Titular notícies
Nombre de resultats 25 per a i

28/04/2017 - The State of Capitalism — When and Why Will It End?

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


28/04/2017 - Per què hi ha tanta corrupció?

Aquests dies tenim una allau de notícies relacionades amb la corrupció, sobretot centrada molt especialment en el PP. Crec que hem sobrepassat el límit de saturació que estem en disposició de processar. De fet ja fa molts mesos, molts anys, que estem sobrepassats. Quan vaig veure que Luis Bárcenas tenia, només a Suïssa –ves a saber quants diners té en total– 47 milions d´euros, vaig pensar: això té unes dimensions colossals! Recordem que aquest presumpte senyor era ni més ni menys que el comptable del PP. Els càlculs que vaig fer van ser els següents. En primer lloc ho vaig comptar en pessetes, sí soc antic: 7.802.000.000. En segon lloc vaig fer el següent raonament. Aquest individu controlava els ingressos il·legals del PP i se´n quedava una part. Quina part devia ser? És impossible saber-ho, però no crec que es pogués quedar més del 10% de diners que ingressava el PP sense que algun superior no s´emprenyés. Per tant el que ingressava el PP en diner negre devia ser, almenys, 470 milions d´euros, és a dir 78.020.000.000 de pessetes. Ostres, Ostres, Ostres! Per tant hi havia moltes, però moltes empreses donant diners. No és estrany, era l´època de gran obres per tot arreu.
Però ara, amic lector, segueix-me en aquest raonament. Algú pot creure que tots aquests implicats podien fer aquestes activitats sense saber-ho José María Aznar i Mariano Rajoy? Qui podia negociar les obres i les comissions amb aquestes empreses que surten als sumaris? Tenim a més la prova del nou, les imatges que veiem de tots els implicats en aquestes diverses trames de corrupció del PP, són les de la macroboda de la filla d´Aznar.
El més sorprenent però és que el PSOE i Ciutadans en vistes a aquest espectacle dantesc continuïn mirant cap a una altra banda i d´alguna forma validant una situació insostenible des de qualsevol punt de vista moral.
I la darrera pregunta, per què passa això? La resposta per a mi és diàfana, si haguéssim tirat a terra la creu del Valle de los Caídos i ho haguéssim convertit en un monument a les atrocitats del franquisme amb un tracte similar als camps de concentració nazis, això no passaria. Fan el mateix, exactament que el que feien els franquistes. L´empresa que va construir el Valle de los Caídos era Huarte, que és ni més ni menys que la H de OHL l´empresa constructora que donava diners Ignacio González i al PP de Madrid. El llindar ètic que posem en la nostra mirada cap al passat és la que projectem cara al futur.



27/04/2017 - No es posible recuperar la memoria histórica a través de la Ley de la Memoria Histórica

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna "Dominio Público" en el diario PÚBLICO, 27 de abril de 2017.

Este artículo es una crítica a los enormes obstáculos que se han estado aplicando por parte del Estado español a la recuperación de la memoria histórica, señalando que tales obstáculos tienen como objetivo impedir la corrección de las enormes tergiversaciones que se han hecho de la historia reciente de España. Es un tema de gran importancia que tiene muy escasa visibilidad mediática en nuestro país.


27/04/2017 - Entre flors serem visibles

Article publicat a Nació Digital

Un dia després de la commemoració de la revolució dels clavells, el 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. La forma com anomenem la jornada reivindicativa ja diu molt de com estan les coses. Una jornada reivindicativa que es basa en la necessitat de visibilitat indica que el problema va més enllà de l’orientació sexual i que, en tot cas, el dolor que s’acumula és molt alt.

L’estigmatització de les dones lesbianes està clarament lligada a l’orientació sexual però, també, a la desigualtat estructural que pateix el 52% de la població, la majoria social, les dones. Aquesta desigualtat de base és provocada per un sistema basat en estereotips i models excloents. Un sistema que provoca dolor a tota aquella persona no normativa o que no segueix les normes establertes i que marca rols de comportament segons el gènere, segons l’orientació sexual, segons el sexe, l’edat, el color de la pell i els ingressos econòmics. Un sistema basat en estereotips i exclusió.

Parlem, doncs, d’invisibilitat de les invisibles. Les dones no sortim als llibres d’història (excepte quan parlem d’història de les dones) ni al llistat d’invents que ens han canviat la vida (la fotocopiadora, el tippex, l’eixugaparabrises, el rentaplats, el bot salvavides…), les dones que han lluitat en la vida quotidiana, en la política, en el cinema, la supervivència, en l’art,  l’economia, dones que han estat ignorades, invisibilitzades o menyspreades.

