucada o per un avís de WhatsApp, l´agafen. Resulta que un 63% de noies l´agafen i un 22% de nois també. Aquest és un senyal inequívoc que estan enganxats patològicament a les tecnologies. No se sap per què, en aquest cas, més les noies que els nois. La Conselleria de Salut no sap com encarar el tema. Creuen que si expliquen la veritat tothom se´ls tirarà a sobre, ja aquest tema és una addicció com qualsevol altra. Un alcohòlic nega fins a l´infinit que no controla el consum d´alcohol, fins i tot reaccionen violentament si algú els ho fa veure. Imagineu la reacció si el conseller explica aquesta gran epidèmia social. La realitat és que no s´atreveixen a dir res. Fins i tot els pediatres estan espantats. Tendirem a tenir ciutadans sense cap mena d´empatia.

Bé, seré honest. No vaig dinar amb el conseller Antoni Comín, òbviament té altre feina aquests dies. Però, oi que sembla versemblant? Per cert, l´estudi de la Johns Hopkins University en una nota posterior penjada a internet explica que les noies quan els sona el mòbil ja fa hores que han desconnectat del tòtil que s´estan tirant. Per aquesta raó es distreuen amb el mòbil. Lògic.



25/01/2017 - Pregunta al president

Enllaç al vídeo

Text original de la pregunta:

Senyor President, quina és la seva valoració dels acords presos a la darrera Conferència de presidents i dels seus efectes sobre els catalans i les catalanes?

********

Senyor President, ja he tingut ocasió de dir-li què n’opino respecte a la seva absència a la Conferència de Presidents.

Crec que és un error majúscul i una dimissió de les seves funcions com a representant de tots els catalans i catalanes.

Crec que vostè, malgrat totes les reticències que pugui tenir respecte de la Conferència de Presidents, malgrat la seva opció independentista, tenia l’obligació d’assistir-hi per defensar els interessos de tots els catalans i les catalanes.

En tot cas vull saber què en pensa vostè i el seu govern dels acords que es van prendre a la reunió.

Quina és la seva opinió sobre el model de finançament i si pensa enviar algun expert a la comissió que es crearà o si ha delegat efectivament aquesta tasca en el govern de les Illes? Renuncien vostès a millorar el finançament de la Generalitat?

Què en pensa sobre l’estratègia front el repte demogràfic, o sobre la convocatòria al Senat de Comissió General de les Autonomies per fer sengles debats monogràfics sobre educació i sobre violència masclista. Voldria saber què n’opina sobre la cooperació en matèria de protecció civil.

Com està la negociació dels 46 punts (45+1) plantejats al president Rajoy?

President, què ha de dir sobre els mecanismes de coordinació que es pretenen impulsar en matèria de pobresa energètica o la dramàtica situació dels refugiats?

Senyor president, ja que no va voler participar en la Conferència, què li plantejarà sobre aquestes qüestions al president Rajoy quan es vegin?

Activarà els mecanismes bilaterals que estan en aquests moments congelats tal com li demanem en la moció que debatrà aquest ple?

Hi haurà algun avenç en matèria d’autogovern o de finançament abans de les eleccions?

Vostè parla de declaració d’interdependència. Tenim interdependència per molt de temps, per sempre, crec.

Necessitem més i millors relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya. Necessitem diàleg, negociació i pacte. I això és cosa de dos. El govern del PP no ha volgut dialogar en cinc anys, sembla que ara hi està disposat.

Li demano que no es resigni a la manca de diàleg. Aturi el compte enrere i deixi una oportunitat a la negociació.

Perquè, mentre no arriba la independència, què?


25/01/2017 - Manel Pagès, anecdotari.

manel-pages-i-panades_1-2

Manel Pagès va morir el passat dimecres. El vaig conèixer en unes circumstàncies especials. En Pagès era el responsable d’unitat del PSUC local, cosa que significava que era el representant dels comunistes del PSUC a l’Assemblea Democràtica de Sabadell (ADS). L’ADS era l’expressió local de l’Assemblea de Catalunya i va ser fundada el 27 d’octubre de 1974 al Bosc de Togores amb la participació de 307 persones, hi va haver un servei de seguretat de la Joventut Comunista de Catalunya, que va ser molt eficaç. El més anterior -27 setembre de 1974- havien detingut a la plana major -67 persones- de l’Assemblea de Catalunya a les escolàpies del carrer Sant Josep de la nostra ciutat.

Un temps després jo era el responsable d’unitat de la JCC i per tant el seu representant a la ADS, tenia 17 o 18 anys. Al principi les intervencions de Pagès em deixaven astorat. Les reunions prèvies les fèiem en un local anomenat Promotora Social d’Unió Cooperativa (PSUC) a sobre les drogues del Passeig. Els de la JCC, en canvi, vam legalitzar una associació que es deia La Flama, un nom més dissimulat per un local tapadora tot i que tal i com anàvem vestits -com ara els de la CUP o Podem- ens delatàvem sols. La direcció clandestina de la JCC però ens reuníem a l’Assistència Sanitària Col·legial del carrer de Gràcia. Suposo que no ens van detenir mai en bloc perquè a cap policia li podria passar pel cap que ens reuníem en unes instal·lacions, en aquell moment, tant modernes.

Bé en les reunions PSUC/JCC acordàvem què discutir a l’ADS. Doncs bé Pagès que n’era el principal líder, proposava el contrari del que havíem acordat. Les altres organitzacions de l’ADS, la major part a l’esquerra, -consideraven als comunistes del PSUC molt de dretes- responien sempre a la contra. Al cap d’una estona de debat abrandat, Pagès feia una intervenció dient que en bé de la unitat, canviava d’opinió i acceptava el que deien les organitzacions més extremistes. I oh! Causalitat, era el que havíem acordat al local del passeig. Sempre li estaré agraït que em proposés per ser delegat de l’ADS, amb ell, a una reunió de l’AC encara clandestina. És d’aquells records que hom guarda per vida.

Vaig coincidir amb Pagès com a membre del comitè local del PSUC, era les èpoques que es començava a forjar les divisions entre eurocomunistes, leninistes i prosoviètics. Aquests últims ens deien als pocs eurocomunistes -entre ells el Pagès i jo mateix- que érem aerocomunistes, alhora que afirmaven la seva voluntat que els tancs soviètics desprès de passar per Polònia -com amenaçaven- i Afganistan -com així ho van fer- entressin a Sabadell per Ca n’Oriac. Glups. Les intervencions de Pagès no es quedaven curtes. Era un pim, pam, pum.

S’apropaven les municipals i el sector eurocomunista volia de cap de llista en Manel Pagès, vaig fer dues reunions de conspiració: la primera i la última. Com a secretari general els de la JCC ens vam decantar per Antoni Farrés tot i que aquest era leninista. Els prosoviètics tampoc volien a Farrés. La trajectòria de Pagès va quedar truncada quan al juny de 1978 en una conferència local del PSUC celebrada a la Escuela Nacional Isabel de Castilla, avui Arraona, la militància es va decantar majoritàriament per Farrés i Pagès es va rendir votant amb una papereta dalt d’una escombra girada al revés. Una excentricitat molt pròpia del personatge. La nit electoral de la victòria de Farrés el va felicitar.

Temps després va reaparèixer a la política local com a regidor a les llistes de CiU, any 1987 i quatre anys més tard va encapçalar les llistes de CiU. Un canvi radical. Les picabaralles als plens amb Farrés eren èpiques. Recordo, jo feia les cròniques dels plens municipals pel 9Nou,  que es va enderiar en saber el nombre de funcionaris municipals. En cada ple feia alguna pregunta. No hi havia forma. Els governs, fan gruar a l’oposició com volen. Abans i ara. En el darrer ple del mandat, en el comiat Pagès va dir: encara em ballen 22 funcionaris.

Després es va dedicar en cos i ànima a promoure la independència des de diverses plataformes.  Hi haurà altra gent que l’hagi tractat de més a prop que ens podran fer unes notes biogràfiques amb més detall i encert. Vagi aquí el meu petit homenatge per un home complicat, polièdric, desconcertant i a la vegada molt propi de la nostra ciutat estimada.