Asexuades. Aquest també ha estat un rol adjudicat. A les dones no se’ns ha reconegut la sexualitat, en tot cas era una sexualitat lligada a la pràctica heterosexual i la centralitat del plaer masculí. Les dones lesbianes, pel fet de ser invisibles doblement, eren (som) considerades amigues i, en el cas de fer militància d’una orientació sexual que trenca estereotips i normes socials sistèmiques, estigmatitzades, marcades i privades de drets.

Ser lesbiana té doble peatge social, la visibilitat és una necessitat per ser present, per demanar els drets que ens pertoquen com a ciutadanes, per viure sense estigma i poder estimar i ser estimada.
Pocs dies després de Sant Jordi, reclamem drets i visibilitat, desitjant que les roses no es tornin espines, només.

Tweet




26/04/2017 - Visibles

Article publicat a Xarxanet

El 26 d’abril és el dia de la visibilitat lèsbica. Les lesbianes necessitem un dia per la visibilitat? És una jornada que reivindica drets però també espai i trenca estereotips.

Les dones lesbianes patim una doble discriminació que provoca una menor visibilitat que el col·lectiu d’homes gais. El rol social que tenim les dones porta al no reconeixement de la sexualitat, a la invisibilitat i a l’àmbit privat per desenvolupar-nos. Sovint això provoca un alt grau de patiment en la vida emocional però també empeny a estimar d’amagat, a fer que l’amor formi part, únicament, de l’àmbit íntim, privat. L’afectivitat de les dones sempre ha estat lligada a la maternitat o l’entrega als altres, el mite de l’amor romàntic ha empés les dones a aquesta entrega. En el cas de les lesbianes, a més, empeny a la invisibilitat, a tapar les relacions afectives.

Aquest és el perquè de la necessitat de visibilitzar-se. Aquest és el repte i la dificultat: reivindicar-se per deixar de soterrar-se, per ser descobertes des d’allò positiu. Ser visibles i tenir drets com a iguals, des del reconeixement de la diferència.

Tweet


26/04/2017 - Els nostres herois: Antonio González (I)

M’acabo de llegir el llibre “Camino de Dolores” d’Antonio González González. Me n’he assabentat de casualitat, de fet tampoc me’n vaig assabentar quan es va presentar el llibre. Una pena que hagi passat tant desapercebut.
El llibre té un valor extraordinari, perquè és el testimoniatge d’un tipus de ciutadans que són els que en realitat han construit la ciutat. L’acció dels primers anys es desenvolupa als poblets al voltant de Guadix, Laborcillas, La Peza, etc. El llibre conté en els passatges que es desenvolupen als camps de Granada una riquesa del llenguatge extraordinari: “las madrugadas que hielan las piedras”. El seu pare treballava 24 hores del dia a disposició de l’amo, una reminiscència feudal i cada quinze dies el deixaven tornar a casa per canviar-se de roba. González “me hacían dormir en un pessebre, exactamente igual que a Kunta Kinte.” Era una España negra del tot: “mi abuela a la que yo recuerdo enlutada, con pañuelo de la cabeza negro, una toca de lana y un bastón”. Es vivia en unes condicions on quan hi havia sequera calia fer cua tota la nit per tenir aigua. No fa tant de temps, Gonzalez ho va viure!
Quan es parla de l’emigració la gent creu que es deu a raons econòmiques i aquestes raons, de fet, existeixen. Però en les immigracions dels anys quaranta, cinquantes i seixantes, n’hi ha moltes més. De fet, González explica com només de la seva família a la postguerra té a un camp de concentració a Guadix l’avi, el pare, dos oncles per part de pare i dos per part de mare. Sis homes de la família. La seva mare no hi va tornar mai més un cop va marxar: “ella murió con dolor por esta humillación”. Antonio fa el mateix: “dejé el pueblo, no lo he vuelto a pisar más”. En aquella España on els franquistes consideraven fins i tot culpables els nens, això fa dir a l’autor: “los niños no son culpables de nada, de nada, de nada.”
Els que emigraven fugien de casa seva, fugien de la fam, sí però també de l’opressió. Segons Martí Marín, fugen per “la manca de futur” i perquè emigrar “és una forma de protesta silenciosa”. Segons Xavier Domènech, el motiu d’emigrar és sempre l’esperança.
S’ha de llegir el llibre també per saber d’un Sabadell envoltat de la línia de tren i amb passos a nivell. Hi moria tanta gent en aquesta passos a nivell, a voltes no era per un error. I per saber com es contractava treballadors a l’estació del Nord (actual centre) de la RENFE, per la càrrega i descàrrega com si fossin en un mercat del segle XIII. Un Sabadell on la gent comprava i venia coves on poder viure.