24/01/2017 - Entrevista al Profesor Navarro en el programa “Món Possible” de Ràdio 4-RNE

El Profesor Navarro recomienda escuchar la entrevista que le hizo Ràdio 4-RNE sobre las elecciones en Estados Unidos y la respuesta que los mayores medios de comunicación estadounidenses y españoles han dado a la elección del Presidente Trump. En ella el Profesor Navarro es muy crítico sobre cómo se se están malinterpretando las causas de la victoria del candidato Trump, que no se deben a un incremento del machismo o del racismo en Estados Unidos, como se está indicando, sino a una movilización de la clase trabajadora en rechazo a las políticas llevadas a cabo tanto por los gobiernos republicanos como demócratas, las cuales han dañado su bienestar y calidad de vida de una manera muy significativa.

Para escuchar la entrevista tienen que acceder a este enlace.


24/01/2017 - Bases del conflicte a Ràdio Sabadell (I)

p1230343

Estimo Ràdio Sabadell (RS). Potser el conflicte més gros del nou govern de la ciutat és sense cap mena de dubte el generat a RS. Anem a pams. Vaig ser un dels cinc primers tertulians de la ràdio. Recordo amb enyorança aquells temps on un sol tertulià s’havia de llegir tots els diaris i feia un diàleg amb el conductor del programa. Són els temps dels pioners amb Joan Cartañà, un periodista de soca rel.
Una de les afirmacions de fons de la crítica a RS és que era progovernamental.
Amb aquesta crítica tenien raó. Crítica que es fa, de fet, a totes els mitjans de comunicació públics. Ara bé si preguntes, en quins programes i en quins moments es notava aquest deix, el 95% no et saben dir res. El problema és que l’establishment no escolta la ràdio local. D’aquest desconeixement se’n deriva una part del desconcert actual. Han desaparegut tres programes “La Caixa de Pandora” d’Albert Beorlegui del món de la cultura i el teatre, d’entrevistes “De bona pell” de Jordi Tarradas i el del món sardanístic i la cultura popular “Esperit de festa” de Jordi Saura que va continuar el mític programa dirigit per Lluís Subirana referent i envejat a escala nacional. Han desaparegut per seguidisme de les polítiques del govern anterior? Ni parlar-ne. Només algú que desconeix totalment els seus conductors i els seus programes ho pot afirmar. Per què s’han carregat aquests programes doncs? Perquè eren molt cars, diuen. Només algú molt desinformat pot afirmar-ho. La remuneració era simbòlica. Es diu que ara s’opta per un model en què les entitats fan els programes. Crec que és un error. Cal comunicadors i periodistes que ho sàpiguen fer i a més la relació amb les entitats sempre havia estat molt bona. Abans de contractar tres persones, amb un cost de més de 120.000 euros, calia endreçar la casa.
El desconeixement és tan bestial que fins i tot s’ha arribar a informar que ara des de la ràdio no es fa seguiment de les nits electorals “perquè no s’ha fet mai”. Puc dir que he estat comentarista de quasi totes les nits electorals a la ràdio des de temps immemorials. Des de fa uns anys amb la informatització dels resultats tens l’avantatge que des d’una petita ràdio com la nostra saps els resultats al mateix moments que les més grans i a més pots donar informació dels resultats locals, cosa que òbviament no faran les ràdios nacionals.

Però que RS sigui un producte dels governs socialistes no hauria de ser decisiu en el judici que se’n fa, per aquesta mateixa regla de tres, hauríem de tancar totes les escoles bressol menys una i quasi totes les biblioteques municipals.

Un altre argument emprat és “Ràdio Sabadell no l’escolta ningú”. A mi m’ho va dir un responsable institucional i vaig pensar: això es deu poder saber de forma racional. I efectivament al cap de dues hores vaig trobar l’estudi que va fer el “Baròmetre de la comunicació i la cultura”, novembre 2012 de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura dirigit per Salvador Cardús i l’estudi d’audiència que va encarregar l’actual govern de la ciutat a l’empresa GESOP i editat el juliol de 2016, és a dir, molt actual. Em ambdós estudis es deixa molt clar que RS és una emissora molt escoltada i molt ben valorada. Quasi tots els sabadellencs coneixen la radio (94%). Cada dia escolten la ràdio entre el 2,4% i el 3,4% de la població això vol dir entre 4.000 persones i 6.000 persones. Una vegada a la setmana un 15% que són 26.000 persones. Es declaren oients de RS un  23% que suposen 39.000 persones. No hi ha cap altre mitja de comunicació local amb aquest nivell d’impacte. Potser només el Diari de Sabadell i a més distància ISabadell i després Nació Sabadell. Per què doncs tantes mudances? En parlarem la setmana vinent.