Fa el Servei Militar i es troba uns militars que “querían que odiáramos tanto a los rojos, a los republicanos, a catalanes, a vascos, solo pensaban en alimentar el odio.” Després d’una breu estada a Campoamor, se’n va a la Cerdanya on descobreix amb gran sorpresa els efectes el Tractat dels Pirineus que trenca la Cerdanya i Catalunya, un element que l’obliga a estudiar història. Treballant a la Cerdanya, a França ajuda a construir, primer la Unión de Juventudes Comunistas de España i després es fa militant del PCE i coneix al President del PSUC Josep Moix, que li va dir que era fill de la ciutat tèxtil llanera més gran d’Espanya. Un sabadellenc quan està fora sempre recorda la seva ciutat. L’any 1962 entra a la cèl·lula “Camino de Dolores”. Era un grup comunista especialitzat en passar materials i persones il·legalment per la frontera. Anaven molt sovint amb motxilles plenes de fulls i revistes clandestines. El nom era en honor de Dolores Ibarruri i també pels dolors que provocava portar tant pes a l’esquena. La setmana vinent continuaré explicant aquest valuós llibre.



26/04/2017 - Pregunta al president de la Generalitat, 26.04.17

PREGUNTA AL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Palau del Parlament, 26.04.17

[enllaç al vídeo]

Gràcies, senyora presidenta.

Molt Honorable senyor president.

En nom del meu grup li prego traslladi el nostre afecte a la consellera Neus Munté.

Permeti’m que feliciti la policia de Catalunya per la seva darrera operació contra el terrorisme jihadista. Ens fan sentir segurs i orgullosos. Gràcies!

I ara la pregunta.

Sr. President, l’altre dia vostè reunia govern i alts càrrecs al Pati dels Tarongers per signar un manifest. Crec que els governs és millor que parlin a través de decisions de govern, de decrets, de projectes de llei, que de manifestos.

Després hem sabut que vostè ja té al cap la data del referèndum. I és per això, senyor president, que en defensa del paper del Parlament de Catalunya, i per l’exigència de transparència i qualitat democràtica que tots diem defensar li pregunto:

Quan pensa convocar el referèndum, amb quina pregunta i quins preparatius concrets estan ja en marxa per convocar-lo, organitzar-lo i celebrar-lo?

**********************

Senyor president,

El 9 de novembre de 2014 es va celebrar un procés participatiu. Sap quan es va fer pública la data i la pregunta? Li recordo, el 12 de desembre de 2013. Gairebé un any abans! La llei en què es pretenia emparar la consulta va ser tramitada amb total respecte als procediments, sense cap urgència, sense cap opacitat, amb informe del Consell de Garanties Estatutàries.

Si vostè ja té data i pregunta al cap hauria de comunicar-ho al Parlament. Si vostès ja tenen el projecte de llei de transitorietat jurídica preparat l’haurien de presentar públicament. I convindria que el revisessin la Comissió Jurídica Assessora i el Consell de Garanties Estatutàries.

Vostè és el màxim responsable de la Generalitat. Encara està a temps d’intentar fer les coses bé. Retirin la proposta de reforma del Reglament del Parlament que l’únic que persegueix és limitar el paper de l’oposició, limitar filtres i reduir controls del que vostès mateixos diuen que serà la llei més important de la Catalunya contemporània.

I, li prego, no amenacin els funcionaris. No ens amenacin a tots amb la inseguretat jurídica, el xoc de legitimitats i la inestabilitat institucional que es derivarà de tot aquest tripijoc que no ens porta enlloc.


26/04/2017 - Richard Wolff on Public Debt, Printing Money and How Governments Pay for Wars

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


24/04/2017 - Relleu generacional mal fet

L’any 1977 fins i tot abans de les primeres eleccions democràtiques a Espanya ja hi havia una gran crisi en les organitzacions juvenils antifranquistes més combatives. L’anomenat desencant i el brutal efecte de les drogues dures havien delmat d’una forma brutal la seva militància. Aquí és va iniciar un cisma entre els joves i la política que encara dura. He trobat un interessant document del setembre de 1977 que pot il·lustrar-nos en part d’aquest complicat problema. Es tracta de l’acta de la reunió del Secretariat polític de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE) i el Secretariat de Comitè Executiu del Partit Comunista de España. Hi assisteixen el secretari general de la UJCE, el terrassenc, Domènec Martínez i Josep Palau per la Joventut Comunista de Catalunya.

Domènec Martínez: en el moviment juvenil «observamos indicios de desmoralización».

Josep Palau: «… los jóvenes no llenaban los mítines, etc…, no compartían el ambiente de politización de masas que a nivel adulto se estaba produciendo».

Lucio Lobato: «…con esta discusión se me aparecen problemas que, he de reconocerlo, desconocía […] vemos que la juventud se siente defraudada…»

Santiago Carrillo: «Algunos camaradas hacen un juicio demasiado sumario sobre la juventud española, por ejemplo, cuando hablan sobre el desinterés de la juventud en la política. Yo pienso que una parte importante de la juventud está interesada en la política, una parte importante de la juventud participa en los partidos políticos, empezando por el nuestro (…) . Y durante la campaña electoral, yo observé gran cantidad de jóvenes en los actos en los que participé (…) . Una de las grandes demandas en los mítines electorales (…) era la del voto a los 18 años (…). Medir el grado de politización de la juventud no puede hacerse por el grado organizativo de la JC!».

O sigui que la culpa era d’aquells que vivien el problema! Simón Sánchez Montero planteja fer entre el PCE i la UJCE un «Simposium nacional de los comunistas sobre los problemas de la juventud española». Tots els de la UJCE hi estan d’acord i Pilar Bravo i Santiago Álvarez. Carrillo s’hi nega i no es fa, of course. Han passat els anys i al final el relleu generacional a l’esquerra es fa des de fora dels partits (tant del PSOE com d’IU). I això genera nous problemes. A Catalunya també.



24/04/2017 - Anti-Science Trump Administration Draws Thousands to the Streets Worldwide

El Profesor Navarro recomienda la lectura de este artículo.

Para leer el artículo tienen que acceder a este enlace.


20/04/2017 - Jeffrey Sachs, asesor económico de la Gestora del PSOE, y su rol en el colapso de la URSS

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna "Dominio Público" en el diario PÚBLICO, 20 de abril de 2017.

Este artículo resalta que Jeffrey Sachs, que asesora el equipo económico de la gestora del PSOE, es uno de los economistas responsables del informe que lleva su nombre, el cual guió las políticas de privatización de la Unión Soviética, y que hoy está ampliamente reconocido que fueron un desastre.


18/04/2017 - Els joves estan emprenyats

Estem patint moltes crisi, l’econòmica-financera i la de les relacions amb Espanya. Però, latent estem assistint a una crisi generacional. Si afinem l’oïda darrera d’algunes afirmacions més o menys politiques o més o menys ideològiques, podem percebre un cert ressentiment generacional. Ho podem sentir dir, en determinats plantejaments de Xavier Domènech, de l’Ada Colau, de Pablo Iglesias, Núria Parlon,  etc. Estem davant d’una revolta generacional? I en aquest cas tenen raó aquests joves d’estar tant emprenyats? Crec que la resposta correcta es sí. Els joves tenen raó d’estar emprenyats. Anem a veure’n les raons.

Fa molt temps que es cova la mala llet. Als anys vuitanta el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya ja es queixava de la manca de polítiques públiques d’habitatge assequible per a joves: ni de lloguer ni de compra. Fins i tot les viles olímpiques es feien per la classe alta. Avui a Catalunya el percentatge de lloguer social és pràcticament inexistent. A Anglaterra del 21%, a França del 17% i a Suècia del 22%

L’any 1993 la taxa d’atur juvenil en menors de 25 anys era del 33%. El 2005 el 60% dels contractes de joves eren temporals. Ara ja ho son tots i la major part de ciutadans de menys de 45 anys sempre han estat amb contractes temporals. Un dels arguments emprats pel govern de Madrid de mitjans dels anys 80 era que calia facilitar l’accés dels joves al mercat laboral i que per aconseguir aquest objectiu calia flexibilitzar-ne l’accés i la sortida. De fet, va ser el debat que va donar lloc a la vaga general de 1988. Ja en el seu moment moltes veus es van alçar contra aquesta idea, el resultat va ser acabar de precaritzar tot el mercat laboral. El cert és que els països amb més protecció laboral han tingut i tenen menors taxes d’atur. L’atur està vinculat al cicle econòmic i no a les reformes laborals

Els joves poc a poc sense fer soroll han estat foragitats de les feines segures i ben remunerades i del treball públic. Per molt que es digui que els joves volen ser funcionaris la realitat desmenteix aquest tòpic. Com podem veure en el Llibre Blanc de la Funció Pública de la Generalitat de Catalunya, els  treballadors públics es concentren en les franges de més de quaranta anys i especialment en els de entre 55 i 65 anys. L’any 2007 ja podíem veure molts símptomes del malestar, l’abstencionisme juvenil (18-34 anys) era del 46%. Els de més de 50 anys al voltant de només el 12%. No és casual. Als països on la gent jove es sent recolzada participen molt més que aquí. Per exemple, abans de la crisi, els joves de Suècia els interessava la política un 52% mentre aquí un 27%.