20/01/2017 - Carta a Sin Permiso sobre David Harvey

El profesor Navarro recomienda la lectura de la carta enviada a la revista SIN PERMISO el 19 de enero de 2017.


20/01/2017 - Twitter és feixista

img_6236-2

N’estic fins al capdamunt, d’aquesta beatífica confiança en les noves tecnologies i en els nous invents i xarxes, com ara el Twitter, Facebook, Linkedin i tota la resta. Que la confiança li tingui gent alienada, indocumentada o analfabeta, ho trobaria normal, el problema és que ens ho diu gent cultivada i d’esquerres. Tenim el precedent d’Ildefons Cerdà, un comunista, sí, el de l’eixample de Barcelona, que escrivia «els ferrocarrils i els telègrafs elèctrics harmonitzaran llengües, els pesos, les mesures i les monedes. (…) destruiran els antics odis entre nacions i asseguraran la supremacia de la pau universal, eliminant els antagonismes de classe». Ja ho hem vist.

Sabem, perquè la història ens ho mostra clarament, que les innovacions no sempre són bones. Per exemple, quan l’espanyol Weyler s’inventà els camps de concentració, hi va haver gent que deia que no són en si mateixos bons o dolents sinó depèn de com s’utilitzen. Ara ens diuen el mateix de les xarxes socials i internet. Crec que no. Cada hora passada davant la pantalla de l’ordinador –o del mòbil– és una hora perduda i donada gratuïtament a les empreses que ens cobren: telefòniques i amos d’aplicacions diverses. Anem a analitzar Twitter. D’entrada els twits no poden ser més llargs de 140 caràcters, un punt de partida molt autoritari. Qui són aquesta gent per limitar-te tan brutalment? El que més m’escandalitza és que gent que no toleraria una ingerència en les seves vides, en canvi accepten acríticament que els limitin en les seves relacions. Normalment darrere d’aquestes empreses hi ha un inventor amb dificultats de relació personal. Hom s’ha cregut que les noves xarxes són una nova forma de relació personal. Un axioma fals. Mentre mires una pantalla, és temps que no dediques a les persones que t’importen. Al final ens estan convertint en éssers que miren pantalles i no éssers socials que miren els ulls de les persones.

Però a més el mitjà prefigura el fi. Hi ha un ús narcisista com explicar nímies ximpleries: «avui m’he llevat i he esmorzat torrades i cafè amb llet» (56 caràcters), si es tracta d’idees i debat polític llavors la preocupació s’esdevé gran preocupació. Davant de les qüestions socials més importants, no es poden plantejar els interrogants amb 140 caràcters i molt menys proposar anàlisis i solucions. Amb aquesta limitació només poden fer polítiques els feixistes. «Que tenim un problema amb la immigració» (39 caràcters), «expulsió dels immigrats» (23 caràcters). En canvi des de l’esquerra, si volem encarar correctament la immigració, caldrà escriure molt, molt tranquil·lament i amb moltes pàgines. Tots aquests artefactes ens condueixen a la mentida i a l’alienació. Ara sabem que Twitter va ser el mitjà més utilitzar per Donald Trump a la campanya electoral. És clar, tot lliga.



19/01/2017 - La despolitización de lo político: la frivolidad del supuesto futuro sin trabajo

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Dominio Público” en el diario PÚBLICO, 19 de enero de 2017.

Este artículo critica las tesis, extendidas incluso en círculos progresistas, de que, como consecuencia de la revolución tecnológica, tendremos un futuro sin trabajo. El artículo señala que el hecho de que ello ocurra o no depende no tanto de la revolución tecnológica en sí, sino de su composición, orientación y objetivo, lo cual depende, a su vez, de quién controla este desarrollo. El artículo indica que la principal causa de la reducción de puestos de trabajo, en contra de lo que se supone, no procede de dicha revolución tecnológica, sino de las decisiones políticas que han sido tomadas por las grandes corporaciones industriales, financieras y de servicios que han controlado las decisiones que han creado un enorme deterioro del mercado de trabajo.