L’edat d’emancipació s’ha anat allargant més i més per sorpresa dels sociòlegs. No han pogut accedir a habitatge assequible, quan desesperats n’han comprat un, n’han sortir desnonats. Ara ja no poden continuar pagant carreres universitàries, els augments de les taxes han estat brutals i estan impedint que els millors cervells accedeixen a la formació universitària. No han pogut tenir fills i han fet l’anomenada vaga d’úters situant al nostre país a la cua mundial de natalitat. I es clar, després de molt de temps absents de tots els espais de la vida cultural, mediàtica, social, política i laboral de cop els joves, a almenys una part, irrompen en la vida pública i ho fan criticant els grans. I ho fan amb acritud.

Pot ser que siguin injustos posant en un mateix sac a totes les persones de les generacions anteriors. Probablement, però serà la primera generació que viurà pitjor que la generació anterior. I es pretén que això passi així sense conseqüències? Sense conflicte? Sense ruptures? Una autocrítica dels grans seria un primer element per construir en positiu el futur. I caldrà que aquests joves s’adonin que no son els primers d’un fil de la història on altra gent els van precedir en les lluites per la millora social. Crec que en el rerefons del que passa políticament a la ciutat hi ha aquest problema.



18/04/2017 - El fantasma del soleturisme

Un fantasma que utilitzen els hiperventilats independentistes es l’adjectiu de soleturisme. Jordi  Solé Tura va lluitar en les èpoques més dures del franquisme mentre molts dels que el critiquen no van moure ni un dit. El seu llibre Catalanisme i revolució burgesa  ha generat tota mena d’opinions abrandades. La gent parla i escriu però quasi ningú se l’ha llegit. M’he repassat Catalanisme i revolució burgesa. Ha passat a la memòria col·lectiva d’un sector de persones que Solé Tura defensa que el catalanisme el crea la burgesia. Crec que hi ha un cert desconeixement conceptual. De fet el títol que va proposar inicialment era El pensament polític d’Enric Prat de la Riba, molt més adient a la temàtica que en realitat s’hi tracta. El cert és que els moderns nacionalismes neixen de les revolucions burgeses, aquí i  arreu. De totes maneres és veritat que en aquest aspecte el llibre Catalanisme? és confús. En tot cas no deixa de ser una tesi lateral, sense gaire importància. Si la gent de dretes es va emprenyar molt amb el llibre no ens enganyem, no va ser per això. S’hauria emprenyat Jordi Pujol o Josep Benet (un home en aquells moments d’UDC) per afirmar que el catalanisme és una cosa de la burgesia? Ara bé, el que fa Solé és analitzar el paper del catalanisme burgès i especialment la figura de Prat de la Riba i veure’n les seves contradiccions. Prat veu en els partits polítics un perill de divisió de Catalunya i  creu que la pàtria catalana la fa Déu, no els homes. Per Prat de la Riba, pel catalanisme conservador, la lluita de classes, els conflictes de classes, son contraris a la pàtria. Com ara, feu-vos indepes i després parlarem d’altres coses. El més criticable de les tesis de Solé Tura, és l’errònia conceptualització del federalisme republicà com a element petitburgès, un error propi d’una part del marxisme d’aquells dies i que va deixar sense fonaments el catalanisme popular de tradició obrera. De fet Pi i Margall entrava en la crítica als socialistes utòpics de Marx però Friedrich Engels, va rectificar més tard en el  prefaci al Manifest Comunista el considerar Pi i Margall com a socialista i mereix una atenció elogiosa  a la «Revolución en España»: «Entre los republicanos oficiales era Pi el único socialista, el único que vió la necesidad de fundar la República en los trabajadores». La tesi central de Solé és que planteja la necessitat que l’esquerra sigui capaç de construir una hegemonia en el camp del catalanisme. I per si no queda prou clar: planteja passar «de la nació burgesa a la nació socialista». Acceptable fins i tot per la CUP. Joan Manuel Tresserras ho ha explicat a bastament. I si en comptes de construir barricades entre diferents sectors de l’esquerra, construïm ponts?



18/04/2017 - Tipus d’incivisme

Per fi tenim dades de l’incivisme  a la ciutat. Les dades facilitades són que ens gastem 380.000 en arreglar les gamberrades. L’apartat més important és la crema i reposició de contenidors 173.000 euros. Realment és un tipus de bretolada que no he entès mai la seva significació. Caldria encarregar a algun psiquiatre una explicació convincent. Després dediquem 106.000 euros a tapar o esborrar grafitis i a arreglar elements de l’enllumenat 54.000. És molt? O poc? Crec que no és molt, però caldria actuar amb contundència.

De totes maners eixamplem l’espai de visió. Si fem una llista d’actituds incíviques necessitaríem moltes pàgines: embrutar el carrer, pintar les parets dels edificis, tirar fulletons, penjar cartells a llocs no apropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll, orinar al carrer, escopir, trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, el top manta, patins monopatins, etc. Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Però hi ha moltes menes d’actituds incíviques: agredir de paraula o de fet a funcionaris públics: mestres, metges, infermers, la violència domèstica, el soroll a les habitacions de l’hospital Taulí. Aquí ja és més difícil establir que la culpa és dels de sempre, ja començaríem a acceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadans exemplars generen un altre incivisme: deixar les caques dels gossos a les voreres dels carrers. Un problema que sembla bé de lluny, el Baró de Maldà ja se’n queixava el 1786: “Ha eixit un ordre superior que tots los gossos que hi ha a Barcelona se’ls posàs collar, per saber de quins amos són”.

Però no ens quedem només en aquest àmbit eixamplem encara més el camp de visió: saltar-se semàfors en vermell, no respectar els passos zebra, aparcar en llocs prohibits, no tirar les escombraries a les hores adequades, no reciclar, tapar una terrassa, posar un aparell d’aire condicionat a la façana. Aquí ja inclouríem a la quasi totalitat de la població. Però aquest tipus d’anàlisi té un problema, els culpables sempre són els ciutadans normals i corrents. Ens estem deixant actituds cíviques molt més perilloses i greus per la societat: defraudar a hisenda, negar-se a pagar els impostos. Però si els incívics som quasi tots, per una raó o una altra se’ns amaga un tret fonamental, en realitat el que fem és culpabilitzar a la ciutadania i això és una mostra d’incivisme institucional. Repassem les actituds incíviques de les institucions i de l’estat: tractar als ciutadans com a clients i no com a propietaris de la ciutat; no desenvolupar un estat del benestar raonable o tenir un monument a la ciutat a Sallarès i Pla, diputat per la ciutat que es va oposar al primer intent de legislació sobre el treball infantil.

No és incivisme dir que a aquestes alçades no hi ha el projecte fet per l’escola i l’Institut de Can Llong? Quan el govern de la Generalitat escoltava fa més de deu anys les protestes dels veïns i deia que hi posaria remei, no es van dignar a elaborar un projecte? Puc entendre, fins a cert punt que no hi hagi diners per fer un edifici, però no podien tenir fet el projecte?

Però encara és més greu l’incivisme quan ve un president de govern, Mariano Rajoy i promet per enèsima vegada unes inversions que al cap de tres dies desmenteixen els pressupostos que presenta el seu propi govern.



18/04/2017 - Para muestra, un botón

El Profesor Navarro recomienda la lectura de este artículo.

Para leer el artículo tienen que acceder a este enlace.


17/04/2017 - A chantar m’er de so qu’eu no volria

Foto @CarmePorta 2017

El títol pertany a una cançó de la Comtesa de Dia, dama occitana i trobairitz de qui ens han arribat alguna cançó sencera.

Les trobairitz cantaren l’amor al segle XII i posaren l’amor al centre de la política mentre alguns dels trobadors posaren el desdeny. A Catalunya alguns trobadors foren senyors que cantaven amb ràbia els seus enemics, mentre que les trobadores, cultes dames, des dels seus castells parlaven d’amor i de desig i ho feien tancades, malgrat ser referents i obrir un joc amorós fora de les normes socials i de la unió matrimonial.

Molts segles, noves normes i una altra manera de viure l’amor però  seguim preses dels mites amorosos que ens mantenen al castell a algunes, a l’armari a d’altres.

Estimar és part de la vida, com estimar és part del rol. Estimar per sobre de tot i d’una mateixa:

  • el pare i la mare, el quart manament es concreta en el cas de les dones en forma d’una entrega incommensurable.
  • els fills, les filles, una entrega sense mesura, passional, sang de la nostra sang.
  • l’home de la teva vida, que de forma evident ens converteix a totes en heterosexuals, sense possibilitat de tria i estimant-lo per sobre de tot i de tothom.

El rol que forma part de la nostra vida i de les fal·làcies del patriarcat que ens devora i invisibilitza. L’autoestima impossible perquè el menyspreu per les dones és tan gran que no podem estimar-nos a nosaltres mateixes.

Trencar aquestes normes socials provocaven, encara provoquen, viure al castell, viure a l’armari. Tancar l’amor per una mateixa, posar en dubte l’amor de mare perfecta, obrir horitzons a altres amors que no són els de per vida i, també, poder estimar altres dones sigui com a amigues, sigui com a amants.

Les nostres xarxes no són de caçera sinó de solidaritat, de suport mutu i cooperació. Les germanes no ens destruïm sinó que ens protegim, el feminisme trenca la norma que el rol del patriarcat ens dóna.

Els nostres amors no són eterns, hem trencat els motllos de l’amor romàntic que ens recloïa, però també hem obert les persianes perquè algunes desitgem  altres dones. Ser visible ha obert camins, ha fet possible anar agafades pel carrer, besar-se en públic, mostrar la felicitat compartida, encara que a alguns no els agradi i no ho vulguin permetre. I tot així seguim sent invisibles, el nostre desig segueix negat i amagat, nosaltres mateixes, les visibles, no ho som del tot.

Por, contradiccions i pes dels segles. Malgrat el temps, malgrat els canvis, les normes que ens retallen es regeneren i perviuen. Sense voler les hem interioritzat, sense voler marquen la nostra felicitat. Haurem de seguir teixint xarxes regeneradores d’estima i malls que enderroquin els murs interiors.

Tweet




12/04/2017 - Social Class in the 21st Century

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


11/04/2017 - La alcaldesa Ada Colau lleva razón en su conflicto con Airbnb: los pisos turísticos están destruyendo los barrios

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna "Pensamiento Crítico" en el diario PÚBLICO, 11 de abril de 2017.

Este artículo aborda la destrucción de los barrios en las ciudades con atractivo turístico por la expansión de los pisos turísticos, los cuales provocan la sustitución de una población estable por una población transeúnte, poco comprometida con el bienestar de la ciudadanía. El artículo detalla los elevados costes que tal expansión significa para la calidad de vida de la ciudadanía, y cómo varias ciudades turísticas de EEUU están respondiendo a esa amenaza. El artículo también defiende a la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, por haberse enfrentado con empresas como Aribnb, que están promoviendo tal actividad mercantil.


11/04/2017 - Short-term Rental (Airbnb) Regulations

El Profesor Navarro recomienda la lectura de este artículo.

Para leer el artículo tienen que acceder a este enlace.


10/04/2017 - Intervención del profesor Navarro en la Asamblea Fundacional de Un País en Comú

Intervención del profesor Navarro en la Asamblea Fundacional de Un País en Comú, Pabellón de la Vall d'Hebron (Barcelona), 8 de abril de 2017.

Para ver la intervención tienen que acceder a este enlace.


07/04/2017 - Entrevista del diario Públic al Profesor Vicenç Navarro

Entrevista hecha al Profesor Vicenç Navarro por el periodista Marià de Delàs, del diario PÚBLIC, publicada en castellano en el diario PÚBLICO, 7 de abril de 2017.

Para leer la entrevista tienen que acceder a este enlace.


07/04/2017 - Un gran descobriment? No fotem!

Un equip internacional d’astrònoms ha publicat el que segons tots els analistes menys jo consideren un gran descobriment i ho han difós a la revista Nature. Han descobert set exoplanetes, cosa que vol dir que són planetes que no giren al voltant del Sol i per tant estan fora del Sistema Solar. Fan voltes al voltant d’una estrella ultrafreda –l’única bona descoberta, com us explicaré més tard– anomenada TRAPPIST que brilla mil vegades menys que el Sol i se situa a la Constel·lació d’Aquari. Segons la Wikipedia els que estan sota la influència d’aquesta constel·lació se’ls considera de caràcter inconformista, excèntric, molt independent i amb idees revolucionàries. Són dels comuns? Tenen una mida similar a la Terra i es troben a quaranta anys llum, els exoplanetes, no els comuns. O sigui, si hi viatgés, a la velocitat de la llum, quan hi arribés tindria 98 anys i en tornar 138. Potser en aquesta edat ja ens podrem jubilar, si ens deixen aquests neoliberals sortits de les nostres grans escoles de negocis: ESADE, IESE, EADA, etc. Que deuen fumar aquesta gent?

Diuen que formen un sistema per si mateixos. No entenc la mania de tanta gent, en teoria intel·ligent, a voler trobar vida fora del Sistema Solar. La NASA diu que la troballa és «sorprenent» i «extraordinària». Chris Copperwheat ens explica que tres d’aquests planetes tenen una temperatura que permet acollir aigua, és a dir entre zero i 100 graus, i que per tant fa que sigui «un sistema extraordinari i excitant en la recerca futura de vida». Jo no li veig la gràcia. Nosaltres aquí tenim mars i oceans i l’únic que fem és tirar-hi tota la merda que podem i acabar al més aviat possible amb tots els peixos i qualsevol rastre de vida que hi hagi. En fi. Per tal que hi hagi vida es veu que es necessiten, a banda d’una temperatura adequada, elements com metà, oxigen, etc.

No us vull aixafar la guitarra però no crec que mai ningú no descobreixi vida en un altre planeta i molts menys descobreixin vida intel·ligent. D’entrada això suposa pensar que a la Terra hi ha vida intel·ligent, cosa que desmenteix la lectura de qualsevol diari. I, si n’hi hagués en aquests exoplanetes, crec que el que farien és amagar-se de tots nosaltres. Us imagineu que ens miren i comencen a veure personatges com Urdangarin, Rajoy, Millet, Bàrcenas, etc. Què creieu que farien? A més a mi que m’avisin si algun dia a més de metà i oxigen hi troben The Macallan, el gel està assegurat perquè diu que l’estrella és ultrafreda, per tant els glaçons estan garantits.



06/04/2017 - Entrevista de Nació Digital al profesor Navarro
Entrevista de Joan Serra, del diario Nació Digital, al profesor Navarro, 6 de abril de 2017. Para leer la entrevista tienen que acceder a este enlace.


05/04/2017 - Noam Chomsky: Trump Administration Is Aiming to Decimate All Programs That Help Working People

El Profesor Navarro recomienda el visionado de este video.

Para ver el video tienen que acceder a este enlace.


05/04/2017 - Carrero Blanco era el terrorista

Ja ho sabeu: l’Audiència espanyola, el tribunal especial que substitueix el Tribunal de Orden Público (TOP), ha condemnat per un acudit a un any de presó i set d’inhabilitació una usuària de Twitter que tothom anomena Casandra Vera. La secció quarta de la sala penal considera que aquests acudits signifiquen ‘menyspreu, deshonra, descrèdit, burla i greuge’ a Carrero Blanco, que consideren víctima del terrorisme. El ponent, un tal Juan Francisco Martel, afirma també que ‘enclouen un injustificable menyspreu envers les víctimes del terrorisme fins al punt de representar la seva humiliació’. Al·lucino.

Aquesta gent de l’Audiència espanyola es deuen haver fumat totes les plantes decomissades per la policia aquests darrers deu anys. És potser la sentencia més delirant que he llegit en molt, molt temps.

Anem a pams. El terrorista més important que hi havia a Espanya l’any 1973 era Francisco Franco. I el segon en importància era el seu president de govern, Luis Carrero Blanco. Qui són les víctimes del terrorisme? Tots els espanyols que hi havia sota el seu jou. Les presons eren plenes de demòcrates que lluitaven per la llibertat; a les comissaries de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil es practicava, per ordre d’aquests dos, la tortura sistemàtica. Per no dir que havien deixat que deu mil espanyols, dels quals van morir la majoria, es morissin en camps de concentració nazis.

La pregunta que no veig que es faci ningú és aquesta: és legítima la lluita armada contra una dictadura brutal i sanguinària? La resposta, aquí i a la Xina popular, és sí. L’anomenada operació Ogre, duta a terme pel comando Txikía, va posar fi a la vida d’una bèstia sanguinària. Imaginem-nos ara que l’Audiència espanyola ha de jutjar Claus von Stauffenberg per l’atemptat del 20 de juliol de 1944 que gairebé va matar Hitler. Què farien? El condemnarien per terrorista o li posarien una medalla i li farien unes quantes pel·lícules com un heroi? Que sóc radical? Si tinc amics torturats i això va durar fins l’any 1977!

Ja està bé! Hi ha una ETA d’abans de la democràcia i una de després, des del punt de vista ètic. Una cosa que no entenen els feixistes i tampoc els d’ETA. Vull deixar clar que sóc dels que pensen que la democràcia no es va guanyar amb bombes sinó amb organització, arguments, perseverança i unes grans dosis de generositat i d’altruisme. I que, una vegada entrada la democràcia, ETA va fer el joc a l’àmbit més sinistre de les rèmores feixistes. El problema d’aquesta sentència de l’Audiència espanyola és que parteix del punt de vista de la immoralitat franquista i de la seva lògica. Una raó més per a exigir que tanquin aquest estrany tribunal. És clar que es poden fer acudits sobre els dictadors. Encara més, és bo que se’n facin. El perill per a la democràcia no es fer acudits sobre Carrero Blanco, sinó que no se’n puguin fer i que algú pugui pensar que aquest bàrbar tenia ‘honra i crèdit’.